Babel, Zygmunt Bauman i Ezio Mauro

Diàleg de consciències

Que als intel·lectuals, sobretot quan són crítics amb el poder, se’ls fa menys cas que no convindria ho demostra el poc cas que es va fer, quan el publicà Viena Edicions l’any a finals del 2015, a Babel (Babel), el llibre que recull el interessants diàlegs que el filòsof  Zygmunt Bauman va mantenir amb Ezio Mauro, el director del diari La Reppublica, traduït per Helena Lamuela, on tots dos posen els dits a la nafra —de fet, a les nafres— que actualment estan posant en greu perill les societats del (menor o major) benestar que van costar tant d’establir.

Babel, Zygmunt Bauman i Ezio MauroHo expressa, ja de bon començament el periodista: “La crisi està travessant amb una facilitat sorprenent tot el fonament material, institucional i intel·lectual de la construcció democràtica de la qual s’ha dotat durant la treva posterior a l’última Guerra Mundial” (pàg. 13). Una facilitat que, en realitat, no ens hauria de sorprendre gaire, atès que un dels aprenentatges que fan més de pressa els sistemes de control de les societats és limitar i mantenir en uns límits acceptables els drets a la discrepància, a les veus que se’ls oposen; entre d’altres raons, perquè per cadascuna que els duu la contrària, n’hi ha deu mil que —volent-ho o no, tàcitament o explícita— els fan costat. I a aquestes, és clar, els cedeixen tots els altaveus que convinguin.

I parlar de crisi és, també, parlar dels que en treuen profit, i no tan sols econòmic —com bé sabem (tot i que, per la nostra manca de reacció ningú no ho diria), la crisi no ha empobrit el món, sinó que ha contribuït a agreujar les desigualtats—, sinó moral i política. Perquè, quan alguna cosa es podreix i se sent l’olor a putrefacció, els primers que apareixen són els carronyaires sense escrúpols. Quan tot s’ensorra “es desferma la irracionalitat pròpia de la decadència, […]neixen figures xamàniques que redueixen el mecanisme polític a una qüestió de carisma, responen als instints amb emocions, cultiven les pors per després alleujar-les convertint-les en una gran banalització, com si hi hagués solucions simples per a problemes complexos. Tot això ho anomeno neopopulisme” (pàg. 25).

Amb el més fonamental d’aquest llibre no són tant quines són les reflexions dels dos intel·lectuals que conversen —de fet, que s’intercanvien missatges per escrit, ja que, encara que no es digui enlloc, sembla obvi que és a través de la paraula escrita, que dialoguen— sinó el fet que hagin decidit compartir-les, fer-les arribar al públic. Un públic al qual, per desgràcia, li són generalment negades les visions que contradiuen el discurs dominant, les que posen en dubte que visquem en el millor dels mons possibles —per dir-ho en mots de l’immortal Càndid de Voltaire.

Entre d’altres raons, perquè l’edifici sencer de l’actual societat de consum, que es devora a ella mateixa un dia per l’altre, deixant nàufrags desatesos a cada cantonada, que ens converteix en esclaus de decisions que d’altres que no hem escollit prenen per nosaltres, se sosté sobretot en la indiscussió del que és, no ja políticament incorrecte, sinó en el que és, socialment, humanament incorrecte; en la religió globalitzada del consumisme les mitges tintes no s’accepten, o n’ets creient, i et llances a una embogidora voràgine de consum i reconsum, a una espiral endimoniada de compra (compulsiva), de llençar (també compulsivament) ben aviat el que has comprat i de comprar de nou allò que has llençat quan encara era del tot vàlid, o ets un heretge, un pària, un desarrelat.

Igual que Michel Foucault va demostrar que el concepte mèdic de la follia no era innocu ni científic, sinó que tenia molt a veure amb la societat i amb el control, la submissió i l’empresonament dels que no seguien les normes que es consideraven racionals, dels que no actuaven d’acord amb els patrons que havien de regir els ciutadans com cal, Bauman i Mauro ens adverteixen que el maniqueisme imposat en la nostra societat —aquest cada vegada més habitual «O estàs amb nosaltres o estàs contra nosaltres»— és un dels majors perills que ens amenaça.

Ara per ara, la societat de consum no empresona, és limita a excloure, però qui ens diu que el proper pas no sigui no ja aïllar els que no s’ajusten als paràmetres de la normalitat —com ja es fa amb els refugiats o amb tots aquells que es consideren (més aviat, es volen considerar) perillosos— sinó, simplement, tancant-los? Al capdavall, que no s’ha d’estar una mica boig, per dir no a la societat de consum?

dimarts, 7 de febrer del mmvii

© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *