Cinc anys de Males Herbes, Periscopi i Raig Verd

Celebrant cinc anys de complicitat

Si cinc anys enrere algú ens hagués dit que ens hauríem reunit més de cent persones de l’àmbit de la literatura per celebrar l’aniversari de tres editorials sorgides del no-res que apostarien per publicar allò que els agradés, allò que voldrien llegir, segurament ens haurien pres per bojos o fet la corresponent prova d’alcoholèmia. I encara més si haguéssim aventurat que d’aquest cinquè aniversari no només se’n parlarien en el cercle dels iniciats, sinó a TV3 i als diaris de més difusió… directament ens haurien posat una camisa de força!

I, segurament, haurien fet bé, ja que, per més que ara, a posteriori, una vegada ja s’ha recorregut una part del camí, resulta fàcil apuntar-se al cavall guanyador, només cal girar un xic el cap endarrere (i fer un cop d’ull a les hemeroteques, que no menteixen) per comprovar qui en va parlar, de Males Herbes, de Raig Verd i d’Edicions del Periscopi, no ja fa cinc anys, sinó en fa quatre i tres i mig… Els mateixos que ara en parlen com si els haguessin descobert, ben segur que no.

I és per això, precisament, que encara cal celebrar amb major entusiasme aquest cinquè aniversari, perquè, malgrat que ho tenien tot en contra, se n’han sortit; perquè ho han fet, sobretot, amb les seves pròpies forces, amb els seus mitjans propis (i, per què no dir-ho?, amb el seu capital propi); perquè ho han fet quan tothom els deia que era, no ja una temeritat, una bogeria; quan els deien que era impossible. O el que és el mateix, perquè no sabien —més aviat, no volien saber— que era impossible, i per això ho van fer.

Ho van explicar d’allò més bé, ahir al vespre, els convidats especials a la festa que es va dur a terme a BeGood, presentats per la insubstituïble Anna Guitart, començant pel que ell mateix es va qualificar, per raons d’edat, com el patriarca de la colla, en Màrius Serra, qui, en un parlament carregat d’humor, d’enginy i d’emotivitat, convidà les tres editorials a no perdre mai de vista que les editorials han d’ésser com l’edifici mutant del carrer de Cartellà (on feien les pràctiques els futurs manobres i la façana era cada dia diferent): noves cada matí; convidant-los a mantenir la necessitat de plantejar-se cada nou dia com si fos el primer, mantenint els seus orígens, els seus principis i la seva personalitat.

A continuació, Marina Espasa, en una molt encertada, honesta i valenta intervenció —que, d’haver estat un conte es podria haver titulat, sense cap problema, “He anat a veure la Senyora Administració i m’ha dit que estava massa ocupada (amb les seves coses)”— posà de manifest que el millor que pot per el món polític per la cultura i la literatura és no fer (res). O, més exactament, no fer (allò que s’entesten en anomenar) política cultural. Perquè si les maragallades eren un colossal perill, en l’àmbit polític, les collboniades, ho són encara més, en el literari o cultural.

Borja Bagunyà, en el seu comentari tan perspicaç com ajustat, celebrà que les tres editorials, com ja havien fet abans que elles d’altres de pioneres com Cafè Central o LaBreu, haguessin demostrat que, quan un vol, pot; que per més que ens repeteixin que hi ha coses que no es poden fer, ho hem d’intentar; que el moviment es demostra movent-se; que l’única manera de saber si una muntanya (o allò que ens diuen que ho és) no es pot moure és empenyent-la. I, en literatura en català, les muntanyes inamovibles eren els llibres que ningú no voldria llegir.

Núria Iceta, amb una sornegueria molt d’agrair, s’encarregà d’acabar amb un tòpic tan injust com reiterat: el que afirma que Males Herbes, Raig Verd i Periscopi són —i, sobretot, s’obsedeixen en presentar-se com a— editorials independents, quan no ho són ni ho volen ésser, ja que el que són és, per damunt de tot, dependents: depenen de les seves consciències i criteris, del seu bon gust, dels seus diners, dels seus autors, dels seus traductors, dels seus equips editorials i dels seus lectors.

Jordi Nopca, amb aquell toc d’humor displicent i d’alta volada que el caracteritza, llegí un “poema beat” que havia escrit en honor de les tres editorials, confegit amb les paraules que li venien automàticament al cap quan pensava en elles. Un poema en el qual Moo Pak es dóna la mà amb els personatges de Max Basora, on els guies de riu es troben amb la terra dels caimans, on el Valero Sanmartín pren una copa amb la noia que va seduir el marit de la seva germana, on allà dalt s’hi està tranquil quan Kurt Vonnegut surt a fer un tomb, on les premis Nobel moren i ressusciten.

Montse Ayats, en un to entre gremialístic i desenfadat, agraí l’arribada i la persistència de tres editorials que han estat capaces de fer allò en el que creien, de demostrar que els marges de l’edició literària, tant feta en català com traduïda, són molt més amplis del que durant molt anys ens havien volgut fer creure. Celebrà que hagin publicat algunes de les obres més inesperades i destacades dels darrers anys i els comminà a seguir fent una feina tan ben feta com fins ara.

Anna Arranz, amb una espontaneïtat que captiva i il·lustra alhora, mostrà la seva satisfacció per la feina feta per tres editorials que permeten a llibreries com la seva seguir endavant amb esperança, que els fa sentir acompanyades, que els ajuden a teixir xarxes, cada vegada més amples i fermes, entre prescriptors, lectors, editorials i lectors; xarxes, intercomunicades, entre les necessitats creatives dels que escriuen i els que volen llegir (i recomanar) obres que deixin petja; que s’adrecin a les necessitats espirituals dels lectors.

Ferran Ràfols, sense poder-se desfer del tot de la sorpresa d’haver estat convidat a parlar, explicà les casualitat que el van convertir cinc anys enrere, en el primer dels traductors que treballà per a Raig Verd, Periscopi i Males Herbes. En molts pocs dies de diferència rebé dues propostes que no esperava: en Aniol Rafel li demanà: «Em faries la traducció de la primer obra d’un autor Nord-americà, David Foster Wallace?» , i Andreu Mas, «Em traduiries el primer llibre de Jonathan Lethem» Per acomplir el trio d’asos, només li va caldre preguntar-li a la Laura Huerga, si s’atreviria a publicar una novel·la de Gabriel Josipovici, que havia traduït pel gust de fer-ho, convençut que mai no veuria la llum.

Miquel Adam, amb aquella simpàtica ironia que el converteix entranyable, explicà la part de la responsabilitat —i, per tant, del mèrit— que va tenir en la creació de dues de les tres editorials. De Periscopi, quan l’Aniol li preguntà si creia que podia començar una nova editorial com la que es proposava i ell li respongué, amb contundència, «No ho facis!». De Males Herbes, quan va dir al Ricard i al Ramon que havien de pagar, com a drets d’autor, «el 50 % del preu del llibre», Entenimentats consells sense els quals està convençut que mai no haurien tirat endavant.

Anna Casassas, amb una calma i un seny impropis d’aquelles hores de la nit, assenyalà que el que més agraeix de les tres editorials és el tracte familiar, amical, com de trobar-te a casa, de feina compartida, i no pas aïllada, individual i freda, anonimitzada, que han recuperat; aquella sensació que no tan sols et valoren com a traductora, sinó com a part imprescindible del procés editorial; que el traductor no és un mitjà o una eina, sinó una part essencial de la família editorial.

Al final del parlaments, l’Anna demanà als quatre editors —una celebració, dos locals, tres editorials, quatre editors, cinc anys— que pugessin a l’escenari per dir uns paraules. Malgrat la seva reticència inicial, la Laura Huerga, l’Aniol Rafel, l’Andreu Mas i el Ricard Planas ho van fer, per agrair, per damunt de tot, la característica que, sens dubte, millor defineix no tan sols el tan emotiu acte d’ahir, sinó la raó d’ésser crucial de la fundació, fonamentació i persistència de les tres editorials: la complicitat entre editors, autors, traductors, correctors, dissenyadors i altres membres imprescindibles de procés editorial; i, per damunt de tot, complicitat amb —i entre— els lectors i els llibreters i llibreteres.

Una complicitat magnífica, que es respirava palesament en un ambient on tots els presents vivien la celebració com a alguna cosa pròpia, com un felicitar-se, també, ells mateixos pels cinc anys de les tres editorials (i d’altres que han vingut al seu darrere). Una complicitat que convertí el que havia d’ésser una (tan merescuda com molt benvinguda) festa literària en una festa —o, més aviat, comunió— espiritual.

divendres, 19 de maig del mmvxii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *