Fer-se totes les il·lusions possibles, Josep Pla

L’altre Josep Pla

Que l’Obra completa d’un autor no ho és mai del tot, que, més tard o més d’hora, es descobreixen textos seus inèdits o noves versions de textos ja publicats és, en el que a la literatura es refereix, el pa nostre de cada dia. N’hem tingut un exemple recent amb la recuperació que ha dut a terme Club Editor  de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda; i ara és Edicions Destino qui rescata, del colossal arxiu que es conserva a la Fundació Josep Pla de Palafrugell, un conjunt de “notes disperses” que no havien estat publicades abans.

Fer-se totes les il·lusions possibles, Josep PlaUn volum, Fer-se totes les il·lusions possibles, presentat a L’Ateneu Barcelonès dimarts passat, que recull tot un conjunt de textos que, segons Francesc Montero, el curador de l’edició foren “clarament escrit[s] amb voluntat i ambició literària” (pàg. 36); textos “pensats per ser publicats que van romandre al calaix a l’espera de circumstàncies més favorables” (pàg. 52). Escrits, doncs, diferents dels que veieren la llum fa tres anys en La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), ja que aquells, tot i que coincideixen temporalment, constituïen notes més breus, que possiblement haurien estat elaborats i augmentats posteriorment en cas de publicar-se.

No hi ha cap dubte que el que més sorprèn quan llegeixes el volum és un Josep Pla inhabitual, un Pla desconegut o (molt) poc conegut: un Pla que, conscient que allò que anota no podrà ésser publicat, s’allibera de tota mena de mirinyacs i diu, i escriu, el que li passa pel cap i, el que és més important i interessant, tal i com li passa pel cap, sense (auto)censurar-se; sense pensar si ho pot dir o no; sense necessitat de callar(-se) res ni de recórrer a les metàfores o als sobreentesos tan característics de qualsevol regim totalitari —aquells regim en què, segons magistral definició de Jaume Perich, “el que no està prohibit és obligatori”.

Aquest caràcter alliberat o incondicionat es fa present ja des del primer paràgraf, on afirma que els comerciants, propietaris i nobles són “paràsits” (pàg. 63). L’escriptor català que s’ha considerat sempre com a prototipus no tan sols del conservador, del conservador recalcitrant, a prova de bombes, el partidari de no tocar res, que res no canviï, el garant de l’estatus quo, ens mostra una altra cara seva.

La cara oculta, aquella que preferia no fer visible. La que guardava per a la seva intimitat, per a aquells amics  que eren més que coneguts i molt més que saludats. Per a aquells amics de confiança amb els què no calia que es posés la seva disfressa, metafòrica, de pagès de l’Empordà —una disfressa que l’aparellava amb un altre empordanès il·lustre, aquest, un mestre de l’escenificació i l’histrionisme des de ben jove: Salvador Dalí.

Ens trobem, doncs, amb el Josep Pla  més autèntic, més genuí, menys fent el paper  del Josep Pla escriptor. Sense que això hagi de significar, ineluctablement, que l’altre Josep Pla, el que vam conèixer a través de la imatge que ell mateix volia donar-nos, sigui falsa —o, almenys, del tot falsa. Perquè també existia (o co-existia) en ell; perquè el Pla escriptor era com ell ens el presentava: l’home que es definia i es descrivia tot definint i descrivint el món que l’envoltava.Josep Pla

I és precisament aquest element el que confereix el major interès als textos que ara es publiquen: que ens permeten veure i accedir a l’altra cara de l’autor d’El Carrer estret; la cara de l’home que s’amagava, molt conscientment, darrera l’escriptor; la cara darrere la màscara.

És per això que crec que la por al regim franquista i a la censura, tot i ésser probablement les essencials, no foren les úniques raons que determinaren que no es publiquessin en el seu moment en un, previst, segon volum de “Notes disperses”. Si més no, que no es publiquessin en l’estat que ell les deixà. Entenc que les hauria preferit modificar a fi que encaixessin millor amb la imatge pública que, ja des de ben jove, havia volgut donar d’ell mateix. Una imatge que els seus textos editats pòstumament no desvirtuen però sí que ajusten.

I aquest nou Pla no tan sols és un catalanista de pedra picada sinó un antifranquista convençut. Així, parla “d’aquest regim d’abjecció de Franco” (pàg. 85), de “vint-i-cinc anys de cretinització dictatorial general progressiva” (pàg. 107) i afirma —en un to d’una contundència inoïda, que no dubto que una possible publicació haguera suavitzat— que, com a conseqüència, “Espanya […] és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques” (pàg. 208).

Però, per una altra banda —i, segons el meu parer, aquest és l’element que distingeix les notes més valuoses d’un volum, desigual, desequilibrat, d’altres que no ho són tant— el palafrugellenc, tot i que sense pèls a la llengua, manté en alguns dels seus apunts tant la seva màgia narrativa com la seva capacitat d’anàlisi, que el convertiren, ultra en un dels millors escriptors (i no únicament catalans) del segle XX, en un dels cronistes imprescindibles per conèixer el seu temps i el seu país; en aquell autor que nosaltres llegim primordialment per gaudi literari però que els nostres néts i els seus successors segurament llegiran, també, per saber com era i com es vivia a Catalunya en alguns dels anys més foscos  i ominosos de la nostra història.

  diumenge, 26 de novembre del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’obres de Josep Pla:

El carrer estret.
La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964).
El quadern gris.

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *