De què parlo quan parlo d’escriure, Haruki Murakami

El que em surt de dins

Si saber com escriuen i, sobretot, com entenen l’escriptura els grans autors sempre és interessant, molt més ho és quan qui s’ho proposa és Haruki Murakami, un dels escriptors més reconeguts actualment arreu del món; un dels que ha mantingut un criteri literari més homogeni, més immediatament identificable; algú per a qui, com per a la immensa majoria, quasi la totalititat, dels artistes, l’escriptura ha estat —i segueix essent—l’eix de la seva vida.

De què parlo quan parlo d'escriure, Haruki MurakamiÉs per aquest motiu que, quan ja compta amb una llarga carrera al darrera, ha decidit compartir amb els seus lectors els seus pensaments literaris, que ha volgut fer-los saber comper què escriu. Ho explicita a l’epíleg d’aquest molt interessant De què parlo quan parlo d’escriure, traduït per Jordi Mas López, Empuriés, abril del 2017: “Voldria que [aquests textos] es veiessin com una mena de compilació de les opinions que tinc —a hores d’ara—sobre el fet d’escriure novel·les”.

I encara és més important, per no dir essencial, en aquesta època nostra, en la qual sembla que tothom sigui capaç d’escriure, on la imitació i la repetició, la recepta literària han esdevingut pauta de conducta, on la immensa majoria dels llibres que es publiquen —escrits seguint patrons, tan eficaços com efímers, tan perfectes com insubstancials, tan evidents com poc personals— s’assemblen tant que gairebé podrien ésser el mateix; on l’artesà ha substituït l’artista.

Perquè l’autor japonès l’encerta del tot en assenyalar que la clau fonamental de l’escriptura és la veu pròpia o necessitat espiritual; el que ell denomina “[l’]impuls interior” (pàg. 103). Allò que, en veritat, determina que un artista sigui artista; i no només un artista, sinó aquell artista; que faci el que li dicta l’ànima: “havia d’escriure [les] novel·les que només jo pogués fer” (pàg. 243).

Haruki Murakami

Situant, doncs, l’originalitat —jo, filant més prim, i per evitar confusions, en diria personalitat— al capdamunt de l’escala de valors de la creació artística: “Dir-me que sóc un escriptor original, que tinc un estil propi, és el màxim elogi que podria rebre” (pàg. 279); “perquè un creador determinat es pugui considerar original ha de complir aquestes tres condicions bàsiques: […] Ha de tenir un estil personal […]; cal que sigui capaç d’anar millorant, ell tot sol, aquest estil […]; amb el temps, aquest estil personal s’ha de convertir en referent” (pàg. 92).

Perquè l’artista s’ha de reflectir en l’obra d’art; i, l’obra d’art, en l’artista. Perquè vida i art, persona i creació són (han d’ésser) el mateix. Perquè la seva obra és la plasmació material —en el cas de la literatura, escrita— de la seva vida, de la seva manera, única, personal i intransferible, de veure, de viure i d’entendre el món. Murakami ho té clar: l’escriptor no escriu perquè vulgui escriure, sinó “perquè s’hi sent arrossega[t] per un intens desig personal, [per] un fort impuls interior” (pàg. 165).

Raó per la qual, si es vol crear una obra que satisfaci al jutge dels jutges, al que acabarà decidint que roman o no, al Temps —“no es pot fer cap judici segur sense recórrer a la prova del temps” (pàg. 93); “les empreses que s’assoleixen gràcies al temps, el temps les jutjar” (pàg. 156)—, l’opció més vàlida, per no dir l’única, consisteix en “confiar, sobretot, en el que sentim nosaltres mateixos” (pàg. 159), en “deix[ar-nos] portar i permet[re] que les coses segueixin el seu curs” (pàg. 133).

Perquè, per més que pugui semblar una heretgia, afirmar-ho, avui en dia, “la forma i l’estil no es poden fabricar artificialment” (pàg. 103). I, per tant, si creiem, com l’autor de Kafka a la platja, que per a qualsevol creador és cabdal “aconseguir […] explicar una història fent servir una veu [s]eva, natural” (pàg. 51), “un estil que [li surti] de dins” (pàg. 53), res millor, si hom vol ésser artista, que tenir tothora present el principi que va descobrir de ben jove, quan va decidir dedicar la seva vida a la literatura: “el que havia de fer era deixar de banda les idees preconcebudes sobre què era una novel·la i què era la literatura i limitar-me a escriure lliurement, al meu aire, el que em vingués al cap i el que sentís” (pàg. 48).

dimarts, 2 de maig del mmxvii

Publicat al 1er número de la Revista Núvol, juny del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Haruki Murakami

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge.
♣ Homes sense dones.

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *