Instant, Wisława Szymborska, Jardins de Samarcanda, Cafè Central / Eumo Editorial

Instant, Wisława Szymborska

Instant, Wisława Szymborska

L’art (i el do) de la paraula senzilla

 

En poesia, la distinció entre trobar clus i trobar lleu és tan antiga i alhora tan evident que fins i tot arriba a fer una mica de mandra de parlar-ne, sobretot quan hi ha qui prefereix decantar-se pel primer no tant per raons de proximitat anímica o espiritual sinó per voluntat, per ocultar, sota tot un joc d’artifici de cultismes i de mots espigolats al diccionari (de sinònims, normalment), el poc (o gairebé no-res) que té a dir, per posar en pràctica el tan ben conegut, però no per això menys eficaç, principi del Vestit Nou de l’Emperador: qui s’atreveix, quan el llenguatge és tan exquisit, a declarar que el poeta va despullat?

Instant, Wisława Szymborska, Jardins de Samarcanda, Cafè Central / Eumo Editorial, setembre 2018Per fortuna, l’Acadèmia Sueca de vegades no es deixa enlluernar per oripells i l’encerta, l’encerta de ple, com ho va fer, per exemple l’any 1996, quan va decidir concedir el premi Nobel de literatura a la polonesa Wisława Szymborska, que entenia la poesia com una necessitat d’expressió interior; com l’exteriorització, a través de les paraules, de la seva manera, gens estrafeta, d’entendre, de veure i de viure el món; de parlar amb una veu que era, venturosament, seva i només seva; una veu que, si la llegim, sentirem molt i molt propera —tant que potser els partidaris del trobar clus, de la poesia per a iniciats, la considerin, fins i tot, massa propera, massa assequible.

I d’assequible ho és, sense dubte —mai massa, perquè massa assequible em sembla un oxímoron perillós, contraproduent, que no faria més que fonamentar la idea de la sacralitat de la poesia, que descoratjar els intrèpids que encara senten la fruïció d’atansar-s’hi.

Assequible, si més no, pel que al llenguatge es refereix. Si comencem a llegir Instant (Chwila), publicat per Cafè Central i Eumo Editorial aquest mes de setembre en la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda, en una clara i aclaridora traducció de Joanna Bielak (traducció que obtingué el XIV premi «Jordi Domènech de Traducció de poesia) és possible que, com acostuma a succeir amb els bons llibres de poemes, d’entrada ens desconcerti una mica i no sabem gaire com acarar-lo; que, en encetar el seu poema inicial no sapiguem què ens diu o vol dir-nos, però el que no hi trobarem, segur, és cap paraula que ens estranyi o ens sorprengui, que ens faci dubtar de la conveniència de continuar llegint.

El mots que va fer servir en aquest poemari que publicà l’any 2002, sis anys després de rebre el Nobel, són, no ja senzills, senzillíssims, sinó usuals, propis del polonès / català que ara es parla; els escoltem i els fem servir, també, nosaltres cada dia, en la nostra vida habitual: pisos, flames, dalt, baix, fotografia, vius, terra, sencer, rostre, sang, amagada, cabells…

Sense que això signifiqui, cal remarcar-ho?, renunciar a la seva força poètica, sense que això impliqui cap mena de concessió. Al contrari, el joc i el treball de la llengua és esplèndid, és una mostra increïble de la sensibilitat emocional, poètica, lingüística de l’escriptora nascuda a Poznań: “La fotografia els retingué vius / i ara els preserva / sobre la terra, cap a la terra”; “Hi són encara, a l’abast de l’aire, / dins dels límits dels llocs / que s’acaben d’obrir”.

I em limito a transcriure un parell dels versos del primer poema, dedicat a l’11 de setembre del 2001, però podria haver escollit, a l’atzar, un parell de versos d’algun dels 23 poemes del llibre i res no canviaria: és mantindria idèntica la força i la brillantor de les imatges que crea servint-se tan magistralment del llenguatge senzill i convencional.Wisława Szymborska

Una força, colossal, captivadora, il·luminadora, que rau, precisament, en la combinació de senzillesa i de bellesa, de naturalitat i d’enginy, de coneixement i de reconeixement; en la (sàvia, lúcida) assumpció que totes les paraules són belles, que no existeix, per se, una gradació —si més no, una gradació unànime, infal·lible— entre unes paraules i les altres; que la poesia no depèn —o, no depèn tant— de l’elecció (i, encara menys, de la selecció) dels mots sinó de de l’ús que se’n sap fer, de saber-los emprar i combinar —de la mateixa manera que, en un quadre, la bellesa o l’emoció que causa no depèn (tant) de l’elecció dels colors, sinó del seu tractament, de la seva (encertada o no) combinació.

Unes paraules —i unes combinacions de les paraules, en una arquitecturització de les paraules— que, tot i senzilles (si em permeteu aventurar-ho, precisament perquè són senzilles) diuen o, més exactament, transmeten, el que la poetessa vol transmetre. Que, sense dir-ho, en realitat, sense fer la impressió (d’entrada) de dir-ho, no tan sols diuen el que volen dir sinó molt més.

Si volem expressar-ho d’una altra manera, que, mercès a la màgia de la paraula i de la inspiració de l’autora, del seu connatural do literari, diuen el què diu el poema (el que diu o sembla dir en primera instància, en una primera lectura) i alhora diuen una altra cosa (o unes altres coses); que descrivint una cosa o servint-se d’una imatge particular (dels cossos que queien de les Torres Bessones, per exemple), estan parlant o representant, al mateix temps, aquell esdeveniment en concret i un de general o generalitzable; que el fet transcendeix el fet i es converteix en idea; la substància, en essència.

Podria, per descomptat —i estic temptat de fer-ho, ja que el llibre m’ha, literalment, fascinat—, fer ara una (sempre teòrica i fal·lible) mostra d’erudició —de fet, de simple il·luminació— i explicar les equivalències, o almenys, algunes d’elles, que es poden establir entre les imatges o paraules (terra, encara, aire, tenebres, claror, silenci, vol, instant, sóc, moments, sorprendre’m, somio, arrels, desperto…) individuals o particulars que fa servir reiteradament i el seu concepte general (vida, mort, preservació, record…), però crec molt més adient (o sigui,molt més lleial amb l’autora) no cometre aquesta imprudència (del tot) imperdonable.

Prefereixo limitar-me a la meva simple i modesta funció de prescriptor, aconsellar-vos, molt encaridament, que el llegiu, i apuntar-vos, tan sols, com n’és de convenient, quan ho feu, de fixar-vos, sobretot, en les petites coses (“els gots, els platets, la gerra amb la llet, / les culleretes, un bol”), en les petites / grans coses, perquè “atenció, atenció, atenció / tot apunta que estan tronant els colors / i fins la cosa més petita en recuperarà / el seu”.

Perquè crec que per acabar aquesta anàlisi (o incitació a la lectura) meva no puc fer res millor que seguir, fil per randa, les indicacions que ens ofereix la mateixa Szymborska al final del primer vers del llibre “descriure aquest vol / i no afegir-hi la darrera frase”.

dimecres, 7 de novembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

 

Altres anàlisis literàries d’obres de poesia

Certesa de la llum, Laia Llobera Ànima gramatical, Nichita Stănescu
arbre que s'allunyà
Aigües desprotegides La condició lítia, Carles M. Sanuy Cala foc als ossos Teories del no La lentitud de la mirada, Joan Manuel Homar Filtracions, Àlex Susanna Era, jaume C. Pons Alorda

Llicència de Creative Commons
Aquesta anàlisi literària de “Instant”, de Wisława Szymborska” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *