L’ignorant (Poemes 1952-1956), Philippe Jaccottet

Només sé que no sé res

El primer que cal dir quan hom es proposa fer una anàlisi de L’ignorant Poemes 1952-1956, de Philippe Jaccottet, Lleonard Muntaner, 2016, amb molt encertada traducció i pròleg d’Antoni Clapés, és que suposa una temeritat, quan no, directament, una insensatesa. Com en totes les obres literàries de pes —i amb major raó amb les poètiques, que n’acostumen a ésser la culminació— no només se’n podrien, sinó que de n’haurien de dir tantes i tantes coses, que, més que no pas anàlisi, convindria dir-ne «Notes per a un (futur) estudi», atès que un escrit tan breu com aquest impedeix parlar-ne amb la profunditat i el detall que caldria; no permet dur a terme una valoració que li pugui oferir el mínim de justícia imprescindible.

L'ignorant, Philippe JaccottetEl primer que sobta del poemari és la inusual maduresa de qui l’escriu, amb vint-i-set anys quan l’inicia i trenta-u quan el conclou. I no tan sols perquè hi parli de la mort, una realitat que no acostuma a esdevenir crucial fins a una edat (molt) més avançada, sinó per la pregonesa i la intensitat de les seves reflexions, més pròpies del que ja es troba en l’hivern de la seva vida que no pas de qui tot just en tasta els primers dies de la primavera. La seva és una poesia que, tot i definit-se ignorant —de fet, precisament per això— trasllueix un bagatge clàssic i humanístic impressionant.

La seva és una poesia sàvia, docta i, per això mateix, socràtica, inquirent. Si es declara, explícitament,  ignorant és per aquesta raó, perquè com més va aprenent, més s’adona com va augmentant el seu desconeixement, més pren consciència de tot el que li queda per conèixer i descobrir, de quina és la seva colossal petitesa: Com més envelleixo i més creixo en la ignorància, / com me´s he viscut, menys posseeixo i menys domino (pàg. 43); “Només perdura la ignorància” (pàg. 88).

Una ignorància irremissible, insalvable, un abisme infranquejable al qual entén que només s’hi pot acostar, a les palpentes i amb humilitat, a través del llenguatge —de la lluita per dir el que no es pot dir— i acostant-se a la natura; o el que és el mateix, allunyant-se de la ciutat; de la ciutat entesa com a civilització,  com a lloc on la reunió de persones comporta l’anihilació, l’absurditat, el no-res, el fer constant, encegat, per amagar la futilitat i la manca de sentit de l’existència.

Una sensació, més aviat certesa —o, per dir-ho amb major exactitud, una certesa intuïda, revelada— que sent mentre viu a París; que ja és present en la primera part del llibre, «Pels carrers d’una ciutat», escrita a la capital francesa. Ja allí, defuig l’urbs i cerca les petites illes de natura que hi subsisteixen: el que desvetlla la veu poètica no són els edificis o els monuments, que tants d’altres abans d’ell han glorificat (“La ciutat […] / només és un nom” pàg. 32), sinó les places i els jardins: “Qui no ha vist enlairar-se aquesta rialla / com des del fons del jardí […]?” (pàg. 28).

Segurament perquè, de la mateixa manera que les persones es deshumanitzen en establir-se a la ciutat,  que, com molt bé advertia Raimon, perden la seva identitat en perdre els orígens, la natura s’hi humanitza, pren forma humana, la que s’antropoformiza: l’herba té braços i “cabells” i els ocells fan “xisclets”. I, alhora, és la natura la que parla, i no pas l’home. L’home, el poeta, el que ha de fer és escoltar-la; ha d’endinsar-se en la solitud i el silenci, en la natura que parla sense dir res, per provar d’escoltar la veu del món; la veu que la ciutat ha acallat; la veu que ens cal (re)descobrir cada matí: “L’ocell ho diu a qui l’escolta de matinada” (pàg. 38).Phillippe Jaccottet

Per escoltar la natura, per a que el lector, mitjançant el torsimany que és el poeta, la pugui sentir, Jaccottet aposta per imitar-la, per prendre exemple del seu llenguatge, discret, senzill, de vegades quasi invisible, però altament eficaç, confegit amb mots accessibles —“nom[s] familiar[s] / o senzill[s], o una mica clars” (pàg. 29)— però molt treballats, precisos, exactes, escollidíssims: “Amb petites paraules / diem petita vida” (pàg. 29). Petita que, per la simple raó d’ésser la nostra, és la més gran, és clar. Entre d’altres raons, perquè és l’única que tenim, aquella a qui donarà fi la mort, perquè “com la fusta […] només aprèn a brillar en la desfeta” (pàg. 84).

I, així com la vida petita és la vida gran, la paraula petita també és la més gran, perquè, per dir-ho amb un vers d’Eduard Sanahuja “tot el que es diu de més / bijuteria”. I és per això que l’escriptor francès opta pel registre senzill, per la paraula planera; és per això que escriu “a la lleugera paraules en l’aire” (pàg. 57), “sense gaire resplendor, sense espurnes” (pàg. 70); és per això que empra “paraules amb poc eco” (pàg. 75), perquè el que vol és que la resplendor, les espurnes i l’eco no es produeixin en el poemari, sinó en el lector —en l’interior del lector; perquè quan hom pretén enlluernar, de vegades encega; perquè un excés de llum pot dur-nos a la foscor; perquè, per dir-ho amb mots d’Anna Gual, “No ho hem d’il·luminar tot. / No cal.

Sobretot quan la poesia és “un subterfugi fet per obrir-nos els ulls / damunt el que resta sense revelar per més que s’il·lumini” (pàg. 36); quan el que vol el poeta no és pas descobrir la pedra filosofal — ni de l’existència ni de la poesia—, sinó “recompondre el seu magre foc contra el vent” (pàg. 48); sinó, trobar, en la mesura que això sigui humanament possible, sentit a la vida —més exactament, un cert sentit a la vida; i, si volem encara precisar-ho més, a la seva vida;

D’una vida i d’un món al qual només s’hi podrà acostar des de la humilitat, des de la consciència de la seva ignorància, des de l’acceptació (i el reconeixement) del poc que podem arribar a saber: “Que la meva manera de resplendir sigui esborrar-me” (pàg. 61).

En conclusió, un gran i profund llibre de poemes, que farien molt bé de llegir tant els amants de la poesia com aquells que diuen que la poesia «no els diu res». Els primers, perquè el gaudiran plenament; el segons,  perquè, si li concedeixen l’atenció i el temps que mereix, ben segur que s’adonaran que la poesia de Philippe Jaccotet, com la dels poetes que escriuen amb el cor a la mà, i combinant senzillesa amb pregonesa, els emocionarà i els commocionarà.

Perquè la poesia que «no els diu res» —que mai no els dirà res— només és la dels que la converteixen en un  fútil exercici circense, imposant-se la necessitat d’un continu i cada vegada més desmesurat (i inaccessible) «I encara no ho heu vist tot»; la d’aquells que no es mostren mitjançant (la deu) de les paraules, sinó que s’hi oculten; o, per dir-ho amb major exactitud, la dels que oculten la seva buidor darrere (l’artifici de) les paraules.

El poeta francès, no tan sols «els dirà», sinó que «els dirà» molt; el dirà cada vegada més, en cada nova lectura. Fins i tot, un cop l’hagin deixada, ja que la seva llavor roman ben endins nostre i segueix fructificant, quan ja hem clos el llibre.

dijous, 1 de juny del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de Lleonard Muntaner:

♠ París-Bis, Joaquim Soler.
♣ Infància a Berlín cap al 1900, Walter Benjamin.
♥ Cartes (1916-1918), Sibi·la Aleramo – Dino Campana.

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *