Ens volen esclaus: alliberem-nos!

Ens volen esclaus: alliberem-nos!

Els darrers dies hem assistit a un dels espectacles més lamentables possibles: a la humiliació publica de quasi tothom. Quan tenim la llibertat tan a tocar, sembla que fins i tot el que eren ho tenien molt clar i els que sempre havien fet costat a la República catalana han preferit blegar-se i defensar, amb més o menys bones paraules, una rendició incondicional. S’han deixat dominar, doncs, per la consciència de l’esclau que, potser sense ésser-ne conscients, duien a dins i han acabat fent el joc als que ens volien de genolls des del primer dia.

El problema, per descomptat, no és que els tremolin les cames ni que siguin covards —al capdavall, tots tenim (almenys una certa) por encara que diguem que no en tenim: la valentia mai no ha estat absència de por, ans voluntat de superar-la— sinó que vulguin aprofitar, capciosament, els naturals dubtes d’alguns per convèncer-nos que tornem a la cleda. Ens diuen: «Posem-hi seny! Encara som a temps!». I, per a ells, seny és submissió; acceptació mesella de l’esclavatge.

I a Carles Puigdemont no li diuen, sinó que li exigeixen, per terra mar i aire, que no declari la independència sinó que convoqui eleccions autonòmiques. I, al damunt, ens pretenen vendre aquest seu xantatge covard com si el proposessin pel nostre interès, per l’interès general de Catalunya; com si fos no ja la millor opció, sinó l’única que ens resta. Talment —i si això no és tenir molta, però molta pocavergonya ja em direu què ho pot ésser!— no fossin ells els qui, fent costat al PP i al PSOE des del primer dia, ens haguessin situat al caire de l’abisme. Com si no haguessin estat ells els qui ens han col·locat en aquesta situació de la què fan veure ara que ens en volen salvar.  El conegut cas del llop que vol que deixem les ovelles al seu càrrec. seguem cadenes

I és per això que no podem caure en el seu parany. Hem de tenir clar que ja no tenim opció. I, sobretot, que si no la tenim és, exclusivament, per culpa del gobierno espanyol i dels seus col·laboradors necessaris. Perquè han estat ells els qui, traient-se les totes les màscares, ens han expulsat del seu estat. Perquè potser podíem (mal)viure sense respecte nacional però sense democràcia no podem (mal)viure.

Algú pensa, de veritat, que convocar eleccions a casa nostra solucionaria res? Es pot creure, amb sinceritat, que una vegada l’estat espanyol ha mostrat el seu veritable rostre totalitari i antidemocràtic ens tindran la més mínima consideració? Que no abusarà de la seva força quan ens lliurem indefensos als seus peus? O el que és el mateix: acceptarem viure esclavitzats ara que el (que es creu el) nostre Amo i Senyor ha mostrat les seves urpes?

Què no tenim memòria? Podem viure en un estat que prohibeix sessions del Parlament?, que intervé els comptes de la Generalitat sense ordre judicial?, que deté i emmanilla alts càrrecs de la Generalitat?, que envia la policia a atonyinar pacífics votants?, que no tan sols demana perdó per haver apallissat els seus ciutadans sinó que se n’enorgulleix?, que empresona dos homes justos, pacífics i plens de raó només perquè han gosat plantar-los cara i deixar-los en ridícul?, que menteix al seus socis comunitaris i els imposa declaracions?, que amenaça amb llargues condemnes de presó al nostre President i als nostres Consellers?, que pretén fer-se càrrec, manu militari, de la Generalitat i de totes les seves institucions?, que anul·larà el resultat d’unes eleccions legals i intervendrà il·legalment el parlament, desposseint-nos de facto del nostre dret a escollir directament els nostres representants polítics?, que intervindrà i manipularà els nostres mitjans públics de comunicació?, que espanyolitzarà les nostres escoles?, que, en definitiva, no respecta cap dels principis democràtics ni dels Drets Humans fonamentals?

Sí, «Posem-hi seny!», però posem-lo de veritat: ja no es tracta d’escollir entre dependència o independència, entre autonomia o estat, sinó entre llibertat o esclavatge, entre totalitarisme o democràcia, entre dignitat i submissió.

Endavant, President, demostrem que «quan convé —i ara convé més que mai— seguem cadenes!». Per la llibertat, per la justícia, per la dignitat, per la democràcia.

dijous, 26 de setembre del mmxvii

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *