Ha anat així, Natalia Ginzburg

La vida no és somni

L’arribada de les edicions catalanes de Natalia Ginzburg, impulsades per l’èxit de Les petites virtuts, ha estat una oportunitat magnífica per descobrir una autora gairebé desconeguda a la nostra terra, que no tan sols sabia molt bé què volia dir i com ho volia dir, sinó que entenia la literatura com una necessitat expressiva natural; com el mitjà que li permetia donar a conèixer la seva pròpia visió del món.

Ha anat així, Natalia GinzburgAmb la novel·la Ha anat així, Edicions de la ela geminada, març del 2017, molt ben traduïda per Alba Dedeu, ens explica una història d’amor i de desamor, de gelosia i de desesperació, que comença en un punt àlgid, quan la protagonista, ja en la primera pàgina, en una acció que sembla un rapte impulsiu de ràbia, acaba amb el seu marit: “he agafat el revòlver del calaix del seu escriptori i li he disparat. Li he disparat als ulls” (pàg. 9).

Una acció inesperada, intempestiva que deixa al lector amb la sang glaçada, però, sobretot, amb ganes de saber; de saber què ha dut a la dona a dur a terme un acte tan brutal com aquest i, encara més, a reaccionar amb tanta fredor, atès que tot seguit deixa el cos del marit al terra, surt de casa i es posa a “vagarejar per tota la ciutat” (Íd.), com si el que hagués fet no fos res d’excepcional, com si hagués estat una cosa que ha estat meditant des de fa un temps; com si, donades les circumstàncies, allò no tingués més importància: Ha anat així.

Serà la mateixa assassina qui, en primera persona, anirà explicant què l’ha dut a disparar contra el seu marit, i ho farà amb un to mesurat, equilibrat, tranquil, enraonat, fins i tot, que converteix l’obra en una agradable raresa, ja que més que no pas mostrar penediment, el seu viatge enrere en el passat li serveix per excusar-se, per concloure que els esdeveniments de l’ahir —”Havia de demanar que m’ho deixessin explicar tot, des del primer dia, i potser també alguns detalls que semblaven banals però que en realitat havien tingut una gran importància” (pàg. 51)— per força havien de dur-la a prendre una decisió tan taxativa i brutal, de la qual no se’n sent culpable en absolut.

I no se’n sent, principalment, perquè, des de ben joveneta, ha cregut en els contes de fades que s’acostumen a explicar a les nenes, on totes les noies es convertiran en princeses que no hauran de fer res més que esperar el príncep blau que se les emportarà a lloms d’un cavall blanc al seu palau per mantenir-les per sempre més entre núvols de cotó fluix, i la realitat li ha demostrat, amb una claredat indiscutible, que en la vida ni els contes no s’assemblen als dels llibres infantils ni, els homes, encara menys: “Quan una noia passa molt de temps sola, […] persegueix un munt de coses amb la fantasia, i està indefensa davant els errors i els perills que la fantasia prepara cada dia a totes les noies” (pàg. 14).Natalia Ginzburg

Perquè és una dona que ha viscut sempre més en el somni, en la imaginació, que no pas en la realitat; en una imaginació tan enlluernadora que l’ha acabat enfosquint, que li ha impedit veure les coses tan com són: “Sempre em sembla que estic a les fosques. Em sembla que sóc cega i vaig a les palpentes” (pàg. 44). Una foscor que l’ha dut a veure les coses com ella voldria que fossin; o, per dir-ho amb major exactitud, que prefeix imaginar que són i que, per tant, l’ha condemnada a un desencaix vital permanent: “Ara em semblava veure que mai no havia estat capaç de viure, i que ara, sens dubte, era massa tard per aprendre’n” (pàg. 99).

Una breu, deliciosa obra que demostra, amb pinzellades netes, diàfanes, mesurades i precises, gens exuberants, que la senzillesa és la més difícil de totes les arts.

dilluns, 29 de maig del mmxvii

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 18 de juny del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Edicions de la ela geminada

Petita crònica, Stefan Zweig.
♣ Josafat, Prudenci Bertrana.
♥ Violeta, Prudenci Bertrana.

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *