Sodoma i Gomorra II, Marcel Proust

Goig (lector) addictiu

Durant molt de temps, els proustians a Catalunya érem pocs —pocs i, per dur la contrària al refrany, ben avinguts. I si no érem considerats uns esnobs, ben poc n’hi faltava. I tot perquè La Recherche mantenia una, immerescuda i infomanentada, imatge d’inaccessible, d’obra cabdal, que s’ha de conèixer, però que és una temeritat llegir. Una imatge que, sens dubte, té una part de veritat, atès que la majoria de les creacions artístiques de vàlua s’adrecen a una minoria, però que calia aclarir: no a una minoria dins la minoria dels lectors, sinó a la minoria dels lectors.

Sodoma i Gomorra II, Marcel Proust, Viena Edicions, Josep Maria PintoPer fortuna, la traducció d’A la recerca del temps perdut que està fent Josep Maria Pinto per a Viena Edicions —com, també, la de Valèria Gaillard per a La Butxaca, aquesta, ai las!, més endarrerida— ha anat posant, volum a volum, les coses al seu lloc, fins a tal punt que potser els (nous) lectors de Proust no fan cua tota la nit per poder llegir els primers el nou llibre, però si que l’esperen amb moltes ganes. Tant que no dubten a demanar a Viena quan apareixerà.

Des del mes passat ja podem tenir a les mans Sodoma i Gomorra II i podem, per tant, submergir-nos en el plaer de la seva lectura. Remarco el plaer perquè, per damunt de qualsevol altra consideració, el que ens ofereix, a gavadals, com una pluja beneïda en el (semi) desert de la literatura lírica, l’autor francès són tot un seguit de moment de goig, de delectació lectora, de prosa convertida en poesia pura.

És per aquesta raó que, exactament com succeeix amb la poesia, el més recomanable, quan es llegeix qualsevol llibre de Proust és oblidar-se —si més no, en una primera lectura; perquè, és clar, com succeeix també amb la poesia strictu sensu, la possibilitat de no rellegir-lo, una vegada l’has enllestit, ni es planteja— del què ens explica i assaborir, amb els cinc sentits, extasiats, com ens ho explica; com la seva prosa fluvial, curulla de meandres i més meandres, que gira i gira, que transforma les paraules i les frases en simfonia musical, ens captiva, ens trasllada al País de les Meravelles del gaudi artístic.

És per això que entenc que no té gaire sentit provar de resumir l’argument d’aquest o de cap altre volum de La Recherche, o tractar d’il·luminar-los fent referència a la vida del seu autor, cercant, com si fóssim arqueòlegs —o, més exactament, entomòlegs— les raons autobiogràfiques dels seus textos. En el cas present, de la homosexualitat o, per dir-ho en mots de Proust, de la inversió sexual.

En primer lloc, perquè aquest sistema pot contribuir al lluïment del prologuista o del glossador,  evidenciant els seus coneixements i la seva perspicàcia, però això —a banda que li fa perdre de vista quina és la seva funció i, encara més, en seu lloc en el llibre que comenta— li aporta ben poc, per no dir gens. En segon, perquè, en realitat, més que il·luminar el llibre, l’enfosqueix —o, almenys, condiciona al lector més que no convindria.Marcel Proust

Però, en tercer i fonamental lloc, perquè aquest intervencionisme excessiu, aquest furgar en la vida de l’autor, si ja és (molt) discutible en la majoria dels cassos, en el de Proust és, directament, un atemptat contra la seva concepció autònoma de la novel·la. Una concepció que deixa no ja clara, sinó claríssima en el seu Contre Sainte-Beuve: “[un] abisme […] separa l’escriptor de l’home de món, […] el jo de l’escriptor no es mostra més que  en els seus llibres”*.

És per això que, si voleu tenir el privilegi d’entrar en contacte immediat, pell a pell, ànima a ànima, no amb la vida del seu autor —que, així que emprèn l’obra s’esvaeix; es transforma en la dels seus personatges— sinó amb la dels seus fills literaris (el narrador, Albertine, Charlus, Morel, el Senyor i la Senyora Vautrin…), infinitament més interessants, autèntics i pertorbadors, oblideu-vos de qualsevol altra consideració —començant per aquesta modesta anàlisi literària— i llanceu-vos de cap a llegir Sodoma i Gomorra II.

Gaudiu-lo, sense presses, donant-vos tot el temps que us calgui per llegir i rellegir, per gustar i degustar. Si ho feu així no només faríeu feliç a Proust, sinó, el que és essencial, us fareu feliços a vosaltres mateixos —i, sense ni adonar-vos-en, us afegireu a la cada vegada més nombrosa (dins la lògica minoria lectora) comunitat de proustians catalans.

dilluns, 9 d’octubre del mmxvii

* « [un] abîme […] sépare l’écrivain de l’homme du monde, […] le moi de l’écrivain ne se montre que dans ses livres »

Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
Un amor d’en Swann
A l’ombra de les noies en flor I
♦ A l’ombra de les noies en flor II
El cantó de Guermantes I
 El cantó de Guermantes II
♥ Sodoma i Gomorra I


 

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *