Les baules que falten, Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs, 1986-2018, AdiA Edicions, 2019

Les baules que falten, Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs, 1986-2018

Les baules que falten, Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs, 1986-2018
Per anar on volem, cal saber d’on venim

 

Indicava, no fa pas gaire, en parlar de Dits tacats Antologia 1978-2018, d’Àlex Susanna, el goig que suposava disposar d’un tan complet recull antològic de la seva obra, que permetés acompanyar-lo de nou en la seva trajectòria i assaborir-la des del seu començament i de manera cronològica. Si això és cert, essencial i imprescindible, en l’obra d’un poeta, segurament ho és encara més quan el que permet recuperar aquesta mirada enrere són les traces d’un premi literari de prestigi.

Les baules que falten, Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs, 1986-2018

Sobretot d’un com el Bernat Vidal i Tomàs, creat l’any 1985 per l’Ajuntament de Santanyí per homenatjar un dels seus més grans escriptors; ajuntament mariner que, amb la col·laboració d’AdiA Edicions, ara, a fi de celebrar com pertoca el centenari del naixement de l’autor, ha tingut la fantàstica idea de publicar un volum que recull un parell de poemes de cada un dels guardonats amb el premi al llarg del seus 33 anys: Les baules que falten Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs.

Un premi que, com molt bé assenyala D. Sam Abrams en un pròleg que és gairebé tan imprescindible com el mateix llibre, “ha fet una contribució remarcable a la tradició literària catalana en potenciar veus poètiques de qualitat i de llarga durada”. Una contribució que, des del meu punt de vista, hauria estat encara més brillant si, en un parell d’ocasions, el jurat hagués tingut el coratge de declarar-lo desert. Per desgràcia, a casa nostra segueixen essent majoria els que consideren, erròniament, que declarar deserta una edició damnifica un premi, quan és a la inversa: el dignifica.

Per constatar la importància i la intensitat d’aquesta contribució només haurem d’obrir el llibre i començar a llegir. Els dos versos que Abrams ha triat de cada llibre premiat ens ofereixen un magnífic panorama de les nostres lletres poètiques dels darrers 33 anys. Ja en la primera edició, el criteri i el bon ull del jurat quedà de manifest, donant a conèixer la veu de Miquel Àngel Llauger, amb L’arena de l’amor: “ésser lliure demana un camp més gran/ que una roca encerclada d’aigües brutes” (pàg. 20).

El mateix succeiria l’any següent, el 1987, amb Jaume Mateu (Botons de foc: “volguérem ser pedra i més tard aire/ per acabar essent senzillament/ torsimanys de la ceguesa vital”) i amb Xavier Pérez i Torío (Eteri cos d’intriga: “albiro un firmament d’inèdit foc/ quan venço la rutina de la festa/ planyívola de l’home i el seu joc”; el 1988, amb el colossal Antoni Vidal Ferrando (A l’alba lila dels alocs: “Capvespres del record, sou als meus ulls/ lilàs, ciclostilada melangia”); el 1990, amb Maria Antònia Grau i Abadal (I grega: “I tu, amor, em respires/ a cada angle dels mots que ens decideixen”); el 1990, amb Miquel Oliver i Bauçà (Cita a la riba: “assedegats, els llavis, continuen esperant aquella sola paraula/ que sens por ens sobremunti les mans”), el 1991, amb Jacint Sala i Codony (Quadern de magranes: “I on aniràs, llavors, sense la mort,/ —vivint només— sense poder esperar/ que, abans que res, et salvi d’ésser viu?”.

Una contribució que, per no allargar-me més del compte, es mantindrà amb (gairebé: deixaré que siguin els lectors qui descobreixin les dues úniques ocasions que, segons el meu parer, desnivellen un xic la balança) el mateix encert fins el dia d’avui: Maria Lleixà, Josep Planaspachs, Antoni Xumet, Pere Orpí, Jaume Mateu, Marisol González Felip, Joan Perelló, J.N. Santaeulàlia, Jaume Bosquet, Antònia Arbona, Guillem Rosselló Bujosa, Josep Noguerol i Mulet, Sadurní Tubau i Pascual, Pere Rosselló Bover, Pau Vadell i Vallbona, Antoni Prats, Sergio Roche Font, Jaume Mesquida, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Montserrat Garcia Ribas, Lucia Pietrelli, Hilari de Cara, Montserrat Butxaca, Joan Duran i Ferrer, Maria Sevilla, Anna Gual, Carles M. Sanuy i Joan Josep Barceló Bauçà.

Si les antologies han estat sempre necessàries, i molt més una de tan magnífica com ho és aquesta,  segurament avui en dia ho són molt més. En aquest avui en dia on, com remarca el curador, mentre “Lluís Solà […] passa pràcticament inadvertit, poetes de poca substància i solvència poden encimbellar-se i situar-se en llocs de privilegi dins del panorama poètic mitjançant les plataformes digitals”.

Les plataformes digitals i, hi afegiria jo, mercès a l’endogàmic (orb, injust, avantatjós, nepotista, prevaricador, omnipotent, omnipresent, intocable, inatacable, despòtic…) i hermètic sistema capellístic de la poesia catalana, on una vintena d’amics i amigues, de coneguts i conegudes, molt (massa) ben avinguts no tan sols tallen (gairebé) tot el bacallà, sinó que se’l reparteixen, com a bons germans i germanes, els uns amb els i les altres. Talment com si una part ho fos —i ho pogués ésser— tot.

Si, poèticament, no sabem d’on venim, on som i com hi hem arribat, si ens mantenim únicament enlluernats per l’avui (tan propici a l’enlluernament del foc d’artifici i de l’adulació), si no tenim (ben) present que per avançar sempre cal mirar enrere, que tan sols innova —pot innovar— qui abans s’ha amarat de tradició, qui arrela els seus peus en la terra dels nostres avantpassats, no tan sols no arribarem enlloc, sinó que darrere nostre només deixarem terra calcinada.

Feu-vos, doncs, amb aquest tan recomanable i oportú volum, regaleu-vos-el i regaleu-lo als altres; gaudiu-lo i feu-lo gaudir. Quan l’hagueu llegit (i rellegit), el més segur és que correu a les llibreries o biblioteques més properes a casa vostra per reclamar els poemaris sencers que reivindica. Quina millor edat que els 33 anys per fer ressuscitar una tan esplèndida poesia?

dissabte 30 de març del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
ORCID iD iconorcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur. Poesia de la inexperiència, Jaume Munar L'ordre de les coses, Carles M. Sanuy La por de la literatura, Ana Blandiana El batec de les pedres, Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera Ànima gramatical, Nichita Stănescu arbre que s'allunyà Aigües desprotegides
Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Llicència de Creative Commons
Aquesta anàlisi literària de “Les baules que falten” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *