Cicle d'Almandaia, Antoni Vidal Ferrando, El Gall Editor, 2015

La mà del jardiner, Antoni Vidal Ferrando

La mà del jardiner, Antoni Vidal Ferrando

La intemporalitat de la memòria

En un apunt de l’any 1953 dels seus (quasi imprescindibles) Diaris, Witold Gombrowicz explica quina és la seva concepció de l’art: «Crec que l’art […] ha d’intentar trobar les seves vies personals. El que em lliga a una obra d’art és aquesta secreta desviació per la qual, tot posant en relleu la seva època, no per això deixa de ser menys l’obra d’un individu ben diferent, que viu la seva pròpia vida». Una concepció que sembla que hagués escrit pensant en l’obra d’Antoni Vidal Ferrando, que, tot representant un temps (i un espai) es representa, sobretot, a ella mateixa; o, més exactament, representa la seva, personal i intransferible visió del món.

La mà del jardiner, Antoni Vidal Ferrando, El Gall Editor, 2015Ens n’oferí un altre esplèndid exemple amb la seva segona novel·la, La mà del jardiner (El Gall Editor, 2015), que, alhora que retrata, amb una amplitud impressionant, una època i una terra —els primers anys de la postguerra en una petita vila marinera que fa les primeres passes per renunciar (per no dir, trair) als seus orígens—, ens permet embarcar-nos en una aventura literària que no té altra guia ni brúixola que la veu del seu esperit, que la seva necessitat interior d’explicar el món —un explicar el món que, com en qualsevol artista, és, per damunt de tot, (intentar) explicar-se’l a ell mateix.

Un explicar(-se) el món que és una recerca del(s) temps perdut(s)— “Tenia tanta necessitat de recuperar el temps perdut”—, una mirada enrere per entendre la “trama emocional del present” i per provar d’encarar el futur.

I per fer-ho, quina mirada podia ésser més adient que la d’un adult que rememora els anys feliços de la seva infància? Un adult enyorat del temps on tot era possible on regnaven el somni i la bondat: “Enyorava […] la bona disposició amb què tothom m’obria la porta quan encara era un infant amb els ulls nets que no coneixia el mal”. Que, quan gira els ulls enrere —“Així com tornes vell vas veient les coses”—, s’adona que “el temps […] s’endú els nostres afanys i la bellesa”, que “el temps transcorre i ens deixa a les palpentes”. Que sent, com l’autor, la necessitat de recobrar les seves arrels —“Hi ha un esforç de recerca dels orígens, del qual no puc fer cas omís”— d’impedir que la foscor de l’oblit ho engoleixi tot.

Una història en la qual el passat del poble mariner i el de l’infant van de la mà; on l’infant és, en realitat, una perfecta metàfora de la vila; d’aquesta vila que amb el turisme veié com la misèria secular del poble quedava eradicada però que, com a torna, perdia aquella seva condició arcàdica, de Paradís abans que Eva mossegués la fruita prohibida. Com el de la primera parella bíblica, el del narrador “va ser un estiu iniciàtic”.

Un estiu —i que fos estiu no és pas casualitat, ja que és el temps més lluminós, abans que arribi la grisor de la tardor i la foscor de l’hivern— on l’infant entrà en contacte amb el món adult: “Abans dels set anys jo encara no coneixia segons quins passatges de les consciències”; “degué ser la primera vegada que vaig voler dimensionar l’eternitat i em vaig sentir perdut pels deserts inescrutables de l’ésser”.

Un contacte —més aviat, un xoc: “fins que el vicari nou no va sacsar la meva vida mai no m’havia sentit infeliç”— que, en embrutar-lo “d’heterodòxia i vulgaritat”, va “soscava[r] les defenses de la [seva] ment”, que li va fer “descobr[ir] les zones malaltisses de la condició humana” i, per tant, “perdre la innocència i la confiança en les persones”.

Perquè, com no podia ésser d’una altra manera, el món, i les seves infinites complicacions “no estav[en] fet[s] a la mida d’un mocós de set anys”. Però, tampoc, a la mida de la major part dels adults, que no s’adapten a les severes exigència de l’existència humana; a aquesta vida on el mal —sens dubte, un dels temes de la novel·la— domina i predomina, on la guerra és omnipresent: “Les guerres no paren de devastar les pletes de l’existència humana ni d’esborrar el camí dels desitjos de felicitat de la gent”.

Una guerra eterna que no només s’estableix entre nacions o dins d’un estat, com la Guerra Civil espanyola, sinó, igualment, entre persones. Una guerra que tan sols desapareix per descansar, per reprendre forces i tornar encara més forta, més salvatge, més venjativa.Antoni Vidal Ferrando

I els homes —i les dones: el paper les dones, en l’obra de Vidal Ferrando, és no tan sols preponderant sinó central, essencial; sense elles, els homes són poc més que ombres (desvalgudes)—, en el camp de batalla de la guerra constant i sense pietat que és la vida, esdevenen titelles, sotmeses al vaivé capritxós de forces superiors i incontrolables, de l’atzar i, més encara, del destí; un destí inexorable que no sembla sinó cercar la perdició (i la destrucció) humana, la fi de qualsevol, remota, utòpica, fantasiosa, esperança: “el destí és maquiavèl·lic com el vent de mestral i com la milana”.

Perquè els protagonistes —i, sobretot, els narradors— de les creacions de l’autor de Santanyí són, per definició i per essència, connaturalment, pessimistes, hobessians. Més que hobessians, de fet, atès que no tan sols creuen que els homes són llops per als homes, sinó que també ho és el seu fat, que quan els déus o l’atzar juguen amb ells, sempre n’acaben sortint escaldats. Ineluctablement escaldats, tant si fan com si deixen de fer, tant si decideixen com si deixen que la vida decideixi per ells: “Qui va dir que el món és dels valents desconeixia els deserts de la condició humana”.

Totes aquestes consideracions analítiques meves pretenen dir molt, però em temo que, al costat de la magnitud de La mà del jardiner, diuen poc, per no dir gairebé no-res. Perquè “aquesta crònica” vidalferrandoniana, que “assaja de posar límits a la veritat i a la faula”, és tan generosa i àmplia, abasta tant —la vida i la mort, l’amor i el sexe, el bé i el mal, la infància i la maduresa, la família de sang i la família que escollim, l’amistat i la enemistat, la guerra i la pau, la religió i el mite, la creença i el fanatisme, la natura i la civilització, les paraules i els silencis, la Història i la història, la memòria i la desmemòria, el temps i la permanència…— que qualsevol intent de descriure-la suposa, per força, trair-la, reduir-la.

És per això que, en comptes de seguir intentant un impossible, el millor que puc fer és adreçar-me a totes les persones que s’interessin per allò que en diem la condició humana —per viatjar de la mà d’un gran autor pels “paisatges més recòndits de l’ésser”, per “davallar als abismes del […] fur intern” de la humanitat, per capbussar-se en “les cavernes interiors” del que som i podem arribar a ésser— i convidar-los a llegir-la.

Comprovaran que la ficció no tan sols sovint supera la realitat, sinó que, de vegades, i aquesta segur que n’és una, és molt més intensa, molt més autèntica, molt més viscuda que la vida mateixa.

dimarts 1 de maig del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Altres anàlisis literàries d’Antoni Vidal Ferrando

Aigües desprotegides.
La ciutat de ningú.

Amors i laberints.
♦ Les llunes i els calàpets.

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Com

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *