Dits tacats Antologia 1978-2018, Àlex Susanna, Pagès Editors, 2019

Dits tacats Antologia 1978-2018, Àlex Susanna

Dits tacats Antologia 1978-2018, Àlex Susanna

La vida feta paraules

Parlar, com (crec) que toca de Dits tacats Antologia 1978-2018, d’Àlex Susanna, Pagès Editors, gener del 2019, (amb il·lustracions de Perico Pastor), és complicat, complicat perquè, més que d’una anàlisi o visió literària, pot fer la impressió que es tracti d’una hagiografia. Tanmateix, no és aquest un risc que hem d’estar disposats a córrer, els que ens dediquem a donar la nostra opinió sobre les obres que cauen a les nostres mans? No estem, com els metges, lligats pel nostre jurament hipocràtic particular: dir, amb tota la honestedat possible, el que pensem del llibres que llegim? Si esteu d’acord amb aquesta idea, seguiu llegint; si no, passeu pàgina.

Dits tacats Antologia 1978-2018, Àlex Susanna, Pagès Editors, 2019Pot semblar una hagiografia perquè estic del tot d’acord amb la declaració que fa Marie-Claire Zimmermann: “Aquesta obra és una de les més dinàmiques i festives que mai s’han publicat no sols a Catalunya sinó també en tot l’espai peninsular”. Si ho diu, amb una tal contundència, una de les majors i millors coneixedores i analistes de la poesia catalana del darrers cent anys, és perquè està completament convençuda que és així, perquè ha trobat, en l’antologia, raons més que suficients per afirmar-ho. Ho explica, amb la seva claredat i lucidesa habitual. Només cal llegir —si és possible, després d’haver-vos capbussat en els poemes— el seu tan il·luminador pròleg per adonar-se’n.

Aquesta tan ben escollida selecció de versos confirma —i ho fa a bastament— el que per als amants de la poesia no oferia gaire dubte: que al llarg de quaranta anys de creació poètica ininterrompuda Susanna s’ha guanyat, amb ple mereixement, un lloc destacat en les lletres catalanes del darrer mig segle. Més encara, que se’l va començar a guanyar des de la publicació, l’any 1980, de Memòria del cos, el seu primer llibre de poemes.

Ja aquell jove (estiuenc) de vint i pocs anys tenia clar que si deia era perquè li calia dir, i que si ho feia com ho feia, era perquè era d’aquella manera i no de cap altra com li calia dir-ho: en un llenguatge senzill i directe, net i clar, que defugia els focs d’artifici com els gats l’aigua escaldada: “Que els meus poemes/ […] tinguin la llum i l’aire tebi d’una cambra/ havent dinat, quan el sol de biaix l’enfoca” (24). Un llenguatge que ja llavors alguns d’aquells que confonen la música amb el so devien considerar poc poètic, però que deia molt, que ho deia quasi tot, amb molt poc, amb gairebé res.

Com ja maldava per trobar un xic de (bes)llum allí on no n’hi havia —“No hi ha cap lluna que et guiï,/ ni cap claror amagada/ que vagament t’il·lumini” (23)—, cercant, a les palpentes, (alg)una resposta a les preguntes que no tenien ni poden tenir resposta, en un viatge poètic i existencial —poètic per existencial; existencial per poètic— on ja eren presents els seus grans temes de sempre: la vida, el temps i l’amor. Tots tres, la santíssima trinitat susanniana, íntimament units, mesclant-se els uns amb els altres, fent-se els una amb (i en) els altres: vivim en el temps i per (i en) l’amor.

L’antologia ens permet recobrar els seus deu poemaris publicats, acompanyar-lo en el seu llarg i lent pelegrinatge vital —“travessen tota una vida, […]/ lentament, cada cop més lentament,/ com un ample riu que tot ho abraça” (54)— i prendre consciència que per a ell, la poesia, la paraula que diu o tempta de dir, el que no es pot dir —“allò que no pot ser dit/ […] respira profundament dins nostre” (59)— és l’espill, confegit amb mots convertits en imatges, on s’emmiralla per veure’s millor i, sobretot, per veure, encara millor, amb tanta nitidesa com ens és dat, tot el que l’envolta; és el mirall on es busca —més exactament, on es troba sense buscar-se— per retrobar-se.

Si creieu, com ell, i com la majoria dels grans artistes, que l’art, que l’art de veritat, sorgeix, indeturable, del més endins del més endins, que és una necessitat interior que exigeix fer-se sentir, feu-vos amb aquest llibre extraordinari, concediu-vos el millor regal que us podeu oferir —una estona, com, més llarga, millor, per a vosaltres i només per a vosaltres—, i llegiu-lo i rellegiu-lo, amb calma, a petits tasts. Hi trobareu, sens dubte, l’Àlex Susanna, però també us hi (re)trobareu vosaltres.

diumenge, 17 de febrer del mmxix

Publicat a La Llança, el 19 de febrer  del 2019

© Xavier Serrahima 2019

www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur. Poesia de la inexperiència, Jaume Munar L'ordre de les coses, Carles M. Sanuy La por de la literatura, Ana Blandiana El batec de les pedres, Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera Ànima gramatical, Nichita Stănescu arbre que s'allunyà Aigües desprotegides
Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Llicència de Creative Commons
Aquesta anàlisi literària de “Dits tacats Antologia 1978-2018, d’Àlex Susanna” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *