Cuadernos negros (1931-1938), Martin Heidegger

Contra la inqüestionabilitat

En aquests temps on sembla que apostar per la mediocritat sigui el més convenient, on el pensament s’ha relegat tan lluny com ha estat possible, on la filosofia s’ha bandejat dels estudis preuniversitaris com si fos una malaltia (greument) contagiosa, cal agrair, com aigua caiguda del cel, les editorials que segueixen apostant-hi; aquelles que creuen que sense pensament, original i originari, no arribarem enlloc; que, sense accés al pensament, a la reflexió, avançarem cap enrere.

Si, al damunt, publiquen obres d’autors de primeríssima categoria, com Martin Heidegger, com succeeix amb aquest primer volum dels seus Cuadernos negros (1931-1938), traduïts per Alberto Ciria, Editorial Trotta, ben poc més cal dir. Potser, simplement, «Gràcies!», i, sobretot, «Seguiu endavant, si us plau!».

És molt possible que aquells que n’hagin sentit a parlar s’hagin quedat amb una idea primera, bàsica: desvetllen els quaderns la implicació del filòsof alemany amb el règim nacionalsocialista hitlerià? Per als que s’ho demanin, ja els avanço que sí, que ho confirmen: hi col·laborà, i no pas de manera incidental. Però no trigà gaire en deixar-ho estar.

No pas per com tractaven els nazis els jueus, sinó pel seu complet desacord amb el seu plantejament cultural, amb la seva desvalorització de la cultura: “El gobierno tan sumamente siniestro del «uno» impersonal en la época de la comunidad del pueblo consiste en que a este «uno» se le conduce conscientemente.  Y lo que es más: en que la guía más fatídica de esta conducción es aquella que se ocupa de que ya no se hable de ciertas obras y de sus creadores. El cultivo consciente de la propensión a olvidar… como medida de protección a favor de […] quienes temen por su propia vacuidad(pàg. 298).

Establert això, que té una importància del tot incidental, em puc centrar en aquesta obra tan colossal, indicant, abans de res, que tots aquells que tinguin interès en el filòsof alemany farien molt bé llegir-la, si volen tenir un accés directe, incondicionat, sense interferències, tergiversacions ni alteracions, incontaminat, al pensament heideggerià.

Entre d’altres coses, per saber, de primera mà, si acceptava definir-se —de fet, que el definissin— com a existencialista: “Solo con que se hubiera comprendido siquiera a grandes rasgos la pregunta por el ser […] no habría podido malinterpertarse Ser y tiempo ni se habría podido abusar de esta obra tomándola como antropología o como «filosofia existencial»(pàg. 26).

I això, principalment, perquè per a ell, la pregunta pel ésser és “la pregunta por antonomasia”, que “desde Platón hasta Hegel deja de ser una pregunta” i, com a conseqüència, “ya no cuenta en modo alguno(Íd.). Raó per la qual, si es vol deixar enrere la mediocritat, la simple repetició del que ja ha estat dit —una repetició que, al damunt, embastardeix el que es va dir, malentenent-ho, rebaixant-ho—, per a ell només hi ha una solució: tenir el coratge d’exercitar “la fuerza de lanzarse hacia delante en forma de un averiguar preguntando que salta hacia el origen(pàg. 43).

Segons el seu parer, ja en els anys trenta del segle passat, havíem caigut tan i tan avall, s’havia instal·lat d’una manera tan completa la meritocràcia i la grisor en el món intel·lectual —de fet, en el que hauria d’ésser el món intel·lectual: “Ya no tenemos un mundo espiritual, solo escombros […] y una mentalidad de provecho para unos objetivos zafios”— que l’únic que es podia fer era “crear un mundo espiritual, y en general, un mundo de la existencia”, sempre tenint present que “esto no es algo que se pueda llevar a cargo por encargo, sino solo por necesidad” (pàg. 145, el subratllat és meu). La necessitat —necessitat interior, s’entén— doncs, com a concepte essencial, primigeni, generador, fundador.

Podria, per descomptat, seguir fent esment i comentant d’altres conceptes fonamentals del seu pensament que afloren en aquesta obra (indeclinabilitat, inqüestionabilitat, maduresa, arriscar-se, actualitat calculadora, inautenticitat, inessencialitat, absime…), però crec que ha d’ésser el lector qui els vagi descobrint i, encara més, assaborint  i, si és possible —o, més exactament, en la mesura que sigui possible— assimilant.   

Perquè aquesta obra filosòfica, com qualsevol, però amb major raó, les que procedeixen dels més grans entre els més grans —que són, per això mateix, els més incompresos i, per tant, els més defugits—,  cal llegir-la molt a poc a poc, sense cap pressa ni impaciència, sabent que la lectura avança, quan avança, molt parimoniosament; que cal llegir i rellegir, una i altra vegada, una i altra, amb consciència i molta atenció, no tan sols cada paràgraf —cada frase, en ocasions— sinó els que el precedeixen.

Que si vols tenir l’oportunitat d’extreure-hi un xic de claror, cal que t’aturis, i que provis de pair-ho; d’entendre, o més aviat d’aprehendre el que vas llegint, que vagi deixant pòsit en tu; un pòsit que tan sols fructificarà amb el temps; això, és clar, si és que ho fa, si és que ho acaba fent, ja que no tens, ni pots tenir, cap garantia que ho faci, ja que la gran filosofia acostuma a arribar molt i molt amunt; tan amunt que pot acabar esdevenint massa amunt no ja per a la majoria, sinó per a quasi tots —tu i jo inclosos, per descomptat.

Per això és crucial que tinguis present, abans de posar-t’hi i mentre llegeixes, que l’alta filosofia no tan sols no sempre s’entén, sinó que no sempre s’ha d’entendre. Que la filosofia, com la poesia —que són arts germanes: no hi ha (o no hi hauria d’haver) filosofia sense (almenys un deix de) poesia ni poesia sense (almenys un deix de) filosofia—, sovint s’entén més quan no l’acabes d’entendre; que, per dir-ho en uns altres termes, t’arriba més quan no l’entens; quan no sabries dir, amb gaire precisió, el que has entès; o el que és el mateix, quan no ho podries expressar en paraules; quan se’t fa indicible.

Entre d’altres raons, per una del tot essencial, perquè això d’expressar-ho en paraules —d’intentar-ho, si més no—, ja ho ha fet el filòsof (o el poeta), i, per tant, no et correspon a tu tornar-ho a fer, redir-ho, sinó assaborir-ho, assimilar-ho interiorment.

Perquè la filosofia —i en aquest punt es distancia de la poesia, que s’ha d’escriure amb el cor— s’escriu amb el cap, amb la ment, però no ha d’ésser entesa o interpretada per la ment; almenys, no de manera immediata (dicible) ni conscient; la rebrà, en primer lloc, l’inconscient; i només quan l’assimili a la seva manera —i només sí l’assimila a la seva manera— anirà encaminant-se envers la ment; s’anirà inoculant en la teva ment i en el teu pensament; en la majoria de les ocasions, sense que en siguis conscient; sense acabar d’adonar-te que allò que creies que no havies entès s’ha incorporat, encara que únicament sigui de manera fragmentària, al teu bagatge intel·lectual —referencial, existencial, cultural o com prefereixis definir-lo.

És per això que si tens pressa, si segueixes les exigències del món actual, si vols obtenir un resultat o un rendiment immediat, un èxit —“los «éxitos» y el «prestigio»: ¿qué otra cosa busca un siervo?(pàg. 336)— si pretens que l’arbre et doni fruits sense haver-ne posat les llavors, en una terra prèviament ben adobada, sense haver-lo regat durant molt de temps, el millor que pots fer és no llegir llibres de filosofia. O, per dir-ho amb major nitidesa, i contundència, no fer-ho veure: immediatesa i profunditat són incompatibles.

En definitiva, quin goig, poder entrar en contacte amb una de les ments més privilegiades de tots els temps! Per més que tot just l’entenguis; que només l’entenguis —el puguis entendre— a (i en) petits esclats; que l’entenguis, poc; però el poc que n’extreguis serà molt, en comparació amb el poc, sovint disfressat de molt, que ens ofereixen tants d’altres: “que escasos son aquellos que caen víctimas en solitario durante la marcha de la meditación y del intento arriesgado de los esbozos en el πόλεμος [la batalla] de la verdad(pàg. 234).

dilluns, 15 de maig del mmxvii

Publicat Nació Digital, el 21 de maig del 2017

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Editorial Trotta:

♠ Literatura, estética y nihilismo, Hans Blumenberg.
♣ Migajas filosóficas, El concepto de la angustia, Prólogos, Søren Kierkegaard.

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *