L’illa dels dòlmens, Antoni Vidal Ferrando

L’illa dels dòlmens, Antoni Vidal Ferrando

L’illa dels dòlmens, Antoni Vidal Ferrando

Si hagués sabut, si hagués pogut…

Segurament, si em demanessin que és —més aviat, que convindria que fos, que hauria d’ésser— una novel·la o una narració llarga gosaria dir que, per davant de tot —per damunt de qualsevol altra consideració (formal o terminològica)— és un retrat de la condició humana; de les múltiples, quasi infinites possibilitats de la condició humana, del viure humà; el retrat d’unes vides particulars, individuals, que representen algunes de les mil i una possibles vides humanes.

L'illa dels dòlmens, Antoni Vidal Ferrando, El Gall Editor, 2015Una novel·la és la imatge, fixada amb paraules sobre el paper, d’una vida, d’unes vides; d’unes vides que són —que han d’ésser— particulars, pròpies i intransferibles però, alhora, generals i generalitzables; que ens parlen d’un jo o d’un conjunt de jos però, ensems de la vida humana, del viure. Si Cien años de soldedad i els Buendía ens captiven és, primordialment, perquè són ells —molt i molt ells: qui podria oblidar-los, després de llegir l’obra?— i, al mateix temps, són molt més que ells; perquè són uns homes i unes dones però, al mateix temps, tots els homes i totes les dones.

En llegir les narracions d’Antoni Vidal Ferrando aquesta idea de l’individual que representa el general —l’univeral, de fet— se’t fa immediatament present, però em fa la impressió que mai d’una manera tan evident com en L’illa dels dòlmens (El Gall Editor, 2015).

Per començar, perquè si, normalment, les seves obres es caracteritzen per un protagonisme més col·lectiu que no pas individual —o, més exactament, pel fet que el(s) seu(s) protagonista/es narradors esdevinguin portantveus no tan sols dels seus records i memòries, sinó dels de tots els que els envolten—, en aquesta novel·la de l’any 2007 la visió panoràmica i plural que ens ofereix és encara més aclaparadora.

Fins a tal punt que provar de resumir en unes ratlles el seu argument és tan absurd com assajar de definir el color del vent (o, si ho preferiu, les il·limitades tonalitats que va prenent la mar al llarg del dia). Si fóssim partidaris d’avançar la trama —que no ho som, gens, més aviat al contrari: som partidaris de respectar el ritme de descoberta que ha decidit l’autor—, podríem fer cinc cèntims de la vida i els neguits del protagonista. Tanmateix, no hauríem fet més que dibuixar únicament una sola d’entre els milions i milions de gotes d’aigua que conformen el vastíssim l’oceà de la novel·la.

Perquè el veritable protagonista de l’obra no és pas el narrador, ni la seva família més propera (la dona i la filla), ni la seva família més extensa (la mare, el pare, la germana, els avis, el sogre…), ni els seus amics, coneguts i saludats (i això que si volguéssim enumerar-los tots hauríem de destinar-hi tot l’espai d’aquesta anàlisi i encara no en faríem prou), sinó la vila antigament marinera on té lloc la història. Almandaia no és (o, no és, només) l’escenari de la seva història, no és el lloc on viuen, sinó que, en realitat, la seva vida mateixa: ells i elles són Almandaia. I, a la inversa, ells són (i han fet) Almandaia.

Són Almandaia i, alhora més —i aquest més (més enllà, més amunt, més intensa) és el que li confereix a la novel·la una encara major, colossal grandesa; la seva eternitat i la seva universalitat. Més perquè són, al mateix temps, tot Mallorca —i, per extensió, tot Ses Illes. Això, és clar, per no dir que són el retrat, la imatge o la metàfora de qualsevol illa o població costanera de la Mediterrània (o del món sencer).

De la mateixa manera que, en síntesi molt sintètica (i, per tant, inexacta i del tot insuficient), la història del protagonista és la història de qualsevol persona que ha renunciat als seus somnis per triomfar i que acaba adonant-se que a canvi d’obtenir tot el que no li calia per res ha perdut tot el que tenia i li importava, la d’Almandaia és la de qualsevol terra que ha renunciat a la seva essència per un velló d’or que se li ha acabat fonent entre els dits i abrasant-li les mans; que ha sacrificat els seus orígens i el seu passat per un futur millor i més segur que ha acabat esdevenint pitjor i més insegur que el pitjor dels pitjors passats.

És en aquest sentit que l’endreça que clou el llibre —atribuïda a un Marc Navarro que crec que és més almandaianenc que no pas santanyinenc— no pot ésser més exacta: «El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens/ i les banderes pirates on vivíem feliços». Encara que, i un tal incís és absolutament imprescindible, el vent i les tempestes de les que parla Vidal Ferrando no siguin, com les de Navarro, climatològiques —i, per tant, naturals (i inevitables)— sinó morals —producte (gens inevitable) de la desciviltzada civilització humana.

Perquè malgrat que —com en totes les obres narratives de l’autor de La ciutat de ningú— les forces del destí siguin omnipresents, tant el narrador com l’autor tenen molt i molt clar que, al capdavall, només els humans som els responsables dels nostres actes; que el mal —sense dubte, un dels temes crucials de la seva obra— no ve de fora; no (pro)vé ni dels déus ni de l’infern que són els altres, que deia Jean-Paul Sartre, sinó de nosaltres, de ben endins de nosaltres mateixos.Antoni Vidal Ferrando

Que, per més que tendim a provar d’alleujar-nos carregant les culpes damunt dels altres, som nosaltres, i només nosaltres, els responsables de les nostres decisions i, per tant, de les nostres culpes.

Que el filòsof francès tenia raó quan deia que estem condemnats a decidir, però que, precisament per això, perquè som lliures, mai —per més que ens agradi enganyar-nos a nosaltres mateixos— no ens podrem alliberar de la consciència de culpa d’haver decidit malament.

Que així com deixar enrere la infantesa suposa poder començar a navegar per tu sol, ésser lliure, però implica renunciar als teus somnis i a les teves fantasies, fer-se gran de veritat (arribar a l’hivern de les nostres vides; a aquell temps on acostumem a fer balanç del que hem viscut) implica, sobretot, començar-hi a veure clar de veritat, començar a veure el que no volies veure.

Suposa prohibir-te a tu mateix seguir fent-te trampes o enganyant-te; treure’t les venes que t’havies forçat de mantenir damunt dels ulls i fer-te responsable de les teves males decisions, dels teus errors, dels teus fracassos.

I, el que encara és més greu, més insofrible, del dolor que els teus errors han provocat als que tu estimaves. Perquè, així com perdonar-te el mal que t’has infringit a tu mateix és un procés llarg però finalment assumible, perdonar-te el que has causat als que estimés, és de totes totes, impossible.

L’inoblidable protagonista de la novel·la, quan vegi acostar-se el final dels seus dies, prendrà consciència que “La vida era com la pintura: impetuosa a l’hora d’exigir i negligent a l’hora de correspondre”. I, sobretot, que quan l’home mata déu, mata, també, la possibilitat d’exculpar-se.

dissabte 5 de maig del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries d’obres d’Antoni Vidal Ferrando

Aigües desprotegides.
La ciutat de ningú.
Amors i laberints.
♦ Les llunes i els calàpets.
La mà del jardiner.

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari