El Dolor, Marguerite Duras, LaBreu edicions, 2019, traducció Arnau Pons i Blanca Llum Vidal

El Dolor, Marguerite Duras

El Dolor, Marguerite Duras

La sang, amb lletra, surt

És prou coneguda la frase que afirma que la primera víctima d’una guerra és la veritat. Una víctima, a més que no acostuma a ésser rehabilitada, ja que la història l’escriuen els vencedors. És per això que resulta molt difícil llegir relats que ens ofereixin una visió real, autèntica, del que significa viure-les, les guerres. I, encara menys, amb valor, i validesa, literària; amb la força del que transcendeix el que és particular per convertir-ho en general; el que és propi per convertir-ho en universal.

El Dolor, Marguerite Duras, LaBreu edicions, 2019, traducció Arnau Pons i Blanca Llum VidalEl dolor (La douleur), de Marguerite Duras, publicat per LaBreu Edicions, el passat mes de maig, en traducció conjunta d’Arnau Pons i Blanca Llum Vidal és, sens dubte, un d’aquests volums, que ens demostra, de manera fefaent, que l’art no tan sols pot parlar de tot, sinó que, quan ho fa, deixa petja —una pregona, indeleble petja: després de llegir els relats que inclou, ni serem els mateixos ni veurem l’autora amb els mateixos ulls.

Si en El crepuscle dels ídols Nietzsche filosofava a cops de martell, en aquest llibre —sobretot en el text que dóna títol a l’obra i en l’escruixidor, en algun moment, insofrible, Albert del Capitales— l’autora francesa escriu, també, a cops de martell; i, en llegir-la, els seus cops els sentim al més endins del nostre endins. En el primer cas, perquè sentim el seu dolor com a nostre; en el segon —i no tinc la intenció de desvetllar més que no convindria— perquè no entenem com no és capaç de sentir com a propi el dolors dels altres.

Poques, molt poques vegades, que tingui present, ara mateix, tan sols en l’igualment esgarrifós tríptic La nit, L’alba, El dia d’Elie Wiesel, s’ha retratat amb una tan autèntica vivacitat els efectes que provoquen en l’ànima d’una persona els sofriments de la guerra; o, més exactament, com les monstruositats de la guerra converteixen en monstres tot el que toquen; com, a mesura que passa el temps i ens sofriments s’acreixen, les distàncies entre víctimes i botxins es van acostant, fins a esdevenir inexistents; fins que les víctimes es converteixen, a la seva vegada en botxins, en botxins que es deixen arrossegar pels més baixos instints, per la bèstia venjativa que el patiment sofert els ha fet aflorar.

En una afirmació que més tard matisà, Adorno deia que “Després d’Auschwitz, escriure un poema és barbàric”. Amb els dos relats esmentats —escrits en el darrer any de la Segona Guerra Mundial, quan encara no es coneixia “[l’]inconcebible dolor que ressona dels Camps de Concentració Alemanys” (pàg. 123); rescrits posteriorment—  Duras posa de manifest que el que seria realment barbàric, el que seria del tot injustificable, el que no es pot admetre de cap de les maneres, ja que suposaria tornar a sacrificar els sacrificats, i, el que és més important, no extreure’n cap lliçó, no fer tot el possible per evitar que la història es repeteixi, seria no parlar-ne; no conservar-ne el record com a advertiment.

Com molt bé ens indica l’autora —“El dolor és una de les coses més importants de la meva vida.” (pàg. 15)— provar de definir o d’encaixar en algun gènere en concret (diari, records, memòria, documents, catarsi…) aquests texts que ni ella mateixa no gosa anomenar escrits —“ La paraula «escrit» no li convé” (Íd.)— resulta pràcticament impossible.

Tanmateix, potser sigui millor, molt millor així. No tan sols en general, que és, al capdavall, definir sinó reduir?, sinó en particular: llegir-los ens permet arribar, més que mai —i això, en una escriptora com la Duras, no és que sigui dir molt, sinó moltíssim— al més endins de l’endins de la seva ànima: se’ns hi presenta encara més autèntica i natural (en alguns instants, ja ho he esmentat, gairebé indigerible, si no fem una pausa per recobrar l’alè) que mai.

Si les obres dels artistes són —haurien, ai las!, d’ésser— els seus fills, la sang de la seva sang, aquesta ho és tant que, més que llegir-la, ens fa la sensació que toquem la carn de la seva carn, que palpem —amb els dits, però, sobretot, amb l’esperit— les ferides que li obrí la guerra i que mai més se li clourien.

Hi ha qui escriu per evadir-se —i per ajudar a evadir-se als altres—, l’autora de L’amant, si escrivia era, justament, com ho fan la immensa majoria dels artistes i creadors (que no cal confondre amb els artesans) perquè era conscient que, per més que intentem fugir, mai no ens podem evadir-nos de nosaltres mateixos —ni, molt menys, defugir l’ombra (feixuga, delatora i sempre massa allargada) de) la nostra consciència.

dijous, 9 de maig del mmxix

Publicat a La Llança, el 13 de maig  del 2019

 

© Xavier Serrahima 2019
ORCID iD iconorcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative Commons
Aquesta anàlisi literària de “El dolor, de Marguerite Duras” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *