Escritos 4/1 (I: La repetición), Søren Kierkegaard, Editorial Trotta, 2019

Escritos 4/1 (II): Temor y temblor, Søren Kierkegaard

Escritos 4/1 (II): Temor y temblor, Søren Kierkegaard

Superar l’abisme

La segona obra de Søren Kierkegaard que inclou el volum dels seus Escritos Volumen 4/1, Editorial Trotta, febrer del 2019, esplèndidament traduït i editat per Darío González i Óscar Parcero, Temor y temblor (Frygt og Bæven), és tan essencial com la primera.

Escritos 4/1 (I: La repetición), Søren Kierkegaard, Editorial Trotta, 2019

Si en aquella, La repetición, el centre de la seva preocupació, i, per tant, de la seva reflexió, era Job, en la d’aquesta és Abraham; més exactament, l’angoixa que ha de suposar per a un pare, per més creient que sigui, estar disposat a sacrificar el seu fill per ordre diví: “Abraham […] no tenía paz. No podía concebir que fuese un pecado el haber querido sacrificar a Dios lo mejor que él poseía, aquello por lo que con gusto él mismo habría dado su vida una y otra vez; y si era un pecado, si él no había amado así a Isaac, entonces no podía comprender que pudiese ser perdonada, pues ¿qué pecado sería más terrible?” (pàg. 113).

Una angoixa, insofrible, insuperable —com es pot recuperar algú d’una experiència com aquesta?, com pot no acabar boig?, com és possible perdonar-s’ho— que, a no ésser que tingui el seu fonament en una realitat o una entitat extrahumana, en un més enllà del món que coneixem, ens abocaria a la il·lògica més terrible, a la absurditat més esgarrifosa: “Si no hubiese en un ser humano una conciencia eterna, […]  si un vacío abismal, insaciable, se ocultase debajo de todo, ¿qué sería la vida sino desesperación?, […] ¡qué vacía y desconsoladora sería la vida!” (pàg. 115).

Llegint el pensador danès ens sembla, doncs, sentir la veu, igualment turmentada, que malda per cercar respostes a les preguntes que segurament no en tenen, que no pot —més exactament, que no aconsegueix, per més que ho intenta amb totes les seves forces— en déu, però que hi vol creure —el desesperat crit “¿Què més voldria, jo, que creure en tu?”, d’Ivan Karamàzov. El que per al genial escriptor rus és una voluntat, per a Kierkegaard és una necessitat: si no vol caure en l’abisme del desconsol i de la desesperació, li cal creure.

Però, i aquest és l’element crucial que diferencia el filòsof del teòleg, el pensador del creient —i, alhora, el que permetrà que d’ací a 300 anys, quan tants i tants salvadors de fenòmens hagin caigut, ben justament, en l’oblit, l’autor d’El concepte de l’angoixa segueixi essent llegit— per a creure li cal entendre. I entendre humanament; les habituals respostes dels escoliastes, dels que duen sempre l’aigua cap a les rodes dels seus molins encara que passin a cent llegües de distància, no li serveixen.

No en té prou, ni es conforma, amb que li diguin que és una qüestió de fe; li cal que aquesta qüestió o norma de fe tingui (i posi en evidència) una base humana; que sigui humanament (i racionalment) acceptable: “La mía es por naturaleza una mente sagaz, y el que es sagaz tiene siempre grandes dificultades en efectuar el movimiento de la fe” (pàg. 126). I, per més que ho intenta, per més que prova de trobar-hi una raó i un sentit, encara que no sigui més que un besllum de raó o de sentit, no és capaç d’entendre Abraham: “Si […] he de pensar en Abraham, quedo como aniquilado. A cada momento advierto aquella enorme paradoja que constituye el contenido de la vida de Abraham, a cada momento soy rechazado, y mi pensamiento, a pesar de toda su pasión, es incapaz de penetrar en ella, no puede acercarse ni un pelo” (pàg. 127).Søren Kierkegaard

Serà en aquest punt, en aquesta cruïlla de camins que sembla que no poden dur enlloc, quan els dubtes —uns dubtes que, cal dir-ho, tenen molt de certesa: si es fa preguntes en veu alta a ell mateix és, precisament perquè sap (molt bé) quines són les respostes— l’assalten i quasi l’immobilitzen —“Hay en verdad alguien entre mis contempéranos que esté en situación de llevar a cabo los movimientos de la fe? ” (pàg. 128)— que recorre a una figura que, per la seva potència, vigor, empenta i seguretat, té molt de nietzschiana: el “caballero de la resignación infinita” o “caballero de la fe” (pàg. 131).

Nietzschiana i, alhora, antinietzschiana. Nietzschiana perquè va més enllà, perquè permet superar les limitacions de l’ésser humà, perquè fa una passa més endavant, perquè arriba allí on els altres no poden arribar; antinietzschiana perquè aquesta passa més enllà no l’ajuda a deixar enrere la religió, a avançar en l’abisme que comporta per a la humanitat la mort de déu, sinó que la recupera, que permet entendre-la o, almenys, seguir-la tenint en compte.

Perquè el caballero de la fe, aquesta mena d’alter ego del superhome, “ha hecho y hace a cada momento el movimiento de la infinitud. Vuelca la profunda tristeza de la existencia en la resignación absoluta, conoce la bienaventuranza de la infinitud, ha sentido el dolor de renunciar a todo lo más querido que uno tiene en el mundo, y sin embargo la finitud le sabe tan absolutamente bien como a aquel que nunca ha conocido nada superior” (pàg. 133).

Per al pensador alemany, el superhome és aquell que va més enllà, molt més enllà, per superar-ho tot, i, sobretot, per superar aquest home —“l’home és quelcom que s’ha de superar”, (Així parlà Zaratustra)— limitat, privat de la suprema voluntat de poder, que el cristianisme ha convertit cada vegada en més mesell, en una trista ombra d’ell mateix; per al danès, el caballero de la fe és aquell que si va més enllà és, precisament, per superar —i fer-ho religiosament— els abismes a que l’ha abocat la mort de déu; o, més que per superar, per resignar-s’hi: “En la resignación absoluta hay paz y tranquilidad; todo aquel que la pretenda […] puede disciplinarse para hacer este movimiento que en su dolor reconcilia con la existencia” (pàg. 137).

dissabte, 4 de maig del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
ORCID iD iconorcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative Commons
Aquesta anàlisi literària de “Escritos 4/1 (II): Temor y temblor, de Søren Kierkegaard” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *