Recomanacions literàries per aquest estiu

Hi ha llibres que, atrafegats com anem al llarg de l’any —més aviat, del curs: a efectes pràctics als anys, en realitat comencen al setembre, no al gener— els anem deixant a la lleixes per llegir-los a l’estiu. En arribar les vacances, com que la primera, ineludible, necessitat és la de descansar, sovint els posposem, de nou, per al Nadal —i, llavors, les tornem a ajornar per a l’estiu. Per provar d’ajudar-vos a reduir una tal possibilitat, des de Llavor Cultural us oferim (ordenats per gènere i ordre cronològic) una, personal i intransferible, recomanació de llibres per aquest estiu.

Novel·la

El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre 2015). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).

Tres guineus, Susagna Aluja i Font (Pagès Editors, novembre 2015) El primer que sorprèn (i més tractant-se d’un debut), des de les primeres línies, en endinsar-t’hi, és un element no ja important, sinó imprescindible, en qualsevol creació literària —i artística, per extensió: la presència, inconfusible, d’una veu o personalitat pròpia. O, més exactament quasi pròpia. Una veu immediatament recognoscible.
Una veu amarada de poesia i de lirisme, que suggereix o dibuixa —mercès a la intensitat de les seves imatges— més que no pas descriu o explica.

La guerra de les salamandres, Karol Čapec, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor que vols, cor que desitges, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són per més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.
Una paràbola, tenyida de sàtira càustica, del món on vivia Čapec i del món que vindria després.

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016) Una novel·la breu de primera, primeríssima magnirud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.
Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

Narrativa

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre 2015). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016), . Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.

Poesia

V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues va més enllà, la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots— l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament, a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…
Un llibre de poemes per llegir (i assaborir) amb calma.

Afollada, Laia Martinez i Lopez (Labreu Edicions, març 2016). Poesia que vol, sobretot, comunicar, transmetre, dir el que no es pot dir, expressar l’indicible —“la natura: / de tan perfecta, reproduïble” —, allò que tan sols la (millor) poesia pot maldar per assolir. Dir, però, encara més, dir-s’ho (més exactament, dir-se) a ella mateixa; dir-se per entendre’s; si més no, per acceptar el tràngol inesperat que la trasbalsa per complet: “no sabem […] fer l’amor i, d’ell, un fill”; “Tinc tant d’amor per repartir!”.
Llegint-lo, no obtindrem ni certeses ni respostes, però constatarem que tan sols la poesia (i el gran art) fas possible el miracle impossible d’expressar l’inexpressable.

Dietaris, memòries, biografies…

Instrumental Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre 2015). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.

Diaris (1962-1967), Ricard Salvat (Publicacions de la Universitat de Barcelona, desembre 2015). Una obra que va molt i molt més enllà de les notes o impressions sobre qüestions teatrals d’un dels millors directors d’escena catalans del segle XX. Una mirada —polièdrica i plena, que es desborda per totes bandes, sense límits; que té una mica de tot i arriba a tot arreu—que ens llega, mercès als seus dots indiscutibles com a escriptor, i amb una claredat i una sinceritat que s’agraeixen d’allò més, la seva visió sobre “l’espectacle de la vida” dels que hagueren de patir la llarga nit del franquisme quan eren joves.
Un document (gairebé) imprescindible per conèixer i entendre la segona meitat del segle XX a Catalunya. Un tresor a conservar ben a mà a la nostra llibreria.

Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Miscel·lània

Cartes des de la terra, Marc Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre 2015). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

Assaig i filosofia

Ètica nicomaquea, Aristòtil, traducció i edició de Josep Batalla (Obrador Edèndum, novembre 2015). Una fantàstica oportunitat d’assaborir una de les reflexions ètiques (i ètico-polítiques) més rellevants de tots els temps, d’una pregonesa i (el que encara és més important) d’actualitat increïble, escrita en una prosa neta i definida, polida, accessible i (prou) entenedora, que ens permet acompanyar el filòsof en la seva recerca del “bé summe”: “el […]bé de la ciutat […]. El bé de l’individu és cobejable, però el bé d’un poble i d’una ciutat és encara més excel·lent i més diví”.
Una obra de primeríssima categoria, que hauria d’ocupar un lloc d’honor en qualsevol biblioteca, pública o privada.

El meridià de París, Lluís Calvo (Edicions Poncianes, abril 2016). Una obra, venturosament, inclassificable: un assaig, per descomptat, però, també, un llibre de viatges, un dietari, un diari, un conjunt de reflexions, de pensaments, de filosofia i, sobretot, tot això, alhora; i, també, per separat. Un viatge humanístic i intel·lectual —d’un digne hereu dels filòsofs antics, d’un peripatètic del segle XXI, que fa camí amb els ulls i les orelles (i, el que és més important, amb les finestres de la ment) ben esbatanades— a través de l’espai, del temps i, per damunt de tot, del pensament, de les idees.
Un llibre per a tots els que no vulguin (ni acceptin) quedar-se en “la superfície de les coses”.

Per acabar, una darrera recomanació: en la mesura que pugueu, i al ritme que pugueu —com la poesia, la insuperable i suggerent prosa de Marcel Proust cal assaborir-la i degustar-la a poc a poc, deixant-se seduir, a petits tasts, sense pretendre entendre, ans deixant-se guiar per les emocions i sentiments que desvetlla, fruint-la a pler— aprofiteu l’estiu per (començar a) llegir (o rellegir, si ja ho heu fet) A la recerca del temps perdut, en francès, si us hi veieu capaços, o en alguna de les dues esplèndides traduccions al català que segueixen avançant, la de Josep M. Pinto (Viena Edicions) o la de Valèria Gaillard (La Butxaca). 

divendres, 22 de juliol del mmxvi

Publicat a Llavor Cultural, el 29 de juliol del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *