L’instant és tot, Àngel Carbonell

Tempus fugit, poesis manent

Un dels més grans avantatges del gènere poètic és la seva diversitat, l’absència de recepta que la caracteritza, la qual cosa permet que n’hi pugui haver per a tothom. O el que és el mateix, que aquells que no dubten en afirmar —amb un deix d’orgull a la veu que mai no entendré— “A mi la poesia no m’agrada”, el que en realitat volen dir, ho sàpiguen o no, és que, per manca d’interès i de costum, encara no han trobat la poesia que els agrada. Si en llegissin, el més probable és que aviat diguessin: “Em pensava que la poesia no m’agradava”.

L'instant és tot, Àngel CarbonellLa (sempre benvolguda) diversitat és tan àmplia que va des dels poemes llargs, que semblen no acabar mai, fins als haikus, que sembla que hagin acabat abans de començar. Àngel Carbonell s’estrena públicament com a poeta precisament amb un llibre de haikus i de tanques: L’instant és tot, editat per Embosacall, i acompanyat per un molt aclaridor pròleg escrit per Andreu Pérez Mingorance, on el lector farà bé d’entrar-hi gairebé de puntetes, procurant no fer cap soroll, amb l’orella ben atenta per copsar bé una veu que comença parlant-nos gairebé en murmuris.

Ens uns murmuris, breus i precisos, on, a través de la sintètica ploma de l’autor, el que sentim és, sobretot, la natura —potser fins i tot seria més just escriure-ho en majúscula: Natura— i, a través d’ella, la vida. Perquè per al poeta Natura —“parla / la vella alzina”— i vida són una i una mateixa cosa: “el pes del blat / inclina les espigues”. I és per això que, fins que no arriben les tanques, els homes, dissolts en les colors, les flaires i les músiques del món natural, gairebé no apareixen —o, per (provar de) dir-ho amb major exactitud, apareixen sense aparèixer.

I quan ho fan, quan es mostren quasi d’esquitllentes, com aquell qui no vol la cosa, talment com si algun vers s’hagués revoltat i independitzat de la voluntat del poeta, com si el subconscient hi volgués dir la seva —“el maquillatge / amaga les esquerdes / només un rostre”—, ho fan com una implosió, com un esclat de sensualitat, de carnalitat —“llisca indolent natja avall / carn tan encesa”; “mà a la cuixa / la tibantor és clara / sota la roba”—, com si tot d’una un llampec inflamat, enlluernador, hagués impactat contra el paisatge en repòs, transformant-lo; com si un Big Bang impetuós ho hagués creat tot de bell i de nou.

Àngel Carbonell

Àngel Carbonell (© imatge, Markus Furgber, 2016)

Perquè, com molt bé sabien els clàssics de la Grècia antiga —i Carbonell és, per damunt de tot, un esperit hel·lènic— la natura és el paradís, el lloc on la calma i la contemplació s’agermanen, però, també, el lloc on l’home s’allibera de les seves tensions i passions, on l’home, aquesta joguina fràgil creada pels déus per al seu acontentament i la seva diversió, la seva joguina preferida, entra en contacte, i sucumbeix, inevitablement, a les temptacions, al crit, irresistible, plenament humà, de la carn: “no és per la corona / és per l’abraçada”; “nuesa sobtada / […] el cos fulgura / […] els ulls crema.

El poeta, doncs, parla —o, més exactament, fa parlar— la natura però, en realitat, la veu que ressona, al fons i més enllà (de fet, a través) dels seus versos és la de la humanitat mateixa, la de l’existència, la de l’home; la de l’animal, potser superior però tot passió i visceralitat, bestial en el sentit més primari o originari; que forma part, ha sorgit i és en i per la natura; que es retroba i es defineix en la natura.

És la vida, la vida humana —aquesta vida esbatanada, plena, completa, on “tot és possible” —“un oceà de vida / trenca a la seva platja”— la que batega en L’instant és tot. Aquesta vida que és pertot i ho és tot. I per això, precisament, perquè ho és tot, emergeixen el plany i el dolor, com una força torrencial, incontenible, que s’ho endu tot per endavant; el plany i el dolor de saber —i, encara més, de sentir— que la vida, allò únic que tenim i podem tenir, no tan sols és finita (i una tal certesa ja és prou angoixant i catastròfica) sinó que, el que és molt pitjor, és efímera: “flors primerenques / al punt el fred s’acaba / ja són a terra”; “la flor desclosa / el rebrot a la vora / ja por marcir-se”; “no més que fulles / són les vides dels homes”.

I és, segurament, per això, per la irreversible brevetat de l’existència, pel temor enfollidor que ens crea el tempus fugit —“la nit s’escola”—, perquè viure significa que “t’enfiles a l’abisme” i “t’abismes a la cresta”, que la major part dels versos del poeta terrassenc se situen, metafòricament, als extrems del dia, entre “[l’]alba i [el] capvespre”: “matí de pasqua”; “abril a l’alba”;  “estiu vesprada”.

En definitiva, un poemari escrit en versos breus, gairebé a pinzellades impressionistes, que ens convida (L’instant (ho) és tot) a gaudir tant com puguem de la ineludible —i, per això, tan valuosa, irreemplaçable— fugacitat de la vida.

divendres 16 i dissabte 17 de desembre del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *