Memòria personal, Joseph Conrad

Avui parlo de mi

Memòria Personal, Joseph Conrad

No és massa habitual, per desgràcia, que es publiquin llibres on els autors parlin de la seva obra i, encara menys, de com l’escriuen, però en poc temps han coincidit a les llibreries alguns volums: De què parlo quan parlo d’escriure, de Hauruki Murakami, El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975, de Francisco Candel, L’art de la ficció, de James Salter (amb un esplèndid pròleg d’Eduard Márquez, com a mínim tan interessant com el text que precedeix, on explica com entén ell l’escriptura i com escriu) i Memòria personal, d’un dels grans clàssics moderns indiscutibles, Josep Conrad.

Si hi ha algun lector que encara tingui dubtes en l’interès d’aquest tipus d’obres, i que, en conseqüència, no hagi prestat l’atenció que, sens dubte, mereixien totes quatre (cinc, si comptem el de Salter / Márquez com a doble), el convido a endinsar-se en el darrer, traduït per Josep M. Muñoz Lloret i publicat per l’Avenç. En tindrà ben bé prou amb els primers paràgrafs de la “Nota de l’autor” per adonar-se del molt que aporten aquesta mena de llibres, on els seus autors se’ns ofereixen sense màscares ni disfresses, sense els mitjancers que són els seus personatges; on parlen de les seves obres però, al mateix temps, d’ells mateixos, amb una llibertat desacostumada; i, gràcies a això, descobrim no tan sols la seva personalitat, sinó, alhora, la seva humanitat.

Una humanitat que, sovint, resta amagada —o, si més no, desdibuixada— darrera les seves creacions. En aquest sentit Conrad no podria ésser més explícit: “Un novel·lista viu en la seva obra. […] Escrivint sobre [gent imaginària], escriu només sobre ell mateix. Però […] l’escriptor roman […] una figura rere el vel; una presència intuïda més que no pas vista. […] En aquestes notes personals no hi ha aquest vel” (pàg. 17).

Joseph ConradÉs ben cert que, tal i com advertia Marcel Proust a Contre Sainte-Beuve, per assaborir com cal qualsevol obra literària no és necessari conèixer la vida i les idees del seu autor, atès que les creacions han de valdre’s per elles mateixes, però ben segur que conèixer-les ens ajudarà, i molt, a saber com han escrit alguns dels grans autors de tots el temps i, sobretot —i aquest segon aprenentatge té un valor incalculable—, a distingir dos tipus d’autors diametralment (i espiritualment) diferenciats: els artistes i els artesans.

dimarts, 4 de juliol del mmxvii

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 16 de juliol del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de Joseph Conrad

Amb la corda al coll, Joseph Conrad.

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *