La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich

Mosaic heraclità

Amb els llibres de filosofia succeeix, pam amunt, pam avall, el mateix que amb els de poesia: hi ha un bon nombre de lectors habituals que els descarten d’entrada, que no en volen saber res, en general per una mena de respecte sacramental que té molt més de prejudici, de prevenció contra el que es desconeix que no pas de realitat.

La prosa de la vida, Joan-Carles MèlichÉs cert que hi ha obres de filosofia que, d’entrada, sense un cert bagatge, no són per a tots els públics, ja que el seu nivell d’abstracció —tractar d’explicar amb simplicitat el que no és senzill implica més un desavantatge que no pas un avantatge— requereix un cert hàbit, una certa, diguem-ne, aclimatació. Però d’ací a creure que la majoria de les obres de pensament són inabordables per a la majoria dels lectors hi va un abisme. Si ens aveséssim a llegir filosofia, comprovaríem que en aquesta mena d’obres el diàleg amb l’autor és tan possible —i recomanable— com amb la literatura, sempre i quan estiguem disposats a posar-hi de la nostra part.

Ho demostra, ben palesament, La prosa de la vida Fragments filosòfics II, de Joan-Carles Mèlich, publicada aquest mes d’octubre per Fragmenta Editorial, un llibre que ens acosta a tot un seguit de molt interessants reflexions; que són, sens dubte, producte d’exhaustives, pregones i intenses lectures d’alguns dels més grans pensadors del passat i del present —Hegel, Plató, Rousseau, Nietzsche, Husserl, Heidegger, Zambrano, Derrida, Levinas, Steiner i, també, amb molt bon criteri, Mann, Goethe, Woolf, Machado…— però no per això menys accessibles com; de fet, tan accessibles com, segurament, necessàries —necessàries en aquest món nostre cada vegada més adotzenat i més monolític, més absurdament i perillosament maniqueu: “En el fonament de qualsevol forma de totalitarisme hi ha, de forma explícita o implícita, la negació de la diferència” (pàg. 35).

Amb aquesta petita joia el filòsof barceloní ens brinda, a través de reduïdes píndoles, sàviament dosificades, que són autònomes però alhora constitueixen un tot —o, més aviat, un conjunt, car ell defuig, amb raó, crec jo, la totalitat: “L’humà és l’ésser que pot dir no, que pot esmenar la totalitat” (pàg. 9)—, una imatge molt precisa del seu pensament, alliberat i alliberador: “No hi ha transformació sense fractura, sense dubte, sense contradicció. Un jo sense transformació, un jo sòlid, estable i coherent, és un fanàtic” (pàg. 93). D’aquest pensament socràtic, probablement l’únic en veritat filosòfic, a mida humana, fonamentat més en els dubtes (successius, infinits) que no pas en les certeses (fal·libles, impossibles).

El títol del llibre, preciós i precís ensems, és la prosa de la vida, però després de (re)llegir-lo tres vegades amb l’atenció i la cura que mereix —i que, pràcticament, exigeix— em fa la impressió que es podria haver titulat, amb una idèntica escaiença, almenys, la poesia de la vida: “La poesia també és pensament, és el pensament del singular, del temps, de la contingència, de les situacions i de les relacions. / Hi ha, naturalment, un pensar poètic” (pàg. 79).

No tan sols per la intensitat poètica, immediata, sensorial, metafòrica, sinó, sobretot, perquè convé llegir-la, al mateix temps, amb la ment i amb el cor, amb el cervell i amb els sentits; o, per dir-ho amb major exactitud, primer amb els sentits, amb l’esperit ben esbatanat, deixant-se dur (i seduir) pel ressò (i la música) dels mots, com a obra d’art, i, després —i només després, quan ja ha provocat una emoció (i una emulsió) anímica dins nostre—, amb el pensament; Mèlich podria dir, al contrari de JV Foix, que és amb Natura que se m’obre la ment.Joan-Carles Mèlich

I és, en part per aquesta condició poètica —que Nietzsche emprà en les seves obres majors amb un mestratge inigualat— que cal llegir (i, encara més, rellegir) els fragments seguits, perquè, com els bons poemaris —els únics que mereixen anomenar-se així—, són vàlids ells per ells, individualment, però també globalment; és més, globalment s’acreixen, prenen una major significació i sentit, es reforcen (i complementen) els uns als altres.

Fins a un tal punt que, tot i que no gosaré dir que suposen un sistema, si, almenys, un mig (o quasi) sistema. Són i (alhora) no són fragments. O són, per expressar-ho amb major precisió, fragments, però, per al·luvió, constitueixen un —o una part d’un— sistema (sempre entre cometes), una cosmovisió. Un mosaic en què —i em permeto, en aquest punt, dur la contrària a l’autor— “les peces [] encaixen, [encara que sigui] sense centre ni síntesi” (pàg. 12); en què es perfila un dibuix, per més que sigui en perpètua evolució.

Per a algú que no creu en la totalitat —“A vegades oblidem que viure és respondre als esdeveniments, a les contingències del temps, a les sorpreses de la història” (pàg. 104)—, i menys en la totalitat convertida en dogma, que desconfia de la metafísica —“Les teories ens allunyen de la vida perquè no saben i no poden contemplar escenes ni noms propis” (pàg. 88)— escriure de manera fragmentària és, segurament, l’opció més coherent i aconsellable.

Els fragments insinuen, esbossen, configuren, però no determinen ni defineixen (per sempre més). Els fragments són possibilitats (actuals), no sentències o veritats o realitats innegables i —el déu de la raó ens en guard!–, encara menys, immodificables. Els fragments són, o poden ésser, tesis, però, també, antítesis. Peces que cal anar encaixant, però que quan ja no encaixen, es poden eliminar (o, si més no, substituir-se per altres de noves).

Són (una mena de) validació o falsació popperiana; són el pensament (i la prosa) provisional, en constant, indeturable evolució: “La filosofia que m’interessa provoca efectes de formació. Una forma de vida nòmada, singular, heterogènia, transformadora. La seva és una saviesa incerta” (pàg. 92); són petges que anem deixant al camí, que d’altres vindran a esborrar —entre d’altres raons, perquè el jo és canvi, és “un treball de formació i de transformació” (pàg. 94), un continu fluir heraclitià.

Quin goig més gran, llegir algú que es diu —o li diuen— filòsof i que, en comptes d’exposar-nos —i fer-nos compartir— les seves certeses, ens ofereix els seus dubtes!; algú que, enlloc de buscar prosèlits, ens convida a pensar (per nosaltres mateixos)!

dimarts, 1 de novembre del mmxvi

Publicat a Nació Digital, el 6 de novembre del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *