Cómo piensan los escritores, Richard Cohen, Blackie Books, setembre, 2018

Cómo piensan los escritores, Richard Cohen

Cómo piensan los escritores, Richard Cohen

Aprèn però sigues tu mateix

Des de fa un temps sembla que la major part de les editorials hagin perdut de vista que la literatura ha d’ésser —o, més aviat, hauria d’ésser—, per damunt de tot, una creació o manifestació artística i que els llibres haurien de reflectir la meravellosa diversitat de la natura humana; que els llibres haurien d’ésser els miralls on es reflectissin tant les personalitats com les manera de veure (i de viure) el món dels seus autors, en comptes de convertir-se en aplicacions, més o menys afortunades, però (gairebé) totes disciplinades, uniformes i uniformitzades, de receptes literàries o de manuals d’escriptura.

Cómo piensan los escritores, Richard Cohen, Blackie Books, setembre 2018Al bell mig d’aquest ambient desastrós on les veus dels autors que parlen amb el cor —i recorren a la creació artística no pas per aconseguir el major nombre de lectors possibles i vendre com més llibres millor sinó per donar sortida a les seves necessitats espirituals interiors— són arraconats, quan no acallats, la primera impressió és que una obra com Cómo piensan los escritores. Técnicas, manías y miedos de los grandes escritores (How To Write Like Tolstoy: A Journey into the Minds of Our Great Writers) , de Richard Cohen, Blackie Books, traduït per Laura Ibáñez, sigui una baula més d’aquest sistema d’homogeneïtzació i d’adotzenament literari que patim; un nou manual de “com s’ha d’escriure”.

Per fortuna, el seu autor, malgrat que en algun moment no pot resistir la temptació de donar consells, en la majoria dels casos prefereix estalviar-se’ls —i, el que és més important, estalviar-nos-els!— i oferir-nos una visió general de les decisions que han pres alguns grans escriptors i de les raons que els han dut a prendre-les. Decisions que, en la major part dels casos, no tenien com a objectiu —com a teleològica obsessió malaltissa— obtenir més lectors sinó escriure l’obra que volien —que necessitaven—­ escriure, la que els satisfés, amb absoluta independència del seu èxit editorial.

Perquè —més enllà de criteris i d’interessos mercantils (estantissos, efímers i estèrils)— no crec que hi hagi cap consell millor (i potser és l’únic que se li pot donar) per un escriptor que el que deriva de la divisa dèlfica γνῶθι σεαυτόν, gnôthi seautón: coneix-te a tu mateix: sigues tu mateix! Ho explicita la primera cita del llibre, indicant que un dels factors decisius per esdevenir escriptor són “las influencias [y] la superación de las influencias1” (pàg. 5). Perquè, si bé és bo saber com han escrit els grans escriptors, i aquest coneixement s’obté llegint, encara és millor oblidar-se’n, quan comences a escriure.Richard Cohen

Així, Cohen ens diu que cal evitar que els textos literaris transmetin “la sensación de estar demasiado trabajado[s]2” (pàg. 241), o el que és el mateix, que de tant polir-los, hagin perdut l’escorça que hauria d’identificar cada autor, de l’escorça on han restat les restes de les friccions de la seva vida. Com indicava el vidu de George Eliot: “En todos los escritos que a su entender eran los mejores había una suerte de otredad que la poesía, y sentía que su personalidad no era sino el instrumento a través del cual actuaba, por así decirlo, aquel espíritu3” (pàg. 65).

Una citació —el llibre és, sobretot, i aquest és el seu major handicap, un recull de molt ben escollides citacions— que lliga molt bé amb una altra de John Updike: “mi deber como escritor es dar el mejor testimonio posible de la vida tal y como yo la entiendo, y ese deber prima para mí sobre todas las demás consideraciones4” (pàg. 96). O el que és el mateix, oferir-nos la seva visió, única, intransferible, irreproduïble, (venturosament) inimitable, de la condició humana.

Una visió que, si l’escriptor és un artista i no un simple aspirant a artesà, haurà de fer-nos arribar, per força, mitjançant la seva manera —igualment única, intransferible, irreproduïble, i inimitable— d’expressar-se, de la forma (o l’estil) que correspon, exactament, a la seva manera de veure, viure el món; perquè la forma és la veu del fons, el mitjà que el fons necessita per aflorar a l’exterior: “No se trata de salir un día a la calle y coger un estilo que cuelgue de un árbol […]. El árbol está dentro de ti, creciendo5” (pàg. 204, citació que extreu de la pel·lícula Round Midnight, de Bernard Tavernier).

Llegiu-lo per llegir-vos millor a vosaltres mateixos.

dilluns, 8 d’octubre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

1influence, getting beyond influence
2the air of being overcrafted
3She told me that, in all her best writing, there was a “not herself” which took possession of her, and that she felt her own personality to be merely the instrument through which this spirit, as it were, was acting.
4My duty as a writer is the make the best I can of life as I understand it, and that duty takes precedence for my over all these other considerations.
5You just don’t go out and pick a style off a tree one day […] The tree’s inside you, growing naturally.

Llicència de Creative Commons
Aquesta anàlisi literària de “Cómo piensan los escritores”, Richard Cohen de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *