Voyage au bout de la nuit, Louis-Ferdinand Céline

(Pur) verí literari

Hi ha llibres d’aquells anomenats de culte que s’acostumen a considerar no aptes per a tots els públics, per no dir inaccessibles. I, per culpa d’aquesta maledicció, no sempre justificada, són llegits per ben poca gent I, entre aquests, no compto els que fan veure que el llegeixen, amb la finalitat, espúria, d’adornar-se, estultament, amb una mena d’aura de coneixement o de nivell, esnob, elitista, d’estar per damunt dels altres. I no els compto, en primer lloc, perquè, quan en parlen, no fan més que repetir el que han dit d’altres abans que ells, ja que, quan no les seves condicions, la vanitat els ja impedit entendre-hi res. I la vanitat és com l’apèndix: no tan sols no serveix de res, sinó que, quan s’infla més del compte, el millor és extirpar-la.

Voyage au bout de la nuit, Louis-Ferdinand CélineEn llengua francesa, a banda d’A la recherche du temps perdu —una meravella literària que receptaria llegir cada dia a petites dosis, per veure el món amb altres ulls— un dels llibres que, malauradament, tenen aquesta fama és, sens dubte, Voyage au bout de la nuit, de Louis-Ferdinand Céline. (En català, Viatge al fons de la nit, traduït per Estanislau Vidal-Folch, La Butxaca.) I, en el seu cas, el té per dues raons: en primer lloc, per la seva dificultat, perquè no és una novel·la que es pugui llegir sense un cert esforç; en segon, perquè, per poc que es conegui la vida de l’autor, se’t fa immediatament antipàtic.

Quan t’hi acostes, doncs, el millor que pots fer és oblidar-te tant de les misèries biogràfiques de l’escriptor com del que has pogut sentir (o llegir) sobre el llibre. Si més no, de bona part, perquè convé que tinguis (ben) present que la idea de tractar-se d’una obra difícil no és injustificada, que si vols gaudir-lo, caldrà que hi posis bastant —per no dir, molt— de part teva; que si el que vols és una novel·la per passar l’estona, per llegir distretament, a estones lliures, millor que ho deixis estar. Si no tens prou temps per endavant, calma i atenció, escull-ne una altra.

Ja des de les primeres ratlles —“Ça a débuté comme ça. Moi, j’avais jamais rien dit. Rien. C’est Arthur Ganate qui m’a fait parler” (pàg. 7)—, queda clar que el viatge al fons de la nit al que et convida serà, també, literari, que et donarà molt, però que et farà gruar tot el que et doni. Per embarcar-te en la nau fosca i desconeguda del seu vaixell, cal que tinguis (ben) clar que, a vegades, la literatura et durà molt lluny —o molt endins, que a aquests efectes és, pam amunt, pam avall, el mateix— però tan sols si estàs disposat a carregar damunt la teva esquena una bona part del seu bagatge. Si pretens entendre, i més encara, de bones a primeres, malament rai. Entre d’altres raons, per més que no pas entendre el que convé és gaudir, gaudir del savoir faire literari de Céline.Viatge al fons de la nit, Louis-Ferdinand Céline

Gaudir de la història, amb un fort component autobiogràfic, que ens explica, però, sobretot, de com l’explica. En una entrevista de l’any 1957 a L’Express —definida pel periodista més aviat com un monòleg—, l’escriptor destacava que, per a ell, la literatura era, per sobre de tot, forma, estil: «Sóc un estilista, si en puc dir així, un maníac de l’estil, és a dir que em diverteix fer petites coses. […] Es parla de “missatges”. Jo no envio missatges al món. L’Enciclopèdia és enorme, és plena de missatges. No hi ha res de més vulgar, n’hi ha quilometres i tones. […] [El que jo he aportat és] una certa música, una certa petita música introduïda en l’estil, i això és tot. És tot. La història, Déu meu, és molt accessòria. És l’estil el que és interessant.*»

I aquest estil seu, aquest com, sovint costerut, es desplega, no ja alliberat, sinó alliberadíssim, en el text, torrencial, deixat anar, on l’argot i els neologismes es mesclen constantment, sense solució de continuïtat, acostant-se tant com és possible (i, en ocasions, superant-lo) al llenguatge que es parla al carrer; però (i aquesta fou la novetat essencial que introduí Céline amb aquesta novel·la), aquest llenguatge parlat, natural, lliure, sense engavanyaments literaris, no es limita a desplegar-se en els diàlegs, com ja havien fet els autors realistes, sinó a la narració, a tot el text, que esdevé, així, a través de la primera persona, una mena de catarsi, on les emocions més directes i explosives s’hi reflecteixen —i, per això, el text és tan generós amb les admiracions.

