L’ordre de les coses, Carles M. Sanuy, El Gall Editor, Pollença, 2018

L’ordre de les coses, Carles M. Sanuy

L’ordre de les coses, Carles M. Sanuy
El (meu) ara i demà és l’ahir

Deia mestre Salvador Espriu: “Diversos són els homes i diverses les parles, / i han convingut molts noms a un sol amor” i, per fortuna, també són diversos les i els poetes: tants caps, tants barrets; com ho són, encara més afortunadament, les seves parles, les seves maneres de dir. Com més ho siguin, millor que millor. La poesia, com a fonda expressió de l’art, és i ha d’ésser àmplia, plural, diferent —i divergent. Com en qualsevol ecosistema, el poètic, com més variat, com més espècies s’hi entremesclin, més ric serà, més s’enriquiran les unes a les altres.

L'ordre de les coses, Carles M. Sanuy, El Gall Editor, Pollença, 2018En alguns casos, aquesta diversitat es manifesta en l’obra d’un mateix poeta. Ho podem comprovar si llegim, un rere l’altre, els poemaris, La condició lítia i L’ordre de les coses, de Carles M. Sanuy, (El Gall Editor, juliol de 2018), que van rebre, respectivament, el Premi Bernat Vidal i Tomàs del 2017 i el Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover del mateix any. Ens adonarem, tot seguit, que, sobretot formalment, s’assemblen tan poc que ens seria fàcil pensar que no han estat escrits per la mateixa persona. Dic, i ho remarco, formalment, perquè existeix el perill que l’aparença ens faci perdre l’essència, que la forma no ens deixi veure / assaborir el fons.

És del tot cert que la forma, que el llenguatge i la manera de fer-lo servir són no ja diferents sinó quasi antagònics. En el primer, el llenguatge no és elevat o elitista —i, encara menys, críptic (que, massa sovint, emmascara el no saber dir ni com dir de qui l’empra)— però si literari, si que s’allunya de l’oralitat, de la parla quotidiana. En el segon, en canvi, l’acostament a l’expressió més directa i habitual, al que Joan Sales en deia “el català que es parla”, a la llengua popular és palpable. Fins i tot, per més que sigui excepcionalment, no dubta en recórrer a vulgarismes, a termes escatològics —“aquesta merda de música infame” o a expressions de mal to: “Us la fotré pel cul i per la boca!”.

Un fet que tant pot espantar, quan no escandalitzar algun lector massa pudibund com pot, alhora, atreure als fanàtics de la irreverència per la irreverència. Em temo, tanmateix, que —per goig i satisfacció de la majoria dels (bons) lectors— tots dos bàndols quedaran defraudats: només els caldrà llegir bé i amb una mica d’atenció per adonar-se que no hi ha cap irreverència ni, molt menys, cap voluntat escandalitzadora. Convé no confondre l’anècdota amb la categoria, ni l’escorça amb l’arbre: purament i simple, Sanuy diu el que (creu que) ha de dir amb les paraules que (creu que) li calen.

Perquè en la creació artística, i ell ho sap prou be, el que ha —o hauria de— prevaldre no és la voluntat o la decisió, sinó l’assumpció de la necessitat. És el què es vol dir el que determina com dir; és el fons el que escull la forma més adient (de fet, l’única possible) d’expressar-se.

Com en qualsevol art, en poesia la forma sempre és secundària o subsidiària del fons, sorgeix, i només a posteriori, de la necessitat de dir, de la necessitat, irreprimible, invencible i inajornable, d’expressar-se, d’expressar el que ens bull al més interior del nostre interior; sorgeix del que els artistes necessiten treure (més aviat, extreure) a fora; del que els cal dir —sense dir-ho— per (provar) d’entendre el món, tot maldant (infructusaoment) per entendre’s ells mateixos.Carles M. Sanuy

I això, no altra cosa, és el que es proposa l’autor. Ho explicita en el vers que, no pas per casualitat, ha situat com a pòrtic del llibre: “Escrius a batzacades  versos eixuts / per veure si entre els mots  et reconeixes”. I, per temptar l’impossibilitat d’assolir-ho, en aquest poemari, i això el diferencia, formalment, de l’anterior, el que li ha calgut és una expressió directa, neta i clara, paraules senzilles. Paraules que, encara que massa sovint tinguem tendència a creure el contrari, el que fan no és pas facilitar-li la feina sinó, al contrari, la hi compliquen. Les paraules senzilles són les més difícils de totes, perquè han de dir més amb menys, perquè, amb poc, han de dir molt, ho han de dir (quasi) tot.

Com li ha calgut, per més contradictori que pugui semblar, recórrer a l’estructura fixa i fixada del sonet. Alliberant-se, això sí de les constriccions de la rima, llevat de dos versos (“Petits consells d’oratòria” i “El preu del Parnàs”) que són una tan òbvia com magnífica plasmació del seu credo poètic actual. Llegiu-los, atentament, una i una altra vegada, i entendreu el que he intentat, en debades, explicar en els paràgrafs anteriors: “El més difícil és trobar la veu / apropiada en el to i en la textura /…”.

Pel que fa al fons, al que s’ha sentit impel·lit a (temptar d’)exposar, la similitud —continuïtat, més aviat— amb La condició lítia no pot ésser més evident. No seria correcte (ni just) que expliqués el no es pot (ni convé) explicar, però si que crec avinent fer una certa introducció o tast de convit, indicant que el seu ordre de les coses actual consisteix més en re-viure que en viure, en re-fer que en fer —“re-verdeja l’heura”—, en re-veure que no pas en veure, en re-mirar que no pas en mirar, en una recerca —de fet, re-cerca— poètica no tant del(s) temps perdut(s), sinó del passat. Una re-cerca o re-memoració més desencantada que no pas melangiosa.

En un anar endavant per mirar enrere que li permet (re)descobrir —deslliuradament, enjogassadament, irònicament, càusticament— el que ell considera que són (i com a tal, perduren) les petites-grans coses de la vida: els paisatges, l’art, la cultura, el temps (ben) aprofitat, l’amistat i, per damunt de tot, la llum immarcescible de l’amor (espiritual però també corporal).

 dimarts, 18 de desembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Publicat a La Llança, el 19 de desembre del 2018

Altres anàlisis literàries de Poesia

La por de la literatura, Ana Blandiana El batec de les pedres, Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera Ànima gramatical, Nichita Stănescu
arbre que s'allunyà
Aigües desprotegides La condició lítia, Carles M. Sanuy Cala foc als ossos Teories del no La lentitud de la mirada, Joan Manuel Homar Filtracions, Àlex Susanna
El batec de les pedres
Antoni Vidal
Ferrando
Certesa
de la llum,
Laia Llobera

Llicència de Creative Commons
Aquesta anàlisi literària de “L’ordre de les coses”, de Carles M. Sanuy” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *