Notes de lectura

Mirall trencat, Mercè Rodoreda

by .

Podríem convenir que el que assenyala la diferència cabdal entre una obra menor i una de major, ja sigui literària o artística en general, és la seva continuïtat en el temps, la seva permanent actualitat. O el que és el mateix: una obra mestra indiscutible, una obra clàssica és aquella que és —o, més aviat, la sentim— sempre contemporània, aquella obra que se situa per damunt del temps i de les modes conjunturals. Aquella obra que, ultra això, guanya en cada lectura.

Mirall trencat, Mercè Rodoreda Sens dubte Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, Club Editor 1984, Barcelona, 2006, és una d’aquestes obres immarcescibles, que ens reconcilien amb la literatura, ens renoven el plaer de llegir i ens transporten molt més enllà de nosaltres mateixos. Tant és així que si La Plaça del diamant és gran, aquesta darrera novel·la rodorediana és —tot i alguna davallada puntal destacada— gegantesca, aclaparadora en la seva immensitat enlluernadora, quasi perfecta, escrita amb l’apassionada precisió pròpia d’un rellotge suís.

No tan sols ho és, sinó que ho era, almenys en potència, des de la seva gènesi primigènia, des dels seus esbossos inicials. En una carta escrita al seu editor —Mercè Rodoreda – Joan Sales. Cartes Completes (1960-1983)—, el 26 de gener del 1967, l’escriptora palesava els seus bons auguris previs: “Si (…) tingués força d’acabar-la i, sobretot, si pogués agafar l’estil, seria una novel·la espatarrant”. Auguris que, segons l’autor d’Incerta Glòria, esdevingueren realitat indiscutible en publicar-se, car tant ell com la seva dona (carta de 26 de maig del 1974) pensaven que el nou llibre de l’escriptora era “una d’aquelles novel·les com se n’escriuen ben poques per segle”.

Opinió compartida pel que fou, al llarg de llargs anys, la parella i el mentor literari de l’escriptora, el qual en la seva primera lectura, segons li indicà en una lletra de 12 de febrer del mateix any (Armand Obiols. Cartes a Mercè Rodoreda) intuïa que “Aquesta nova novel·la pot ser extraordinària”; parer que confirmaria quatre anys després, quan l’obra ja era molt avançada, havia deixat enrere el seu títol provisional (Casa abandonada) i havia consolidat el que seria definitiu: “Mirall Trencat serà una de les novel·les més plenes —la més plena— escrita en català. I farà una grandíssima impressió.”

Si la fa, si ha assolit un lloc incontrovertible entre les millor novel·les europees del segle passat, no és tant pel què (per la història que narra) sinó pel com (per l’estil que es proposava agafar Rodoreda). Tal i com assevera la mateixa escriptora al pròleg —que, diguem-ho tot, pel seu caràcter massa explícit, recomanem llegir després de l’obra que encapçala— “Una novel·la són paraules. (…) Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil.” (p. 10). Un estil que li costà força d’agafar, atès que el seu nou llibre “s’anava construint sense que a penes me n’adonés. I amb un estil que no era el meu.” (p. 15).

Per la qual cosa el text s’anà endarrerint, deixant pas a d’altres projectes —El carrer de les Camèlies, La meva Cristina i altres contes, nova versió d’Aloma…— fins que, assaonada dins seu per la seva sapiència creadora, trobà la seva manera: “Des del meu reialme d’autor explicava els meus personatges, sabia què pensaven, els feia parlar amb la meva veu.” (p. 16). Una veu que era la seva però que mai no ho havia estat: no és tan sols la seva nova veu sinó, per damunt de tot, la veu que requeria la novel·la, aquella sola veu que havia de permetre que Mirall trencat fos Mirall trencat.

Una veu calidoscòpica, trencada també en mil i un bocins, que narra tot descrivint, que composa amb trets impressionistes, per acumulació, convertint el llenguatge —les paraules— en pintura de sensacions, de moments i frases fugaces. Mitjançant una prosa que, malgrat els llargs paràgrafs, no pot ésser més antiproustiana —“A la Sofia (…) Proust (…) no li agradava en absolut, perquè havia estat un malalt de cos i d’ànima.” (p. 230)—, bastida o cosida amb frases curtes, telegràfiques en algun cas.

Un llenguatge d’aroma puntillista, que va formant-se —i conformant-se— per sedimentació, confegint el seu canemàs amb una trama teixida amb comes, amb molts punts però gairebé sense punts i comes, que, paradoxalment, assoleix una densitat i una força poètiques insospitades: “La Maria a dintre de l’aigua, tota ella de mar i foc; amb els peus com petxines. La Maria, poncella, verge com la verge de l’altaret. La Maria dels arbres i de les heures i del parc i la lluna a la teulada. Maria sola, plana com una llosa sota els fullatges de la tardor esperant que les branques ploguessin fulles.” (p. 245).

Una prosa sublim i captivadora, riquíssima i enriquidora, en la qual la puntuació de les frases i, sobretot, dels incisos, obté, amb una gran economia de llenguatge, un valor importantíssim, cabdal, que remarca —i ho diu— tot amb un no-res: “Al cap d’un any i mig, després de pensar-s’hi molt, es declarà.” (p. 120); “Estava segura que si podia donar una filla a l’Eladi l’apartaria de la Maria, que era molt bonica i que ell, tothom se n’havia adonat, estimava més que en Ramon.” (p. 150)…

Llenguatge quasi minimalista però ensems melòdic i harmoniós que, com el doll generós d’una font d’aigua clara, va llaurant, calma però constant, l’argument. Argument que narra la vida (i misèries) d’una família burgesa però que, en realitat, és molt més alhora. Perquè, com tota la literatura —la gran literatura, aquella que en mereix el nom— ens porta i ens transporta: ens porta a un món nou, a una neopàtria literària que ens trasllada més enllà, que ens duu del que érem al que som —al que serem— en acabar la lectura.

Literatura —i creació artística— entesa com a trasllat, com a viatge d’aprenentatge que l’escriptora barcelonina simbolitza en un paràgraf magistral. Paràgraf que, com tants d’altres, compleix tant la seva funció conjuntural, en el moment precís de l’obra on és inserida, com abasta un nivell de caràcter més general, universalment extrapolable: “A les fosques, entrà a la biblioteca. Quan era molt petita li agradava pujar a l’escala que servia per abastar els llibres dels prestatges més alts. Tenia rodes i el seu pare la hi feia pujar i l’empenyia d’una banda de la paret a l’altra. «T’ensenyo de viatjar…», li deia rient.” (143).

Tot i la captivadora força lírica de l’obra —de fet, precisament mercès a ella— a mesura que anem llegint es va ensenyorint-se de nosaltres la sensació que, malgrat la quietud i la tranquil·litat que envolta la torre de Sant Gervasi, alguna cosa no va com cal, que alguna cosa no va com hauria d’anar, que el futur és, no se sap ben bé per quina raó, obscur en presagis. Impressió, no cal dir-ho, no pas casual, sinó induïda —o, més aviat, suggerida— per la prosa, per l’exquisida prosa rodorediana. Aquesta sublim i mil·limètrica prosa que diu sense dir; que diu molt més que no sembla dir.

Com el seu mateix títol indica, Mirall trencat es conforma i construeix talment un descomunal trencaclosques, esbocinats en mil i una peces de diverses mides, que es va composant i descomposant successivament, fins a obtenir un encaix (quasi) perfecte. L’autora de Jardí vora el mar adapta el mirall hamletià —situat “davant de la natura (…) perquè es vegi la virtut amb la seva fesomia pròpia, el menyspreable amb la seva pròpia cara” (“to hold, as ’twere, the mirror up to nature; to show virtue her own feature, scorn her own image”, Hamlet, Act 3, Scene 2)— per a oferir la crònica d’una família —que és alhora, i sobretot, la d’una societat: la burgesa— amb l’ànima corcada, que duu en el més pregon d’ella mateixa, amb un caràcter consubstancial, constitutiu, inevitable, el germen que l’ha de destruir: el de la hipocresia, de la falsedat, del secret.

En aquest punt cal assenyalar que, si bé és cert que la clau de volta del llibre és la mort del Jaume —tal i com posa de manifest la seva creadora: “L’assassinat de Jaume (…) és una de les claus, la clau, de la novel·la” (p. 22)—, els secrets —“Ja tenim una persona amb un secret per a tota la vida” (p. 19)— el seu fonament, allò que ho determinarà i ho desencadenarà tot, són els secrets.

(Pel que es refereix al germà petit, apuntar —encara que sigui de manera fugaç i entre parèntesi— que té altra volta una clara ascendència de Shakespeare, aquest autor l’ombra del qual és tan omnipresent com allargassada a les seves obres. I, més en concret, una nova referència fruit d’Hamlet, Ofèlia: “L’aigua enllacada voltada d’heures m’ha fet entristir per Ofèlia. Cada reflex de llum la feia sortir del seu llit lluent, descarnada, amb els cabells guarnits de violetes, regalimants d’aigua negra. Ofèlia emmetzinada per la lluna, flotant en la seva nit de mort.”, p. 280)

Com dèiem, els secrets seran els que acabaran fent esclatar el mirall —i, per tant, la família— en mil i un pedaços. Aquests secrets que amb tanta escaiença defineix la citació que encapçala la primera part de la novel·la —“I honour you, Eliza, for keeping secret some things.” (“T’honoro, Eliza, per mantenir algunes coses secretes“)—, que torna a aparèixer a la pàgina 143 i que prové de la Lletra IX de Letters from Yorick to Eliza, d’un escriptor tan distant de la manera d’escriure de Mercè Rodoreda com és Laurence Sterne.

Els secrets són el fang fonedís damunt la qual s’hauran bastit els pilars —o, millor dit, els falsos pilars— esberladissos de la família. Mentre no hi ha problemes, es mantenen més o menys bé, però a partir del moment en què la situació es complica, quan han de resistir les habituals tensions que produeixen les relacions interpersonals, s’ensorren, arrossegant-ho tot amb ells.

El mirall esclata en mil i un bocins no tant per la seva incapacitat de reflectir, al mateix temps, tantes diverses imatges contraposades, sinó per no ésser capaç de resistir la insostenible pressió que comporta haver construït la realitat de la família sobre aquesta fràgil base de secrets. De secrets inconfessables que determinaran el necessari establiment de tot el seguit de mentides (“La Teresa mentí: «Són les flors que m’agraden més»”, p. 65), de misèries i de vergonyes que s’oculten al seu darrera —que s’oculten més enllà del mirall.

El mirall trencat com a símbol o, més aviat, metàfora de la remissió dels pecats, de la veritat. D’aquesta veritat amagada, però sempre latent i, per tant, amenaçadora que, tal i com digué Lincoln, està fatalment condemnada a ésser, en un moment o altre, desvetllada.

És per això que la precisa i sublim peça d’orfebreria que és la darrera novel·la rodorediana constitueix l’exposició —o, més aviat, la dissecció o l’autòpsia, pel seu caràcter terminal— d’una vida familiar però, sobretot, d’una societat moribunda que —talment com una salamandra daurada que llueix, encara, en tota la seva esplendor, però que rau, decadent, indefensa i desprotegida, amb el ventre amunt, acarada al sol que la desseca— espernetega i llança el seu darrer i desesperat cant de cigne abans de desaparèixer de la faç de la terra.

L’autora obre les finestres i les portes de la torre de Sant Gervasi —d’aquesta torre (“molt abandonada”, p. 70, que més aviat “sembla un castell”, p. 7) que Salvador, temptant l’impossible de contrariar el flux indeturable de la història, tracta en debades de tornar a alçar— a fi que puguem entrar-hi i esguardar-la des de dins, més enllà de la façana que ens intimida i ens produeix una envejosa admiració.

Des de l’interior de la torre —i, també, i encara més important, des del dels personatges; mirant-los als ulls i llegint-los els pensaments— ens serà dat constatar, en la nostra posició d’espectadors privilegiats, com es van podrint i soscavant els fonaments de l’edifici.

Assistirem, des de dins, a la fi d’un imperi (l’inevitable delenda est Cartago), d’una manera de veure i d’entendre un món —o, més aviat, el món: el de la burgesia— caduc, caracteritzat per la hipocresia i els secrets, per la doble moral, pel “Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan” (Mt 23, 1-12), que entra irremissiblement en fallida, que ja no podrà tornar a ésser, mai més, com era, que desapareix per sempre, sense deixar altre rastre que les runes derruïdes.

D’un món fossilitzat que —tal i com hem constatat violentament i brusca al segle XXI, però ja ens havien advertit temps enrere, entre d’altres, Schopenhauer, Nietzsche i Spengler— estava ineludiblement condemnat. D’un món sense ànima, sense sentit, buit —“sensació poc tranquil·litzadora de vida que no va enlloc.” (p. 226)—, de forma sense fons, on la realitat, la teòrica realitat, no és més que constant representació: “Bevia com si estigués dalt d’un escenari i tot el públic l’estigués mirant.” (p. 294).

(D’un món arruïnat, diguem-ho de nou entre parèntesi, que és, alhora, una perfecta metàfora dels efectes que suposà per a Catalunya —i per a la pròpia Mercè Rodoreda— la brutal ensulsiada de la Guerra Civil i l’experiència de l’exili. De la fi d’aquell món nou de la República, d’esperances somnis i il·lusions, d’igualtats, drets i llibertats personals i nacionals, assassinats per Franco i els seus sequaços. Sequaços i sicaris que frustraren de cop els anhels de la renaixença de la nostra pàtria i ens impediren, de nou, ésser allò que volguéssim, allò que decidíssim ésser.)

Mirall trencat presenta la imatge, esmicolada però ensems completa, d’una família, i una societat, que fascina, que llueix com l’or, que confon preu i valor —“Feia escruixir la quantitat de plata que hi havia en aquella casa” (p. 269)—, fonamentada únicament en l’aparença, en la façana de cartró pedra, en aquest escenari de teatre mentider on tothom representa el seu paper i es disfressa del que no és, que tan sols té una existència real darrera les bambolines, allí on les persones s’alliberen de la seva màscara i recobren la seva humanitat —humanitat tan essencial com monstruosa.

No serà, doncs, en el mirall, ni en les seves infinites peces capolades, on veurem reflectides les cares —i, per tant, les ànimes— de la família, sinó al seu darrera; o, més exactament, més enllà del mirall: més enllà del mirall fal·laç que no ens permet veure més que la màscara de les persones, més que la imatge distorsionada —“Els miralls, voltats de marc daurat, desfeien les faccions: com si el que s’hi mirava fes ganyotes.” (p. 179)— que el sediment de tant de temps de fingiments, dels anys d’hipocresia i de constants falsedats, ha anat sobreposant al rostre vertader.

“El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades ¿reflectien les coses tal com eren?”, exposa un dels més famosos paràgrafs de la novel·la, a la pàgina 340.

Paràgraf que, a banda de les anàlisis convencionals de què — amb tant d’encert i de sentit, com reconeix la pròpia autora (p. 16)— ha estat objecte com a símbol o metàfora de l’obra, permetem, segons el nostre modest criteri, una nova interpretació addicional.

El mirall (la família; i la societat burgesa, si anem més enllà) s’havia trencat. Els —o, més exactament, alguns— bocins (fills i nets) s’aguantaven en el marc (romanien, encara, a la Torre), però uns quants havien saltat a fora (havien mort o abandonat la residència familiar).

Una Torre —una família (i, per extensió, una societat) on mai més no hi podran encaixar, per més esforços que puguin fer d’encabir-s’hi. En aquest sentit, les miques de mirall, més oxidades per les mentides i els secrets que pas “desnivellades”, sí reflectien “les coses tal com eren”: el més fidel reflex d’una família destrossada, condemnada a la desaparició, al no-res, que s’anava enfonsant més i més en el pou negre i amarg de la desesperació, de la insensatesa i la manca de sentit de la vida (burgesa):

“En Quim estava cansat de la seva vida de solter ja massa gran, dels desenganys, de les esperes, dels ara sí i ara no, del seu pis buit d’afecte, d’una sensació poc tranquil·litzadora de vida que no va enlloc.” (p. 225-226)

El mirall que es trenca, i ja mai més no es podrà recompondre, és el de la família; el de la Valldaura en primer lloc, però també —i per damunt de tot— de la convencional, i hipòcrita, basada en els secrets —recordem la cita de Sterne— i en la mentida, que sembla però no és, que actua de cara a la galeria per a deixar, finalment, l’escenari buit. Família burgesa que no és sinó —com hem reiterat— un símbol extens de la societat burgesa, basada també en les aparences i en la mentida, en el fer veure i no en l’ésser; en el semblar i no en l’ésser.

Des d’una tal perspectiva, podríem aventurar que Mirall Trencat és una mena d’Odissea i— encara més— d’Eneida a la inversa. De la mateixa manera que tant Odisseu com Eneas parteixen a la recerca de la pàtria (el primer per a recobrar-la; el segon per a crear-la), Teresa, l’ànima omnipresent a tota l’obra, seguirà el camí contrari. A l’igual que el protagonista de l’obra de Virgili, ella partirà del no-res —si més no, del no-res segons el prisma burgés: “La mare de la Teresa tenia una parada de peix a Boqueria.” (p. 43)—, recobrarà una torre abandonada per a fundar i posar els foments de la pàtria de la seva família, i acabarà en el no-res, després que la seva pàtria desballestada acabi esdevenint un cementiri de rates.

En síntesi, una novel·la gran, gran de veritat, que no mereix tan sols la seva lectura, sinó una constant relectura, un assaboriment regular.

«El temps no havia passat per aquella casa de senyors voltada d’arbres centenaris, coronada de xemeneies, amb teulades i torratxes, acollidora com la Teresa… La Teresa allí, asseguda a contrallum, nimbada de claror grisa, immòbil com si escoltés la pluja. Estaven l’un al davant de l’altre, sense retrets, amb una mena d’alegria escanyada. Déu meu, tant de patir, ¿per què? La vida estava allí, ratllada d’arrugues, amb les mans que li tremolaven lleugerament, encara carregades de brillants, amb els ulls plens d’intel·ligència i d’espera. “Seu”. Eren mig estrangers i mig coneguts, amb les paraules d’amor enllà del temps com impactes de metralla en una paret cansada.»

Mirall trencat, Mercè Rodoreda, pàg. 201-202

Comparteix

Hores angleses, Ferran Soldevila

mar 8th, 2012

by .

No comments yet

Si deixem de banda els grecs antics —que culturalment parlant són els precursors de gairebé tot— bé podríem dir que el pioner de la literatura de viatges fou un català, ocult sota el pseudònim d’Ali Bei, que inicià els seus Viatges a l’Àfrica i a l’Àsia l’any 1803 i els publicà el 1814. Dos anys abans, doncs, del Viatge a Roma de Goethe i tres de la primera edició de la cèlebre Roma, Nàpols i Florència, d’Stendhal.

Obres fonamentals que, junt amb els magnífics Diaris i les Lletres de Lord Byron, segurament són els exemples més brillants d’aquest tipus de literatura, esdevinguda un gènere de primera categoria mercès a haver convertit el diari o dietari de viatges en texts on la reflexió filosòfica, estètica i ètica —la literatura del jo que avança envers el nosaltres— se sobreposen i s’imposen a l’estricta i immediata descripció o relat dels fets viscuts.

Hores angleses, Ferran Soldevila Quan l’any 1811 l’autor de Don Juan escrivia una lletra a la seva mare en la qual assegurava que estava “tan convençut dels avantatges de mirar a la humanitat en comptes de llegir sobre ella” que creia que calia promulgar “una llei que situés els nostres joves durant un temps a l’estranger” poc podia sospitar que, transcorregut un xic més d’un segle, un jove historiador català seguiria els seus consells, visitaria el seu país, i llegaria a la nostra cultura una de les més magistrals, inoblidables i recomanables obres de viatges: Hores angleses, de Ferran Soldevilla, Adesiara Editorial, 2011.

Entenem que cal felicitar de nou una petita —però no per això modesta— editorial per haver-se afegit a l’esplèndida tasca d’arqueologia literària catalana que estan duent a terme A Contravent i Viena, recobrant un llibre que, tot i haver estat publicat l’any 1970 dins del recull Al llarg de la meva vida, restava fora de l’abast del lector corrent. Amb major raó si tenim en compte com n’és de fàcil compartir l’asseveració que ofereix Enric Pujol a la presentació: “[aquesta creació] constitueix —junt amb d’altres obres que mereixerien igualment ésser recuperades, hi afegiríem nosaltres— tota una fita de la prosa catalana del segle XX” (p. 7).

Una fita a la qual, creiem necessari advertir-ho, li costa una mica assolir l’alt nivell de qualitat que la distingeix: tant a les primeres anotacions fetes a Anglaterra, i més acusadament encara a les dels mesos anteriors —afegides amb bon criteri a l’annex— el dietari soldevilià, tot i la seva innegable força lírica, no transcendeix el llindar del jo, de la descripció emocional.

D’entrada, doncs, el poeta llueix per damunt del prosista —“el sol entra com una tèbia polsina daurada. Part de fora, el cel és tènue, blavís, i l’aigua marina sembla encantar-se.” (p.89)—, la qual cosa no pot ésser més natural, tenint en compte que, en els anys previs a la publicació de la seva fonamental Història de Catalunya, era més conegut, i reconegut, com a poeta que no pas com a historiador.

En els seus primers tempteigs memorialístics, no traspassa la frontera bàsica que separa l’individu de la comunitat, que transmuta el viatge físic en mental; l’exterior, en un d’interior, més reflexiu, introspectiu, que no pas descriptiu, que ens trasllada del jo al nosaltres. Aquell viatge iniciàtic que ens fa mentre el fem, que ens situa al món; que, tot transformant-nos, ens permet ésser en el món —per dir-ho en termes heideggerians.

A partir del moment que l’autor deixa enrere la sorpresa i l’admiració (p. 89), que s’oblida d’ésser foraster, de mirar-s’ho des de fora, com un simple espectador, i s’integra i s’imbueix en el paisatge i amb el paisanatge, que esdevé part —més encara, centre i fonament— del que descriu, les seves Hores angleses s’enlairen amb força i abasten una solidesa i una pregonesa excepcionals.

Sense que aquest aprofundiment reflexiu, cal deixar-ho ben establert, comporti en absolut una minva o una renúncia al desplegament del seu talent líric. Ans al contrari, pensament i escriptura, fons i forma, es complementen i reforcen mútuament, llegant-nos algunes de les més belles planes del dietari. Entre elles, les dedicades a les sublims i indelebles impressions que deixà al seu esperit la seva visita a Oxford (p. 126-128). O la seva insuperable descripció —de ressò innegablement planià— d’uns pardals un dia assolellat: “petites esponges piuladisses” (p. 105).

Aquesta integració o dissolució en l’ambient —que des del nostre punt de vista s’inicia als apunts de meitat de gener del 1926— permetrà que el gaudi i l’enriquiment que aporta al lector el seu dietari s’envoli, també, fins uns nivells d’una vàlua difícilment assolible. Raó que justifica, amb escreix, que Rafel Tasis remarqués que es tractava d’un “llibre europeu, de la millor qualitat i el millor to europeu” (p. 19).

Sens dubte, una de les característiques més definitòries del memorialisme de Soldevila, a banda de l’extraordinària amplitud i el vigor poètic del seu llenguatge, és la seva distinció, la seva elegància. Aquella “finesa d’ànima” (p. 32) combinada, inextricablement, amb el seu profund “interès per l’home” (Íd.) terencià —“Homo sum, humani nihil a me alienum puto” (“Sóc home; res del que és humà no m’és aliè”)—, que l’empenyen molt més enllà d’ell mateix i les seves circumstàncies conjunturals; que converteixen, en definitiva, allò que és particular en general, allò que és personal en universal. Com hem remarcat, el viatge físic, geogràfic, en espiritual.

L’exquisida i fèrtil prosa de l’autor del Resum d’història dels països catalans posa de manifest l’enorme afinitat que existia entre els catalans del primer terç del segle XX i el tarannà britànic, tan educat com culte, tan atent com il·lustrat. Afinitat que facultava una immediata entesa entre els gentleman anglesos i els Senyors de Barcelona— per dir-ho en termes planians— arribats de casa nostra, que compartien un principi comú irrenunciable: nulla estetica sine etica.

Si a això hi afegim que el jove escriptor aconseguí mantenir-se fidel a un dels principis que Lord Byron destacava en l’esmentada lletra a la seva mare —alliberar-se dels “efectes amargs de restar a casa amb tots els prejudicis estrets d’un illenc”—, i ho combinem amb la seva delicada i atenta sensibilitat humana (que és —i ha d’ésser— alhora humanística), d’una acusada receptivitat emocional i lírica, que permeten que vegi molt més enllà, i molt més endins, del que veuen els altres, el resultat ha d’ésser, per força, brillant.

L’obra de Soldevila posa en evidència que per a treure partit de la vida, per a apurar el calze de l’existència, no n’hi ha prou amb mirar: cal, sobretot, saber veure. Un saber veure, un saber pensar, que no exigeix la presència de cap esdeveniment extraordinari o cap contemplació esbalaïdora, sinó que —com el tast de la felicitat que és humanament assolible— sovint prové dels petits detalls. Distingint-se, doncs, diàfanament de la síndrome stendhaliana.

Detalls d’aparença insignificants, que la majoria consideraran fútils però que, com la poma de Newton, poden ésser els desencadenants de consideracions tan profundes com apassionants, fruit de la mirada que sap veure —i, en conseqüència, mena— més enllà de la mirada. Ja sigui en ocasió d’una simple visita a cal barber (p. 91 i 92), d’una reflexió sobre el tabac que acabarà convertida en un adagi —“L’anglès està tan avesat a la boira, que quan no la te l’enyora i la crea voltant-se de fum” (p. 122)—, o d’un ofici religiós (p. 165) que fa possible que es retrobin o es relliguin la vida i la mort.

Ras i curt, encetant un camí que després seguiran d’altres —el primer de tots, Josep Pla, per al qual existència i escriptura són un tot comú, inescindible— l’autor català converteix la vida en literatura, la vida pròpia en reflex de l’universal. Tenint ben present, tanmateix, tal i com exposa al perfaci, que el seu propòsit és tant defugir que les seves notes o “impressions recollides durant el meu viatge a Anglaterra” tinguin un caràcter autobiogràfic —“res més lluny de la meva intenció que donar fragments d’autobigrafia”— com evitar “el perill de les generalitzacions massa àrides damunt d’una experiència limitada” (p. 81).

Assenyalant que el que l’ha dut a escriure el llibre és, “primer i per damunt de tot, el goig d’escriure’l” (p.83), però, també, corroborar deixar patent la importància que té el “contacte amb d’altres pobles” per a la descoberta: “potser no tant de descoberta d’ells com de descoberta de nosaltres mateixos”, car “difícilment coneixerà el seu poble aquell que no conegui altre poble que el seu” (p. 85).

Cal agrair amb especial èmfasi que, ultra la presentació, Adesiara hagi tingut la bona pensada d’afegir-hi un estudi literari redactat per Alan Yates, tan acurat com esplèndid, que contribueix en gran mesura a situar l’obra en el context històric i cultural que li pertoca. Estudi al qual, des del nostre punt de vista, tan sols se li pot oposar un inconvenient: que, en ésser considerat introductori, s’hagi situat abans del text que analitza.

Entenem que fóra millor que, presentat com a conclusiu, se situes després del dietari: per a un lector no familiaritzat amb l’obra i la figura de Soldevila, avança o desvetlla, innecessàriament, més que no convindria. Tant és així que ens atrevim a recomanar als lectors i lectores que, com si d’un epíleg es tractés, el deixin per al final: una volta hagin delectat els seus sentits i la seva ment amb el text soldevilià, l’anàlisi del crític britànic enriquirà encara més les ja riquíssimes Hores angleses.

Dietari o notes de viatge on la bellesa de l’escriptura i la pregonesa del pensament es fonen en un tot inextricable per a llegar-nos algunes de les més exquisides pàgines de la literatura del segle XX:

«Aquest matí, al Museu Britànic, secció d’antiguitats gregues, sala del fris del Partenó. Era tot el meu passat d’home culte el que pesava damunt de la meva ànima, suaument, per a fer-me l’emoció més embolcant. Els episodis de les Panatenees barrejaven el goig de la seva incomparable beutat a la fluència dels records. (…) Tenia una sensació de confluència, com si la meva vida s’hagués escolat llargament per les ribes on ha lliscat, per a venir a desembocar en aquell moment commovedor.» (p.123)

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 8 de març del 2012

Comparteix

La marca de l’aigua, Joseph Brodsky

mar 4th, 2012

by .

No comments yet

Que la novel·la és un gènere tan difícil de definir com de classificar ho sabem des dels seus inicis remots, des que Apuleu escrigué L’ase d’or, Cervantes el Quixot o Sterne La vida i opinions de Tristram Shandy. La novel·la és, alhora, tot i no-res; el que és, el que pot ésser i, fins i tot, el que no és. És un gènere generós, ampli, que gairebé —i, des del segle passat, sense gairebé— ho admet i ho assimila tot, que s’alimenta i retroalimenta de tot.

Tant és així que hem de considerar que una novel·la serà allò que el seu autor —o editor, en el seu defecte— consideri que és una novel·la. En termes de Schopenhauer, podríem dir que no depèn tant del seu contingut, sinó de la voluntat —no de l’ésser, sinó de la voluntat d’ésser. És per aquesta raó que cada dia resulta més absurd balafiar el temps tractant d’escatir dins de quina casella genèrica cal encaixonar les obres literàries. L’ordre, l’afany de catalogació és més una necessitat nostra —induïda per l’obsessió de cercar una lògica a la il·lògica del món (i de l’existència)— que no pas literària.

La marca de l’aigua, Joseph Brodsky Ben poc profit obtindrem, doncs, si provem de classificar —com caçadors que llueixen al menjador de casa seva les testes de les seves malaguanyades captures— amb mil·limètrica precisió tot allò que anem llegint. La marca de l’aigua (Watermark), de Joseph Brodsky, Viena Edicions, Barcelona, 2011, és una novel·la, un llibre de viatges, un diari, un dietari, unes memòries, un conjunt de reflexions vivencials, poesia en prosa, poesia?

Segurament totes i cadascuna d’aquestes opcions són vàlides. En realitat —i això és el que li confereix més grandesa—, és totes i cadascuna d’aquestes coses alhora, de manera simultània. És tot això, al mateix temps i, com succeeix amb les obres literàries de mèrit, molt més.

El propi autor ja ens adverteix en el mateix text de la innecessària futilitat de catalogació i, per tant, de limitació: “El que ve tot seguit (…) potser no equival a una història sinó a un corrent d’aigua fangosa «en la pitjor època de l’any»” (p. 20), per la qual cosa convé submergir-se en aquest llibre, que “viatja sobre —i en, hi afegiríem nosaltres— l’aigua” (p. 15), tot oblidant-se “d’un mateix” (p. 49) i deixant-se amarar pel torrent de sensacions i emocions que ens desvetlla, amb els ulls ben oberts i l’ànima nua, sense esperar res en concret, ans anant assaborint —i (sense cercar) trobant—a cada passa.

Fruint del goig —i l’aprenentatge— d’acompanyar el poeta rus en el seu vagareig d’atzar per la ciutat de “textura visual clarament paradisíaca” (p. 30), d’atmosfera “mitològica, ciclòpia per ser exactes” (p. 14), on “tant li fa per quina raó surts de casa: et perds en els seus carrerons llargs i recargolats que t’impel·leixen a penetrar-hi a seguir-los” (p. 38); ciutat única i irrepetible, que l’encisà i li deixà a l’ànima una “marca d’aigua” tan pregona que decidí que les seves restes mortals reposessin al cementiri venecià de l’Isola di San Michele.

Paladejant amb serenor unes melodioses pàgines escrites amb el ressò de les emocions, amb un doll de sensacions, amb pinzellades tan poètiques com espirituals, copsant i fixant al vol l’instant, el pensament efímer, que normalment passa —i s’esvaeix— sense que el veiem, sense albirar-lo o aprehendre’l, inconscient, incontrolable, indominable.

Caçador de moments immòbils en el temps, de fotografies fugaces que deixen petja, que per un segon enlluernen amb el seu esclat de llum la fosca ombra de la vida, convertits, en certa manera —i si se’ns permet l’agosarada expressió— en el negatiu positivat del temps, en la imatge eterna, indeleble, del que és voluble i evanescent, inasible. Fins i tot, potser, en l’alè del temps fugit sense remei.

Un llibre allerat, antidogmàtic, antiromàntic i desmitificador —“una infantesa rarament (…) és [gaire feliç], més aviat tendeix a ser una escola de fàstic d’un mateix i d’inseguretat” (p. 9); “Allò que no fan mai els venecians és anar en gòndola. (…) Només els turistes estrangers, i d’entre aquests els més benestants, s’ho poden permetre. (…) La visió d’aquests [septuagenaris], Romeus decrèpits i de les seves Julietes atrotinades és invariablement trista i desagradable, per no dir horripilant.” (p. 97)— fonamentat en l’ètica de l’estètica, de l’art i la bellesa. De l’art i la bellesa com a sublimació darrera de tot el que paga la pena, com (possible) justificació d’una vida mancada d’objectiu i de sentit..

La bellesa de l’art i de les paraules, de l’arquitectura, l’escultura i la poesia com a mostres més elevades de la creació humana —única via per a fregar les aromes de la divinitat—, com a símbol de la vida eterna, immarcescible, com a superació dels límits intransgredibles de l’home, de la mort implacable que ho esborra tot: “Una metàfora —o, per a dir-ho més clarament, el llenguatge en si— és en general oberta a tot, anhela la continuïtat: un més enllà, si voleu.” (p. 60).

Obra sadolla d’amor al llenguatge, a la paraula, apologia lírica clapada de tocs de geni —alguns d’ells, de sentor palesament planiana: “Sobre el plànol, aquesta ciutat fa pensar en dos peixos a la brasa posats a la mateixa safata, o potser en dues pinces de llagosta a punt d’entortolligar-se” (p. 38); “El silenci era veritablement geològic” (p. 43)—, d’una poesia tan excelsa —“ran d’una filera de ciclops abaltits que jeien a l’aigua negra i que, de tant en tant, s’alçaven i obrien una parpella” (p. 14) —com captivadora i evocadora —“Els finestrons s’assemblen a les ales dels àngels” (p. 39); “la música, bessona de l’aigua” (p. 73)— però també de silencis. Dels silencis i la música de la marca de l’aigua que Marcel Riera ha sabut traduir amb una exquisidesa admirable.

Brodsky s’obre, estrenu, a la ciutat, la identifica i s’hi identifica, la descriu i es descriu a ell mateix. S’obre, doncs, i, tot obrint-se, ens obre tot un món desconegut i insospitat. Un món marcat per l’aigua, per la fluïdesa, pel constant esdevenir heraclità, però també del fang de la perennitat i la permanència. Del fang creador de vida, producte de la comunió inextricable de l’aigua i de la pols, que ho emmotlla i ho perpetua tot, que converteix l’efímer en etern; el perible, en immortal.

I ho fa navegant —tan físicament com metafòrica o poèticament— per aquesta màgica ciutat híbrida, d’aigua i pedra, que li permet el diví plaer de passar “desapercebut” i fondre’s “amb el decorat” (p. 8), on “no hi ha nord ni sud, ni est ni oest”, on “l’única direcció és de través”, que “t’envolta com les algues glaçades” i on “com més t’escarrasses i més frises per orientar-te, més et perds” (p. 39). (Metàfora preciosa, permeti’ns-ho dir entre parèntesi, que esdevé, ensems una conspícua definició de la realitat de la vida humana.)

Ciutat que, talment com el palazzo que descriu “tenia un aire més definitiu, com si no s’hi pogués afegir més pols. Totes les superfícies anhelen la pols perquè la pols és la carn dels temps, com va dir un poeta, la veritable carn i sang del temps” (p. 46).

Poeta que no fou pas Lord Byron, com de bell antuvi podria pensar-se —tot i que l’influx del seu Childe Harold’s Pilgrimage, i especialment del seu Canto IV esdevé ben palesa en l’obra que analitzem: «Ours is a trophy which will not decay / With the Rialto; Shylock and the Moor, / And Pierre, cannot be swept or worn away – /The keystones of the arch! though all were o’er, / For us repeopled were the solitary shore.»*— sinó d’un dels seus llunyans, i no tan il·lustres, predecessors, George Herbert, que al vers Church Monuments, escrivia:

And wanton in thy cravings, thou mayst know
That flesh is but the glass which holds the dust
That measures all our time; which also shall
Be crumbled into dust.

El qual, en traducció nostra —i, per tant (forçosament) aproximada— faria més o menys així:

I maliciós ens els teus desitjos, podràs saber
Que la carn no és més que el vidre que conté la pols
Que mesura tot el temps nostre, el qual igualment
En pols s’engrunarà.

El definitiva, doncs, La marca de l’aigua és una obra de difícil —quan no impossible— classificació que s’ha de degustar o assaborir més que no pas llegir amb afanys i descurança, una obra que s’adreça directament als sentits i a les emocions. Una obra que, per poc que ens ho proposem, converteix la Venècia brodskyana en la nostra Venècia. Potser, fins i tot, en aquella Venècia que, àdhuc sense conèixer-la ni haver-la visitada mai, tots duem, d’una manera o altra, dins dels nostres cors.

dissabte 3 i diumenge 4 de març del mmxii

* (Proposta de) traducció:

«El nostre és un trofeu que mai no decaurà / Amb el Rialto; Shylock i el Moro / I Pierre, no poden ser ni oblidats ni destruïts / —Són aquí les claus de volta de l’arc! — i quan tot sigui enderrocat, / nosaltres repoblarem les ribes solitàries.»

Comparteix

Crònica d’un país, Josep M. Casasús

feb 23rd, 2012

by .

No comments yet

Un dels trets definitoris dels articles de premsa és el seu caràcter d’art efímer, d’immediata fugacitat. Tal i com succeeix amb la gastronomia, per més ben elaborat que estigui, el seu destí és ésser assaborit i consumit al moment. Després d’haver assolit, en el millor dels casos, un èxit tan fulgurant com perible, el major honor que poden pretendre és anar a dormir el son dels justos en alguna empolsegada i solitària hemeroteca.

Tan sols en casos excepcionals, quan el seu autor és prou conegut, a alguns d’ells se’ls ofereix la redempció de les seves penes, se’ls permet que abandonin el seu injust purgatori monacal i ressusciten aplegats en un recull d’articles. La resta, tant els que tenien una significació únicament conjuntural com els que abastaven un nivell més general o permanent, acostumen a restar reclosos a l’ombra de l’oblit.

Crònica d’un país, Josep M. Casasús Precisament la finalitat de Josep M. Casasús en editar Crònica d’un país, 15 articles imprescindibles, Dèria Editors, 2011, ha estat lluitar contra els efectes irremeiables de la desmemòria. I fer-ho recobrant tot un seguit de peces que “tenen en comú la voluntat de sacsejar les consciències individuals i de remoure la consciència col·lectiva” tot contribuint a “travar la crònica íntima de la Catalunya moderna” (p. 11).

Com bé reconeix el curador, qualsevol tria implica “l’acte de valorar d’acord amb unes idees i uns prejudicis” i, per tant “opinar de manera tàcita” (p. 165), raó per la qual l’elecció dels 15 articles ha de suposar per força l’aplicació d’un criteri personal. Subjectivitat que comportarà que, en decidir-se per incloure’n alguns, calgui prescindir d’altres que, possiblement, també hi haurien pogut ésser. Més encara, que alguns lectors consideraran que eren més, o fins i tot molt més, imprescindibles.

Això no obstant, des de la nostra pròpia subjectivitat, entenem que, atès l’oceà quasi il·limitat de possibilitats que tenia al seu davant, la seva selecció ha estat més que escaient: potser n’hi ha alguna que grinyola un xic, que no té l’elevadíssim nivell de qualitat que les que l’acompanyen —pensem, sobretot, en «García Trevijano», de Villalonga, «Vint-i-vuit hores en transmiserià», de Sentís, o en «Barcelona és el “Titánic”», de de Azúa— però el conjunt és excel·lent.

Segons el nostre criteri, tan fal·lible com qualsevol altre, segurament aquests tres articles haurien pogut ésser substituïts per algun de Manuel de Pedrolo —una relectura de les seves prodigioses cròniques (colonials i d’una ocupació) cada dia que passa esdevé més ineludible—, de Montserrat Roig, de Pilar Rahola o Quim Monzó. Tanmateix, per més que potser no hi són tots els que hi haurien d’ésser, no s’hi troba a faltar cap d’absolutament imprescindible —la qual cosa implica un mèrit colossal del curador.

«La ciutat del perdó», de Maragall; les «Declaracions de l’Abat Escarré»; «Una nació sense estat, un poble sense llengua», d’Els Marges; «Plantem cara», de Joan Solà; «Esto acabarà mal», de Gaziel; «La burgesía catalana», de Sagarra; «L’oasi català», de Rovira i Virgili; «Un país sense política», de Fuster i, com a colofó, l’editorial conjunta «La dignitat de Catalunya» són, sens dubte, peces tan antològiques com fonamentals per a conèixer —i entendre— la Catalunya dels nostres dies. Com, també, per entendre d’on venim i cap on podem anar, si així ho volem —si decidim decidir.

Cal, doncs, aplaudir amb entusiasme aquesta tan escaient idea de Dèria Editors de “posar a disposició dels lectors [15] textos de referència aplegats en un sol volum” (p. 166).

Com a mostra de l’altíssima vàlua dels articles aplegats transcriurem el tan actual final del d’Antoni Rovira i Virgili, aquest genial escriptor que, en temps com els nostres d’infinita desorientació nacional, tant convindria que convertíssim en lectura nostra de cada dia:

«Que ningú no demani ni esperi que l’oasi català serveixi per a conservar privilegis de classe, per a aturar l’obra de reforma justa, per a impedir la realització dels principis d’esquerra. Oasi o no, la Catalunya autònoma ha de situar-se a la davantera de l’esquerrisme republicà i ja de portar a cap —pels camins legals mentre aquests siguin lliures— l’obra transformadora que les extremes dretes voldrien impedir provocant escenes de sang i de foc.
Millor que hi hagi pau. Però amb pau o sense, Catalunya ha d’anar endavant.»

«L’oasi català», dins Crònica d’un país, de Josep M. Casasús, pàg. 144

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 23 de febrer del 2012

Comparteix

El llop estepari, Hermann Hesse

feb 17th, 2012

by .

1 comment

En aquests temps nostres, on sembla que la literatura juvenil hagi esdevingut una mena de parc temàtic monocord, on tan sols hi són admesos llibres protagonitzats per vampirs, fantasmes, dracs i altres bèsties fantàstiques, que es reprodueixen mimèticament a una velocitat esfereïdora, és bo recordar que els lectors joves —i encara més els adolescents— acostumen a saber escollir millor i amb més criteri que no pas aquells que ens vantem en anomenar-nos adults.

Suposa una satisfacció colossal tenir la certesa que, una vegada hagin passat les sagues crepusculars i draconianes actuals, sempre ens quedaran els clàssics que són invulnerables a les modes passatgeres. Aquells clàssics de tots els temps que, tot i que sovint no els eren en principi adreçats —Robinson Crusoe, L’illa del tresor, Cent mil llegües de viatge submarí…—, els i les joves han sabut fer seus amb un intel·ligentíssim afany de conquesta, sense que estiguin disposats a renunciar-hi ni per tot l’or del món. Aquelles obres on coneixen i descobreixen el món; on es coneixen i reconeixen a ells mateixos; on es troben i es retroben.

El llop estepari, Hermann Hesse Una d’aquestes obres, que —com exposa el propi autor en un més que interessant epíleg de l’any 1941— d’entrada tampoc no els anava destinada, però que els joves han fet molt ben fet en apropiar-se és El llop estepari (Der Steppenwolf), d’Hermann Hesse, Labutxaca, 2010. Un llibre excepcional que els nois i noies rebran com pluja beneïda, com un far al bell mig de la boira desorientadora de la societat incomprensible i irraonable que els envolta…, si aconsegueixen el repte de superar la (tan teòrica com fal·laç) inaccessibilitat de les seves primeres pàgines.

Certament, cal que hi convinguem de bell antuvi: en el món actual nostre, on s’ha elevat als altars el déu d’oripell de la facilitat, del Mínim Esforç Possible, on regna la filosofia del «Si vols, pots!», una novel·la que no esdevingui transparent i previsible des de les primeres ratlles, de caire més metafòric que no pas fantàstic, sembla que d’entrada tingui totes les de perdre davant del fast read mercantilista actual. Fa la impressió que hagi d’estar destinada, irremissiblement, a convertir-se en un luxe del tot prescindible.

Tanmateix, si els i les joves s’hi atreveixen, si gosen fer el gran pas, si accepten el coratjós repte d’enfrontar-s’hi, aviat s’adonaran que l’esforç inicial no tan sols pagava la pena, sinó que la recompensa que n’obtenen és tan inesperada com gegantina. Si reïxen a endinsar-s’hi de veritat, alliberant-se de totes aquelles prevencions i prejudicis que els puguin condicionar, si s’hi submergeixen de ple, oblidant-se d’entendre i centrant-se exclusivament en assaborir i fruir la lectura —i, sobretot, de les sensacions i reaccions interiors o anímiques que els produeix—, descobriran, meravellats, que no són només ells i elles, els i les adolescents, els que se senten estranys i fora del món; els que pateixen la incomprensió i el rebuig dels altres.

A mesura que avancin en la lectura, aniran comprovant que la seva ànima solitària i desconcertada, incapaç d’adaptar-se a l’absurda, irracional, frustrant i fútil normalitat quotidiana, compta, des de fa milers i milers d’anys, des dels albors de la humanitat, amb uns companys d’incomprensió i desorientació que Hesse anomena llops esteparis. Companys que —com Gregor, l’escarabat de Franz Kafka— són considerats monstres pels que han de conviure amb ells precisament perquè, per la seva altíssima sensibilitat espiritual i per la seva genialitat, són incapaços d’entendre’ls.

Òbviament, El llop estepari no és pas una novel·la només per a joves —entre d’altres raons, perquè una obra adreçada només per als joves té més de recepta culinària mil·limètricament calculada que no pas de literatura— sinó que captiva i apassiona per igual a tots els que la llegeixen. Sempre i quan, com ja hem advertit (i per dir-ho en les paraules d’Hesse), posseeixin “la serena objectivitat, la seguretat de pensament i la saviesa que només tenen els grans esperits que no coneixen l’ambició i no desitgen ni lluir-se ni convèncer els altres ni tenir la raó” (p. 12).

L’obra de l’autor de Siddhartha es dirigeix als esperits lliures, als esperits sòlids, als esperits que no tan sols no retrocedeixen davant les adversitats, sinó als “més forts, intel·ligents i més ben dotats”, a aquells que es revitalitzen i s’engresquen amb els inconvenients i els reptes, que intenten “vèncer la gran malaltia de l’època (…) no pas esquivant-la o encobrint-la, sinó (…) [caminant] per l’infern, un caminar de vegades angoixat, d’altres valent, pel caos d’un món espiritual obscur, un caminar amb voluntat de franquejar l’infern, d’enfrontar-se al caos, de suportar la maldat fins el final” (p. 24).

Per a aquells esperits que saben llegir més enllà de les paraules, que són capaços d’alimentar-se de metàfores i d’abstraccions no directament intel·ligibles, d’assaborir i paladejar més les sensacions que no pas les argumentacions, la subtilitat que no pas l’evidència, el clam estentori del silenci que no pas la xerrameca vàcua, la poesia que ho diu tot amb la seva paraula callada. Per a tots aquells i aquelles que són més a prop del superhome nietzschià i més lluny del subhome cristià obsessionat per la remissió dels pecats capitals.

Com Nietzsche —l’ombra allargada del filòsof de Lützen, i sobretot del seu Així parlà Zaratrustra, plana omnipresent damunt gairebé totes les pàgines d’El llop estepari—, Hermann Hesse ens immergeix en un món surreal o, més aviat, suprareal on la realitat i la ficció, el que és possible i l’inversemblant, es mesclen fins a un tal extrem que esdevenen no només indissociables, sinó indistingibles.

Al llarg de tota la primera part —que s’estén fins el moment que, havent conegut la noia a la taverna, ella el deixa sol una estona i ell s’adorm— l’escenari és el del món real i quotidià, que tan estrany i inhabitable se li fa al llop estepari. D’aquest punt (pàgina 91) ençà, la seva turmentada vida es desplaçarà progressivament al món oníric i irreal, més enllà de la racionalitat, fins acabar desembocant en el «Teatre de màgia. No hi entra qualsevol. Només per a trastocats», que clourà de manera definitiva el pelegrinatge existencial del protagonista.

Pelegrinatge existencial que, com tots aquells que en mereixen el nom, suposarà una transformació total de l’antic i malaurat llop estepari, que havíem conegut a l’inici de la novel·la mercès a la tan enigmàtica com atraient presentació que en fa el nebot de la seva dispesera. Tant és així que el Harry Haller —acrònim ben poc dissimulat del mateix autor— de les primeres pàgines serà ben diferent del Harry Haller que ens veurem forçats a abandonar en cloure el llibre, bo i permetent, amb recança i nostàlgia, que es retrobi amb els nous companys que l’esperen.

Tanmateix, més important que el canvi que ha sofert el protagonista és, sens dubte, la transformació radical que haurem sofert nosaltres com a lectors. Com totes les obres de primer, primeríssim nivell, com tota la gran literatura que resisteix els embats infatigables del temps i la desmemòria, El llop estepari deixa petja en nosaltres: no som —ni podem ésser— de la mateixa manera que érem abans d’embarcar-nos-hi. Ens ha deixat senyal —en realitat, fins i tot ferida— ben endins. Ens ha fet veure el món i la realitat amb uns altres ulls. Ens ha llaurat l’esperit.

I ho fa fet, i aquest punt és absolutament essencial, sense pretendre marcar-nos el camí, sense proposar-se convèncer-nos, sense voluntat de convertir-se en guia ni portaveu de res, sense altre proselitisme que el de la intel·ligència, el de convidar-nos a ésser el que som; a no renunciar, a no deixar-nos arrossegar pels corrents ni per les falses divinitats, a ésser nosaltres mateixos. A aprendre; a aprendre que cal aprendre; a aprendre que hem d’aprendre a pensar… per nosaltres mateixos!

Que el nostre camí només el podem trobar —i decidir— nosaltres mateixos. Que únicament nosaltres mateixos podem trobar —i escollir, lliurement— el nostre propi camí al bell mig de l’oceà d’incertesa de l’existència.

Aquest camí, nostre i només nostre, que sovint únicament som capaços de trobar en solitud: “La solitud significa independència i jo l’havia desitjada, l’havia anat aconseguint al llarg dels anys. Era freda, és clar, però també serena, meravellosament serena i gran com tota la serenitat freda de l’espai estrellat” (p. 39).

La sola via, punyent però també intensa, que ens pot acostar a l’home de veritat: “El concepte generalitzat d’«home» no és més que un fràgil convencionalisme burgés. (…) Com l’ideal burgés, l’«home» convencional ve a ser un compromís, un intent ingenu i tímid de frustrar tant la mare Natura com el pare Esperit en la vehemència de les llurs exigències i de fer-se un racó tebi entre ells dos. (…) [El nostre llop estepari] no deixa d’intuir el camí cap a l’home veritable, cap als immortals; titubejant, hi fa unes passes minúscules i les paga amb greus sofriments, amb dolorosa solitud” (p. 61 i 62).

Recerca de l’home superior, de l’home que ha deixat enrere l’home, d’arrel diàfanament nietzschiana, que ens duu a la memòria una estrofa del bellíssim poema de Miquel Martí i Pol Ara mateix (que acaba, i no és pas casualitat, amb un terme clau del pensament de creador de La gaia ciència, l’aurora, com a símbol del món nou que ha de néixer):

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d’aurora.

En definitiva, un llibre tan immediatament atractiu i addictiu com generalment incomprès. En primer lloc, degut al fet que —tal i com bé remarca el propi Hesse en el ja esmentat i fonamental epíleg (desgraciadament no inclòs a l’edició que comentem)— els “lectors s’han trobat a si mateixos en el «Llop estepari», s’hi han identificat, han patit i somiat amb ell les seves penes i els seus somnis, i han oblidat per complet que el llibre sap i parla d’altres coses més que no pas únicament d’Harry Haller i de les seves dificultats”.

El sueño de la razón produce monstruos, Francisco de Goya I, en segon lloc, i més important, perquè aquesta no és tant una obra que s’hagi d’entendre o de comprendre, sinó una d’adreçada a l’esperit, als sentits i a la sensibilitat, que cal saber aprehendre (i delectar) més amb el cor —amb la aquella callada veu interior que ens parla eternament i rara vegada ens aturem a escoltar— que no pas amb el seny o amb el cap. En síntesi, ni més ni menys que una obra d’art.

Una que palesa clarament que Francisco de Goya l’encertà de ple, en afirmar que “El sueño de la razón produce monstruos”…, sempre i quan tinguem ben present que, per regla general, els que més ho semblen d’entrada no acostumen a ésser ni els més temibles ni els més perillosos.

Transcriurem, per a acabar, un paràgraf que permet posar de manifest la perenne actualitat d’aquesta magistral obra de Hesse, així com comprendre a quines raons deuen el seu aïllament i la seva solitud els afectats per la síndrome del Llop estepari:

«Massa bé (…) entenc (…) el teu horror per la política, el teu desconsol per la propaganda i l’actuació irresponsable dels partits i de la premsa, la teva desesperació davant la guerra, la passada i la futura, davant l’actual forma de pensar, de llegir, de construir, de fer música, de celebrar festes i de practicar la cultura! Tens raó, llop estepari, mil vegades raó i, tanmateix, t’enfonsaràs. Pel món d’avui en dia, tan senzill, tan còmode i fàcil d’acontentar, ets massa exigent i delerós i et rebutja perquè tens una dimensió de més. Qui avui dia vol tenir una vida feliç i satisfactòria no pot ser com tu o jo. Qui exigeix música en comptes de soroll, alegria en comptes de divertiment, ànima en comptes de diners, feina creativa en comptes d’ocupació, passió en comptes de frivolitat, per a ell, aquesta preciositat de món mai no podrà ser una pàtria…»

El llop estepari, Hermann Hesse, traducció de Margarida Sugranyes, pàg. 149

«Allzu gut versteh ich (…) deinen Abscheu vor der Politik, deine Trauer über das Geschwätz und verantwortungslose Getue der Parteien, der Presse, deine Verzweiflung über den Krieg, über den gewesenen und über die kommenden, über die Art, wie man heute denkt, liest, baut, Musik macht, Feste feiert, Bildung betreibt! Recht hast du, Steppenwolf, tausendmal recht, und doch mußt du untergehen. Du bist für diese einfache, bequeme, mit so wenigem zufriedene Welt von heute viel zu anspruchsvoll und hungrig, sie speit dich aus, du hast für sie eine Dimension zuviel. Wer heute leben und seines Lebens froh werden will, der darf kein Mensch sein wie du und ich. Wer statt Gedudel Musik, statt Vergnügen Freude, statt Geld Seele, statt Betrieb echte Arbeit, statt Spielerei echte Leidenschaft verlangt, für den ist diese hübsche Welt hier keine Heimat …»

Der Steppenwolf, Hermann Hesse, pàg. 133

dimecres 15 i dijous 16 de febrer del mmxii

(Afectuosament dedicat als i a les alumnes de llatí de 4rt d’ESO
de l’Institut de Premià de Mar)

Comparteix

Pensar el territori, Joan Tort i Rosa Català

feb 16th, 2012

by .

No comments yet

A Pidiendo un Goethe desde dentro, Ortega y Gasset afirmava que “La biografia és (…) un sistema en el qual s’unifiquen les contradiccions d’una existència”. Per més que la frase és més afortunada que real —si la biografia reïx a unificar les contradiccions vitals esdevindrà més aviat hagiografia— no podria ésser més escaient per a tractar de definir aquest “llibre de difícil classificació” (p. 15) que és Pensar el territori. Converses amb Albert Serratosa, de Joan Tort i Rosa Català, Dèria Editors, 2011.

Pensar el territori, Joan Tort i Rosa Català Si ja és prou arriscat publicar una biografia d’una persona cèlebre, encara ho és més centrar-la en una persona que, malgrat el seu treball constant, és coneguda estrictament dins del seu àmbit professional. Per tal d’evitar el suïcidi editorial, cal aconseguir, indubtablement, que sigui quelcom més que una biografia. Si més no, que esdevingui, alhora, el retrat d’un temps i d’una generació: que assoleixi un caràcter més general.

O el que és el mateix, que sigui capaç d’unificar les contradiccions entre el que hauria d’oferir i el que finalment ofereix. Una fita complicada que, de manera inesperada, aquesta curiosa obra supera amb prou bona nota. Segons el nostre parer, no tant pel qui (la persona que és objecte de la biografia) sinó pel què (per les seves obres i, sobretot, per les seves reflexions). Així, dobla el seu públic potencial, afegint, als interessats per l’urbanisme, totes aquelles persones que se senten atretes per les reflexions o opinions de caràcter genèric.

Per més que, òbviament, es trobin ben lluny de les tan emblemàtiques com sublims obres de Pascal, de La Rochefoucauld, del nostre Joan Fuster o —no caldria sinó!— de Montaigne, aquestes tan ben estructurades converses, ultra explicacions tècniques (per la seva exhasutivitat, en alguna ocasió més feixugues que no convindria), brinden tot un seguit de pensaments i consideracions personals d’un interès humà més que destacable. Realitat que es correspon perfectament amb el fet que el primer article que publicà el futur urbanista no tingués un caràcter científic, sinó que es titulés, profèticament , “Filosofando”.

La qual cosa corrobora que, per més que en pogués fer la impressió, els autors de Pensar el territori no exageraven —almenys, no més del compte— en assegurar, a la nota preliminar, que “darrera la figura que ens ocupa, i més enllà del seu perfil com a tècnic, va emergint (…) un autèntic pensador. És a dir, algú que posa sempre les idees en el punt de partida de l’acció” (p. 19). Ho evidencien, entre d’altres, les reflexions que exposa sobre assumptes tan diversos com poden ésser: la devastació de la Costa Brava (p. 31), l’enriquiment que suposen els viatges (p. 37), les autopistes i els peatges (p .240), el transport públic (p. 287) o la importància de l’escala Europea (p. 295).

Necessitat de reflexió —“anhel de raonar els comportaments i de buscar una lògica, una explicació a tot allò que succeeix al nostre entorn”, “una aspiració declarada a l’equilibri i a l’harmonia universals” (p. 352)— que encara queda més patent en les seves consideracions de caire estrictament urbanístic, sàviament dosificades al llarg de tot el llibre a fi d’evitar que produeixin més fatiga de la imprescindible.

Consideracions que ha tingut sempre present en el moment de planejar i dur a terme les seves actuacions urbanístiques, primer a la capital del principat i després pel tot el país. Una ampliació paulatina, tant de responsabilitats com d’extensió territorial, que considera altament beneficiosa: “M’ha ajudat molt [a reflexionar sobre la lògica dels processos d’articulació dels territoris] el fet de tenir, com a referents d’escala Barcelona, per un cantó, i Catalunya per un altre. (…) En definitiva: uns magnífics laboratoris per al planificador, a escala real”. (p. 126-127).

Una planificació —inspirada en el respecte, el mestratge i una admiració majúscula pel creador de l’Eixample: “implicar-me progressivament amb l’urbanisme barceloní em permet adonar-me de la immensitat de la figura de Cerdà, (…) de la importància del llegat de l’il·lustre urbanista” (p. 114)— que assolirà les fites més remarcables de la seva carrera amb el Pla General Metropolità i, sobretot, amb el Túnel del Cadí, esmentat quasi de manera obsessiva al llarg de tota l’obra.

En definitiva, un llibre tan sorprenent com agraït, que satisfarà per igual tant als amants de l’urbanisme com als de la cultura i el coneixement en general; a tots aquells que comparteixin la divisa de Descartes: Cogito, ergo sum!

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui, el dijous 16 de febrer del 2012

Comparteix

Per una mort apropiada, Marc Antoni Broggi

feb 9th, 2012

by .

No comments yet

Que el cognom Broggi és sinònim d’una praxi mèdica i quirúrgica tan acurada com exquisida és una evidència tan palmària que no creiem que calgui insistir-hi gaire. El que ja no és tan conegut és que per a aquesta família de metges l’atenció i la consideració envers el malalt —envers la persona que hi ha darrera de cada pacient— és, almenys, tan essencial com el mateix tractament.

Per una mort apropiada, Marc Antoni Broggi Ho demostra, amb escreix el tan esplèndid com tranquil·litzador llibre sobre l’acarament i l’acceptació de la mort que ha escrit Marc Antoni Broggi: Per una mort apropiada, Marc Antoni Broggi, Edicions 62, 2011.

Amb una generosa voluntat pedagògica, que situa gairebé en un nivell d’igualtat l’atenció mèdica i l’atenció personal, el cirurgià ofereix tot un seguit de pautes que permeten acostar-se de la manera més eficient, però sobretot més humana, a la realitat de la mort; perquè si bé “morir és inevitable (…), morir malament no ho és” (p.14).

Pautes o consells que s’adrecen als tres grans àmbits implicats en aquesta situació tan extrema: “l’íntim, el familiar i el públic o professional” (p. 18). Tenint tothora present que, atès que la mort cadascú l’acull —o la viu (i l’ha de viure)— d’acord amb el seu tarannà intransferible, l’objectiu no ha d’ésser “ensenyar a morir”, ans “ajudar a aquella persona a fer-ho a la seva manera” (p. 31). Sabent que “ajudar” significa, per damunt de tot, fer costat: escoltar, entendre i acceptar. En definitiva, vetllar per la lleial i completa satisfacció dels valors i interessos personals del malalt.

Raó que justifica no tan sols la mateixa necessitat de l’obra, sinó la manera de plantejar-la i de redactar-la: no tant com un llibre de lectura, sinó com un manual de bones pràctiques adreçat a tots aquells que hagin de tractar un malalt terminal: els metges i infermeres en primer lloc però també —i sobretot— als familiars que envolten al pacient.

Quan els primers es vegin aclaparats, i els segons desemparats, per una tan desgraciada situació, si no tenen a prop el llibre de Broggi… és més que probable que el trobin a faltar!

dijous, 9 de febrer del mmxii

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui, el 9 de febrer del 2012

Comparteix

L’enigma de la llibertat, David Bueno

feb 2nd, 2012

by .

No comments yet

El dia que algun obscur buròcrata se li acudí la genialitat de segregar els alumnes de secundària entre les branques de ciències i lletres el món esdevingué no tan sols un xic més petit, sinó també menys habitable. Des d’aquell gloriós moment les successives generacions s’han vist encara més injustament dividides en dos compartiments estancs, acabant de cop i de sobte i de manera traumàtica amb el tan fluït com fecund diàleg, sovint inextricable, que s’havia mantingut durant més de vint segles entre ciència i literatura, entre ciència i humanitats. Sens dubte, el canvi ens convertí, en el millor dels casos, en uns doctes ignorants.

L’enigma de la llibertat, David Bueno Des d’una perspectiva cultural, que maldi per recuperar la consideració protagòrica de “l’home com a mesura de totes les coses”, de globalitat, de completitud humana, de descompartimentació —si se’ns permet el mot— no podria ésser més aconsellable la publicació d’una obra com L’enigma de la llibertat de David Bueno (Edicions Bromera, 2011), on ciència i pensament —i, per tant, també art i ciència— retroben el seu origen comú. El retroben i avancen de nou plegats tot tractant d’oferir una resposta a la triple pregunta primigènia fonamental: «Qui som?, d’on venim?, on anem?».

Un dubte iniciàtic que segurament no té ni mai no podrà tenir resposta, ni encara menys unívoca o absoluta—“Tenim la sensació que fins i tot quan totes les possibles preguntes científiques s’han contestat, encara no s’han tocat gens els nostres problemes vitals” (“Wir fühlen, daß selbst, wenn alle möglichen wissenschaftlichen Fragen beantwortet sind, unsere Lebensprobleme noch gar nicht berührt sind”), afirmava Ludwig Wittgeinstein al seu Tractatus logico-philosophicus, 6.52—, però que no per això no hem de deixar de pugnar per desvetllar. O, si més no, provar de sumar-hi les clarícies que cadascun de nosaltres hi puguem aportar.

Aportació que Bueno realitza amb tant d’entusiasme com d’encert al llarg de la seva obra, combinant amb destra habilitat erudició i difusió. Ja en el pròleg explicita aquesta voluntat seva divulgativa, en assenyalar que es tracta d’un “assaig científic voluntàriament, conscientment i lliurement escrit per a tots els públics” (p. 16). Sense que això, gosaríem afegir-hi nosaltres, comporti rebaixar en cap circumstància ni l’exigent objectiu pretès ni la complexitat que implica el seu corresponent anàlisi i desenvolupament.

Característica essencial que cal valorar en la seva justa mesura si tenim en compte que l’objectiu que l’autor es proposa no tan sols és realment ambiciós, sinó altament arriscat (per no dir pràcticament inassolible): tractar d’establir, basant-se en els més moderns experiments genètics i neurobiològics, si “som realment lliures, o les nostres accions i els nostres pensaments són únicament el resultat determinista del funcionament del cervell”, (Íd).

Considera que la millor manera d’acostar-se al màxim a una resposta biològica a la llibertat humana ens la brinda una anàlisi realitzada des d’una perspectiva evolutiva, que parteixi dels principis proposats per Charles Darwin: si, en situacions idèntiques, la selecció natural de les espècies afavoreix aquells “individus de la mateixa espècie (…) que presenten unes característiques globals que els proporcionen una major taxa de supervivència” (p. 72), el quid de la qüestió consistirà a estudiar si l’exercici de la llibertat humana beneficia la supervivència de l’espècie o si, pel contrari, la perjudica.

Per tal fonamentar —i exposar— degudament la seva teoria, al professor i investigador de la Universitat de Barcelona li caldrà partir de l’inici de tot, del “substrat fisicoquímic sobre el qual se sustenta la vida i tots els seus processos” (p. 35), o el que és el mateix: retrotraure’s als orígens de la vida al nostre planeta. A l’acompliment d’aquesta necessitat —que ofereix una resposta actualitzada a la segona part de la triple pregunta fonamental que hem esmentat: “D’on venim?”— li dedicarà la primera part del llibre.

Una primera part, titulada L’evolució, el llarg camí cap a la llibertat, tan diàfanament i pulcra redactada —o, més aviat, explicada— que bé podria servir de model genèric informatiu o de consulta per a qualsevol persona que tingui interès en entendre, d’una vegada per totes, com es creà la vida al nostre planeta. Com es creà i, sobretot —el que és més important (car, qui més qui menys, tots hem sentit parlar del big bang i dels seus efectes)— com evolucionà la vida.

Si volem saber com es pot explicar, científicament, el miracle que convertí la cèl·lula primera originària —aquest LUCA o “últim avantpassat comú universal”— en un ésser viu compost i complex, format per diverses cèl·lules especialitzades, només ens cal recórrer a aquest tan brillant com entenedor resum que ens brinda, gairebé de manera tangencial, David Bueno.

En la segona part, titulada El cervell i la ment humans, el bressol de la llibertat, ens exposarà una explicació sobre l’origen i evolució d’aquest animal avançat que, amb el temps, esdevindrà l’ésser superior, l’ésser humà, dotat de pensament, de records i de cultura: “Que sapiguem, els humans som l’única espècie capaç de pensar conscientment en el seu futur”, (p. 15). En l’únic animal, doncs, de reflexionar abstractament i que, per tant, posseeix les condicions que li poden permetre decidir; o el que és el mateix, fer exercici de la llibertat.

Aquesta segona part acabarà amb un parell de capítols —12 i 13— que, junt amb l’epíleg, tot i que l’autor no ho ha considerat adient distingir-la, entenem modestament que constitueix (o, si més no, podria constituir) en realitat una tercera part o conclusió de l’obra. Una vegada enllestida l’acurada i exhaustiva fonamentació biològica de l’evolució i la constitució de l’ésser humà, en aquests tres capítols finals, definits amb tanta escaiença amb el títol del primer—se’ns descobreix la resposta a la pregunta fonamental del llibre: Som realment lliures?

Resposta que, òbviament, no desvetllarem, atès que transgrediríem la nostra exclusiva condició d’analistes. Tot i així, si algun lector impacient no és capaç d’assaborir les innegables virtuts de l’espera i la temprança, considerem que en tindrà prou amb llegir els títols de les dues parts de l’obra per a deduir si la resposta de Bueno és positiva o negativa.

Com farà igualment bé en tenir present una de les frases més destacades de l’epíleg: “Som presoners de la nostra llibertat” (p. 256). Encara que, per a estar-ne segur no li restarà altre remei que llegir el llibre, car allò que ens manté “presoners de la nostra llibertat” tant pot ésser la nostra capacitat de decidir última —possibilitat que comportaria una resposta positiva— com el nostre determinisme genètic que ens ho impedeix —que n’implicaria una de negativa.

Sigui quina sigui la hipòtesi de l’autor, aquesta frase, de tan diàfanes ressonàncies sartrianes —“l’home està condemnat a ésser lliure” (“l’homme est condamné à être libre”)— ha servit per a ratificar la nostra idea inicial de la gran hecatombe que es produí el dia que alguna eminència burocràtica decidí escindir ciència i humanitats. Per fortuna, malgrat el seva abjecta i antinatural temptativa aculturitzadora, que tan nefastos efectes ha produït, ciència i pensament estan permanentment condemnats a retrobar-se!

Transcrivim, per acabar, una de les informacions més increïbles que ens llega el llibre, que justifica per ella sola el seu objectiu:

«Al principi del 2008 es va fer un estudi en què es va visualitzar l’activitat cerebral de diverses persones en el moment precís de prendre una decisió conscient. (…) Va revelar un aspecte totalment inesperat: l’activitat cerebral associada amb la presa de decisions es produeix 350 mil·lèsimes de segon abans que siguem conscients que hem pres aquella decisió.»

L’enigma de la llibertat, David Bueno, p. 23 i 24

dijous, 2 de febrer del mmxii

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui, el 2 de febrer del 2012

Comparteix

Memòries de la Casa Morta, Fiódor Dostoievski

gen 28th, 2012

by .

No comments yet

Per poc partidari que hom sigui de les generalitzacions i, amb major raó encara, dels cànons literaris, no podem evitar sentir una emoció especial, indicible, cada vegada que assaborim el privilegi de submergir-nos en un llibre de Fiódor Dostoievski. La seva proverbial humanitat i la seva colossal força narrativa ens subjuguen i captiven: ens duen molt més enllà de nosaltres mateixos.

Memòries de la Casa Morta, Fiódor Dostoievski És ben cert que no podem considerar les Memòries de la Casa Morta (Zapiski iz miórtvogo doma), Adesiara Editorial, 2011, com una de les obres cabdals del genial escriptor rus. Però és cert igualment que això es deu, en gran mesura, a un realitat incontrovertible: són escasses, ben escasses, les creacions literàries que no s’esblaimen al costat de L’idiota o d’Els Germans Karamàzov. El poder d’aclaparament i de fascinació d’aquestes novel·les dostoievskianes és tan colossal com incomparable.

És des d’aquesta premissa que no dubtem en afirmar que el relat dels anys que passà l’escriptor a presidi per les seves activitats polítiques tenen un valor notable. En primer lloc, per l’obra mateixa: un retrat més que real, sovint indigerible, de les privacions de l’empresonament; en segon, per descobrir el llibre frontissa de Dostoievski, aquell que suposà la seva nova naixença literària i humana.

D’aquella “casa morta en vida” (p. 15) “sense feina i sense propietat legítima i normal” on “l’home no pot viure, es perverteix, es transforma en bèstia” (p. 28), l’escriptor n’aconsegueix sortir no tan sols evitant esdevenir una simple desferra humana, sinó regenerat, com a persona i com a escriptor. Llegint-lo ens adonem que la seva estada forçada a Sibèria li servi per aprofundir encara més la natura humana, per capbussar-se de ple en la psicologia humana.

Per a aprendre i, el que és més important, per a comprendre —i per a estimar— el gènere humà. Per a convertir-se, junt amb un dels seus contemporanis, el també immortal Lev Tolstoi, en un dels més destacats apòstols de l’amor a la humanitat. I, per damunt de tot, dels més desafavorits, dels abandonats per la sort i la història: dels humiliats i ofesos que amb tanta delicadesa i estimació descriví en una de les seves obres.

Si en les seves novel·les anteriors ja havia posat de manifest la seva afinitat i empatia envers les Pobres gents —profètic títol de la seva esplèndida opera prima—, el seu empresonament li permeté immergir-s’hi de ple. En comptes de parlar-ne des de fora —car, com a fill de metge mai no s’hi havia relacionat— el presidi li permeté viure la situació des de dins, compartint i convivint al llarg de quatre interminables anys amb tots aquells que fins llavors només coneixia teòricament.

Memòries de la Casa Morta suposà la seva primera immersió real en aquesta ànima humana, de la qual esdevindrà un mestre insuperat. Tan sols un altre mestre entre mestres, William Shakespeare, aconseguí acostar-s’hi tant com ell. Tot i que —si més no així ho entenem nosaltres— sense anivellar-s’hi ni, molt menys, superar-lo. Dostoievski escrivia amb i des de l’anima; amb i des del cor. El dramaturg anglès xopava la ploma al cor, però escrivia amb la tinta de la raó.

Si deixem de banda el prefaci, ideat per a eludir tant com sigui possible els perills de la censura, comprovarem que no li calen més que quatre ratlles antològiques —que sintetitzen la seva experiència carcerària— per a posar en evidència la seva titànica vàlua literària i espiritual “Rere aquest portal hi havia el món clar, lliure, hi vivia la gent com arreu. Però a aquesta banda de la tanca (…) hi havia un món especial, que no s’assemblava a res mes; aquí hi havia lleis especials, indumentària pròpia, moral i costums propis i una casa morta en vida, una vida com a cap altre lloc i gent especial.” (p. 15).

Perfecta metàfora del sofriment inassumible que suposa la vida privada de llibertat, que pren encara una configuració més insofrible amb la confessió, sorgida sens dubte del més pregon d’ell mateix, que ofereix un xic més endavant: “Mai no hauria imaginat l’horror i el turment que va ser per a mi, durant els deu anys —que, en realitat, foren quatre— de treballs forçats, no estar sol ni una sola vegada, ni un sol moment.” (p. 19).

Turment que esdevindrà encara més desequilibrant per a algú com ell, habituat a dialogar amb els grans clàssics de tots els temps: “Dies inacabables, asfixiants, l’un exactament com l’altre, tots iguals! Si almenys hi hagués hagut algun llibre!” (p. 293). Ni tan sols aquest modest, migrat consol o evasió mental o espiritual possible li és dat, car “un presoner (…) em va robar una Bíblia, l’únic llibre que estava permès de tenir al presidi” (p. 30).

Aquesta experiència traumàtica, acuradament i mefistofèlicament dissenyada per a laminar o eliminar d’arrel qualsevol rastre d’humanitat en el personer, per a reduir-lo a un mer objecte sense valor, sotmès als arbitraris capricis dels seus carcellers, Dostoievski la transforma en matèria literària. Evangèlicament, en comptes de convertir les pedres en pans, prefereix metamorfosar el dolor en amor; la destrucció, en creació; el mal, en bé.

Idea que amb tant d’encert recollí i recreà cent anys després Miquel Martí i Pol:

“Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d’aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història”.

La successió de la macabra simulació d’afusellament i l’estada a la presó significà per a l’escriptor rus el seu particular descens a l’infern dantià i li deixà unes inesborrable seqüeles morals i físiques —entre elles, els atacs d’epilèpsia—, però també llaurà en el camp afamat de la seva ànima alguns dels pilars fonaments de la seva personalitat, que acabarà valorant de manera positiva:

“En la meva solitud espiritual, em dedicava a revisar tota la meva vida anterior, examinant-ne fins l’últim detall; (…) em jutjava implacablement i amb severitat i fins arribava a beneir el destí per haver-me enviar aquesta solitud, sense la qual no m’hauria estat possible fer aquest judici sobre mi mateix ni aquesta inspecció tan severa de la meva vida anterior”. (p. 400).

Tant la ineludible “convivència general obligada” (p. 35) amb els altres com l’experiència quotidiana del patiment, la injustícia i la impotència suposaran per a Dostoievski una purga completa del seu jo anterior, un alliberament dels seus dimonis particulars. Una metamorfosi radical de caràcter purificador, quasi ascètic. Una renaixença que deixa enrere l’home que havia estat fins llavors i en fa sorgir un de diferent, profundament humà. Una persona nova que convertirà en el seu grial vital —i, afortunadament per a nosaltres, també literari!— la requesta de la “dignitat humana” (p. 155).

El viacrucis de la presó convertirà l’adolescent Dostoievski, partidari de la revolució, en un madur eremita literari, que, com un Diògenes reviscut avançarà a les palpentes cercant déu amb un llum a la mà. No tant perquè hi cregui, sinó perquè hi voldria creure.

Que voldrà creure perquè —bo i introduint per primera vegada una de les seves idees essencials, que desenvoluparà amb posterioritat magistralment a Els Germans Karàmazov— comença a témer que, sense déu, sense una moralitat universal, res és prohibit i tot és lícit: “Era un exemple de fins on pot arribar el costat carnal de l’home, sense sotmetre’s interiorment a cap llei” (p. 108); “És com si, havent travessat una vegada els límits, comencés a vantar-se que per a ell ja no hi ha res de sagrat, com si sentís la temptació de saltar-se els límits de qualsevol llei i poder i delectar-se en la llibertat més il·limitada i desenfrenada” (p. 150).

Aquesta obra, una de les més crues i més lacerants del genial escriptor rus, alliberada quasi per complet de qualsevol component líric, que sembra, això no obstant, llavors d’esperança —en la humanitat, en la grandesa del poble i la Mare Rússia—, esdevindrà la base i el punt de partença de tota la colossal creació dostoievskiana posterior.

A casa nostra, a més a més, la seva acurada traducció —deguda a Jaume Creus— suposa una tan agraïda com agosarada aposta pel país normal que, amb estat propi o no, algun dia no gaire llunyà hauríem d’aspirar a ésser. Un país normal la cultura del qual no es pot permetre el luxe de no disposar de la traducció integral de les obres dels grans autors de tots els temps. Una realitat no gens quimèrica, que no depèn tan sols de la infrangible consciència nacional d’un bon grapat de tan benaurats com imprescindibles editorials (Adesiara, A Contravent, Viena, Símbol, L’Albí, Límits, Quaderns Crema, Tres i Quatre,…), sinó, sobretot, de la nostra com a lectors!

Només comprant —i llegint, per descomptat— els seus llibres aconseguirem que la seva lloable (o suïcida, segons definició de Quim Torra) tasca de resistència cultural i de fidelitat nacional no acabi posant en perill la seva supervivència editorial, cada dia més imprescindible. Perquè, tinguem-ho ben present, si no hi fossin, les trobaríem a faltar!

Únicament si entre tots i totes evitem, almenys, que no hi perdin diners, podrem somniar que, ara l’un, ara l’altre, es decideixin a seguir apostant per l’aventura incerta d’omplir els intolerables buits que es mantenen encara a dia d’avui en la gran literatura universal traduïda al català. Evitant, d’aquesta manera, que la indeturable maregassa diglòssica arraconi encara més la permanentment amenaçada llengua pròpia del país.

Permetent-nos, doncs, escriure una nostra quimèrica carta literària als reis mags. Que inclogui, entre d’altres, per centrar-nos tan sols en la literatura russa del segle XIX, una nova traducció, feta directament sobre la llengua i el text original, d’Els Germans Karamàzov, dels Diaris o de les interessantíssimes i fonamentals cartes tant de Dostoievski com de Tolstoi, o els Contes complets de Txèkhov.

Ens atrevim a somniar o bé preferim seguir-nos queixant, fins i tot en aquells aspectes que no depèn dels altres sinó de nosaltres?

divendres 27 i dissabte 28 de gener del mmxii

Comparteix

Cambó, d’Heribert Barrera

gen 14th, 2012

by .

No comments yet

Sens dubte, una nova biografia de Cambó era un repte pendent que cal rebre amb entusiasme, atès que les canòniques de Pla i Pabón són força antigues. Que sigui obra d’una persona tan solvent intel·lectualment com Heribert Barrera —Cambo, Dèria Editors, 2011— hauria de suposar una garantia afegida de rigor i de qualitat que ens permetés disposar, per fi, de la biografia definitiva del líder de la Lliga. Malauradament, tot indica que caldrà seguir esperant-la.

Cambó, Heribert Barrera Malgrat alguna que altra consideració discutible, la primera part no pot ésser més esperançadora. Els seus vuit capítols —amb diferència, els millors i més recomanables— ofereixen una exhaustiva descripció del pensament i el caràcter de l’home Cambó, que permet conèixer-lo i situar-lo en el lloc de privilegi que, tot i els seus innegables clarobscurs, li correspon en la història del país.

En realitat, a les primeres 290 pàgines només és possible oposar-hi un sol retret, això sí prou important: la promesa “interpretació desapassionada de la vida de Cambó” (p. 14) esdevé aviat ben poc dissimuladament negativa. L’autor sembla oblidar la seva funció biogràfica, de taquígraf d’una vida aliena, i opina i defineix més que no pas relata o transcriu.

A mesura que avança el llibre fa la impressió que Barrera, segurament de manera tan inconscient com involuntària, passi comptes amb el personatge biografiat, al qual no perdona ni el seu caràcter bifront —“catalanista sincer però espanyol lleialíssim” (p. 18)— ni el seu inflexible conservadorisme. Exhibint, en no poques ocasions, una acritud demolidora (p. 299, 330, 454…), compensada tan sols puntualment en referir-se a la seva infatigable defensa de la llengua i la cultura catalana (p. 99) o a l’enlluernadora brillantor dels seus discursos (p. 68).

Si hi afegim la presència d’algunes faltes inadmissibles —inclús, demès, Rabal, tonelades…— ens veurem forçats a confiar que una profunda revisió converteixi la segona edició d’aquesta obra en l’homenatge pendent que mereixen tant el biògraf com el biografiat.

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui, el 12 de gener del 2012

Comparteix

Notes de lectura

Mirall trencat, Mercè Rodoreda

Hores angleses, Ferran Soldevila

La marca de l’aigua, Joseph Brodsky

Crònica d’un país, Josep M. Casasús

El llop estepari, Hermann Hesse

Pensar el territori, Joan Tort i Rosa Català

Per una mort apropiada, Marc Antoni Broggi

L’enigma de la llibertat, David Bueno

Memòries de la Casa Morta, Fiódor Dostoievski

Cambó, d’Heribert Barrera

Cerca

Sóc

Més populars avui

Més llegits

Comentaris recents

Pàgines amigues

Racó de la Paraula al Facebook

M’agrada visitar

Categories

Publico a:

XavierSerrahima

Blocs

Meta

maig 2012
dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
« abr
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30	31

Notes de lectura

Cerca

Sóc

Més populars avui

Més llegits

Comentaris recents

Pàgines amigues

Racó de la Paraula al Facebook

M’agrada visitar

Categories

Publico a:

Més llegits aquesta setmana

Blocs

Meta