Per tot plegat, el text costa, cal estar sempre atent, esperant sempre l’inesperat, buscant, com Diògenes amb la seva llanterna, el què darrera el com, però quan, amb paciència i dedicació, vas obrint-te camí, quan vas trobat llum enmig de la (teòrica) tenebra, l’esforç és recompensat amb escreix: la seva narrativa assoleix una intensitat impressionant, d’aquelles que deixen petja, que et commouen (i et sacsegen) pregonament; que et fan prendre consciència que allí on et pot dur la literatura (i l’art, en general) no t’hi pot dur res més. Que, ja sigui al capdamunt de tot o bé al capdavall de tot, el viatge literari pagarà —i molt!— la pena.

I aquest, com bé adverteix el títol  més avall no ens pot portar. Un avall que , encara que el text que encapçala el llibre sembli dir el contrari (“Notre voyage à nous […] il va de la vie à la mort”) comença i acaba en la mort. Fins i tot argumentalment, ja que s’inicia amb la guerra —la violència legalitzada—, on el protagonista, Ferdinand Bardamú, coneix el seu company de (des)aventures, Leon Robinson, i es clou amb la mort, ineludiblement violenta —il·legalitzada—, d’aquest darrer.

Perquè, per més que Céline, en paraules del seu jo novel·lístic, asseguri que no és partidari de les idees —“Il ne reste plus que les idées, et les idées ne font jamais peur. Avec elles, rien n’est perdu, tout s’arrange” (pàg. 336); “Les miennes d’idées elles vadrouillaient plutôt dans ma tête avec plein d’espace entre, c’était comme des petites bougies pas fières et clignoteuses à trembler toute la vie” (pàg. 501)— la idea o el tema essencial de la novel·la és, indiscutiblement, la mort.Louis-Ferdinand Céline

Una mort que es farà, dolorosament, present quan la guerra es converteix en el centre de tot —“Toute la jeunesse est allée mourir déjà au bout du monde dans le silence de vérité […] La vérité de ce monde c’est la mort. Il faut choisir, mourir ou mentir” (pàg. 200)—, i que ja no l’abandonarà mai, que viurà, com una ombra tenebrosa, ominosa, per sempre més dins seu, incapaços de desfer-se’n, de sortir-se’n, de tornar a recuperar la seva humanitat (i la seva moralitat) perduda: “Ils poussaient la vie et la nuit et le jour devant eux les hommes. Elle leur cache tout la vie aux hommes. Dans le bruit d’eux-mêmes ils n’entendent rien. Ils s’en foutent. Et plus la ville est grande et plus elle est haute et plus ils s’en foutent. Je vous le dis moi. J’ai essayé. C’est pas la peine” (pàg. 209).

La mort com a raó, i, per tant, com a manca de sentit, de la vida, perquè, a mesura que tant el protagonista com el seu company es van submergint més i més avall en el seu viatge al fons de la nit —“Il y a un moment où on est tout seul quand on est arrivé au bout de tout ce qui peut vous arriver. C’est le bout du monde” (pàg. 328)—, més s’adonen, i el que és més greu, més pateixen en la seva pròpia carn, de l’absoluta absurditat de l’existència humana: “Eux ne cherchaient guère à comprendre ce qui se passait autour de nous dans la vie, ils discernaient seulement, et encore à peine, que le délire ordinaire du monde s’était accru depuis quelques mois, dans de telles proportions, qu’on ne pouvait décidément plus appuyer son existence sur rien de stable” (pàg. 501).

En definitiva, una obra exigent, difícil de pair, que requereix una molt bona predisposició i les condicions òptimes per llegir-la (temps per endavant, silenci i atenció), crua, sagnant en algun moment, gens serena ni asserenadora —al contrari, més aviat punyent, desequilibrant, angoixosa (depriment, fins i tot)—, desconcertant i del tot heterodoxa —“Je venais de rompre l’ordre des choses” (pàg. 208)—, però descomunal, enlluernadora, d’aquelles que, ens puguin plaure més o menys, situen la literatura en una altra dimensió; en la dimensió de l’art, de l’espiritual, de la (més alta i genial) creació humana.

dilluns 10 i dimarts 11 d’abril del mmxvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *