París era una festa, Ernest Hemingway, Viena Edicions, 2018, traducció de Ferran Ràfols Gesa

París era una festa, Ernest Hemingway

París era una festa, Ernest Hemingway
Tots els camins (de l’art) passen per París

Si hi ha qui encara creu que Ernest Hemingway era ben poc més que l’autor d’El vell i la mar i un més o menys afortunat guanyador de la loteria anual del Premi Nobel de literatura —que en general té molt més en consideració criteris d’oportunitat política o social que no pas estrictament artística— senyal que no l’ha llegit gaire i, sobretot, que no ha llegit el recull dels seus Els primers quaranta-nou contes (que, segurament, no em puc estar de dir-ho, mereixerien una traducció actualitzada).

París era una festa, Ernest Hemingway, Viena Edicions, 2018Llegir París era una festa (A Moveable Fest), Viena Edicions, novembre del 2018, en traducció de Ferran Ràfols Gesa, ens ofereix no tan sols la possibilitat de retornar als temps en què escrivia els seus primers contes sinó l’oportunitat de conèixer, d’una manera que no pot ésser més directa i autèntica, tant l’autor com la persona que escriu; una persona que, a mesura que va descobrint, a prova d’assaigs i d’errors, com ha d’escriure, es descobreix ell mateix; ell mateix, els autors amb qui es relaciona i el París, encara més enigmàtic i sorprenent per a qualsevol nord-americà, d’entre les dues guerres mundials.

Com ens adverteix l’autor en un pròleg de l’any 1960 que, per raons que desconec, malauradament no s’ha conservat en aquesta edició —«Si el lector ho prefereix, pot considerar el llibre com una obra de ficció. Però sempre hi ha la possibilitat que un llibre de ficció pugui aportar alguna claror sobre el que s’ha escrit com a fet.[1]»—, definir el llibre, o mirar d’enquadrar-lo en algun dels (sempre discutibles) gèneres literaris és, per fortuna, no ja complicat, ans complicadíssim. No és una novel·la, tot i que podria ésser-ho. Si ho fos, seria una novel·la autobiogràfica —per no dir, d’autoficció— que, per contrast, convindria llegir conjuntament amb les que escriví Henry Miller en la seva estada a la capital francesa.

No és, tampoc, un llibre de viatges, atès que més que no pas explicar o descriure la ciutat, que esdevé escenari però no pas protagonista, com hauria de succeir en un llibre de viatges comme il faut, es descriu ell mateix a, en i en relació amb la ciutat. No és, tampoc, un assaig literari, un retrat biogràfic o artístic dels autors (Gertrude Stein, Ford Madox Ford, Erza Pound, James Joyce i, sobretot, Francis Scott Fitzgerald) amb qui establí amistat o coneixença, ni, encara menys, un reportatge periodístic o documental sobre un temps i un país.

No, no és res d’això, benauradament—o, per dir-ho amb major precisió, no ho és només. No ho és perquè ho és i, alhora, no ho és, perquè ho és tot al mateix temps; perquè no és el llibre que volia escriure, el que s’havia proposat, sinó el llibre que havia d’escriure, el que, probablement sense que en fos conscient, li dictava la seva necessitat interior. El llibre que li calia per trobar-se ell mateix com a persona i com a escriptor —com la persona que havia de recórrer a l’escriptura per (tractar de) comprendre el món i comprendre’s.

Ernest and Pauline Hemingway, Paris, 1927/ John F. Kennedy Presidential Library and Museum, Boston. Ernest Hemingway Collection

París era una festa és, doncs, per damunt de tot, un bildungsroman, una obra que descriu el procés de creixement, d’evolució i de formació d’un individu, però no pas una obra ficcional, com seria una novel·la, sinó real: és al propi Hemingway a qui veurem anar fent el camí d’aprenentatge que el durà a convertir-se en el que acabarà essent. En algú que aprèn de i a través dels altres, i que ho fa lluny, molt lluny de casa seva, i en unes condicions no ja dolentes sinó quasi hostils —“vaig pensar que la xemeneia estaria freda, que potser no tiraria i el fum ompliria l’habitació, vaig pensar en el combustible malgastat i en els diners llançats, i vaig continuar caminant sota la pluja[2]” (pàg. 9)—, que sap, però, treure profit de la situació: “Passant gana vaig començar a entendre molt millor Cézanne, i a veure realment com feia els paisatges[3]” (pàg. 71).

I és precisament per això, per aquest procés d’aprenentatge que el llibre es va fent més i més interessant, en permetre’ns seguir-lo en aquesta aventura vital seva, acompanyat —més aviat, havent-se de fer càrrec, amb els neguits afegits que li suposa— de la seva primera dona i el seu fill petit, als quals ha d’assegurar, almenys, la subsistència: “quan ets pobre, i nosaltres ho érem molt després que jo deixés el periodisme en tornar del Canadà i mentre no aconseguia vendre cap conte, passar l’hivern a París amb un nadó era massa dur[4]” (pàg. 138).

I fer-ho, al damunt, sense pervertir-se o prostituir-se —“[Scott Fitzgerald] de vegades escrivia contes que considerava bons […] i que després […] modificava […] perquè fossin vendibles a les revistes. […] Li vaig dir  que ho considerava una forma de prostitució[5]” (pàg. 160)— esdevenia doblement difícil, però ell no només no es mantingué ferm —“li vaig respondre que no creia que ningú pogués escriure d’una manera que no fos la millor possible sense destruir el seu talent[6]” (Íd.)—, sinó que fou capaç de trobar i d’establir la seva veu literària.

Una veu basada en uns criteris, tan clars com convenients, que per a benefici de tots els lectors i lectores i, sobretot, dels (aspirants a) escriptors i escriptores, va fent explícits al llarg de l’obra. Fóra del tot deslleial amb l’autor, amb l’editorial i amb el traductor si transcrivís in extenso aquests seus, podríem dir-ne, consells d’escriptura però no sóc capaç de resistir la temptació d’oferir-vos-en un tast: “Pensava: «[…]L’únic que has de fer és escriure una frase veritable. Escriu la frase més veritable que sàpigues»[7]” (pàg. 16); “Si començava a escriure d’una manera estilitzada, o com si volgués presentar o exposar les coses, sempre acabava veient que la filigrana i els guarniments es podien retallar, que podien descartar-se i començar amb la primera frase certa, senzilla i declarativa que hagués escrit[8]” (pàg. 17).

Tenir-hi accés, de primera mà, és, sens dubte, un luxe fantàstic que no podem sinó aprofitar. Un luxe o privilegi que em duu a preguntar-me: com és que ens ha calgut esperar tant perquè un llibre com aquest —amb o sense els afegits, del tot innecessaris des del meu punt de vista, que van decidir incloure-hi els seus hereus— es traduís al català?

diumenge, 9 de desembre del mmxviii

[1] If the reader prefers, this book may be regarded as fiction. But there is always the chance that such a book of fiction may throw some light on what has been written as fact.

[2] I thought about how the chimney would be cold and might not draw and of the room possibly filling with smoke, and the fuel wasted, and the money gone with it, and I walked on in the rain.

[3] I learned to understand Cézanne much better and to see truly how he made landscapes when I was hungry.

[4] But when you are poor, and we were really poor when I had given up all journalism when we came back from Canada, and could sell no stories at all, it was too rough with a baby in Paris in the winter.

[5] [Scott Fitzgerald] He had told me how he wrote what he thought were good stories […] and then changed them for submission, knowing exactly how he must make the twists that made them into salable magazine stories. […] I said I thought it was whoring.

[6] I said that I did not believe anyone could write any way except the very best he could write without destroying his talent.

[7] All you have to do is write one true sentence. Write the truest sentence that you know.

[8] If I started to write elaborately, or like someone introducing or presenting something, I found that I could cut that scrollwork or ornament out and throw it away and start with the first true simple declarative sentence I had written.

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Publicat a La Llança, el 10 de desembre del 2018

Altres anàlisis literàries de novel·la

L’engolida dels engolits, Réjean Ducharme El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis L'inspector fa tard, Manuel de Pedrolo
L'inspector fa tard, Manuel de Pedrolo
Doble o res, Manuel de Pedrolo La presonera I, Marcel Proust Autoretrat, Édouard Levé Suïcidi, Édouard Levé Gilead, Marilynne Robinson L'home que llegia Miquel Strogoff, Jaume Benavente
El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis

Llicència de Creative Commons
Aquesta anàlisi literària de “París era una festa”, d’Ernest Hemingway” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *