La llibreria com espai cultural i social

(Copio l’escrit que vaig preparar per a la meva intervenció en la Jornada “Els llibres i els dies. Les editorials i llibreries independents catalanes a debat”, organitzada conjuntament per Bestiari, Llibreria l’Odissea i Llegir en català, celebrada el passat diumenge, 3 d’abril, a Vilafranca del Penedès.
Escrit que, finalment, per facilitar el debat, no vaig llegir.)

Primer de tot, felicitar Bestiari, Llibreria l’Odissea i Llegir en català per la magnífica iniciativa d’organitzar aquesta jornada. En segon lloc, destacar el suport de les institucions catalanes al projecte. I, si em permeteu personalitzar, el de la Laura (Mai no sé dir què no) Borràs, sempre tan disposada a col·laborar que a vegades em demano si no n’hauran fet més d’un clon, a la Institució de les Lletres Catalanes, perquè pugui ésser a tot arreu. I, finalment, i sobretot, agrair-vos a tots els assistents la vostra presència —i la paciència d’escoltar-me—, atès que sense vosaltres, res no seria possible.

Començaré centrant el tema. Què és una llibreria? No pas una botiga on es venen llibres, ni un local regit per un mercader, sinó per un llibreter o llibretera. I què és un llibreter? Aquell que entén el llibre com una matèria sensible, espiritual. O el que és el mateix, qualsevol que pugui subscriure el que diu Christopher Morley a La llibreria ambulant: “Quan li vens un llibre a un home, no li vens només dotze unces de paper, sinó una vida nova.”.

El que jo, a imitació de les farmàcies, denomino llibreries de guàrdia: el recer proper i càlid de confiança on t’adreces quan tens una malaltia / mancança espiritual i el farmacèutic / llibreter no es limita a vendre’t el medicament més comú, sinó que et prescriu quin és el que més et convé, segons el teu pronòstic actual i basant-se en el teu historial medico-literari.

I t’aconsellen, t’acompanyen i t’orienten perquè no són venedors, sinó, per damunt de tot —com els seus germans bessons, els escriptors, els editors i els periodistes culturals— amants dels llibres. O, per dir-ho d’una altra manera, apassionats pels llibres. Si no ho fossin, haurien —hauríeu— escollit la comoditat d’alguna franquiciat de productes més reclamats: jocs d’ordinador, smartphones o miraculoses mini càpsules de cafè.

Fa ben poc llegia Lettre sur le commerce des livres, un llibre de l’any 1763 que, vist avui, sembla impossible que calgués escriure’l, atès que defensava una necessitat tan obvia i indiscutible com és la de protegir legalment i judicialment els drets dels autors.

Tant de bo d’ací a 250 anys, si algun historiador troba un document que indiqui que el 2016 vam fer un debat sobre “La llibreria com a espai cultural i social” se sorprengui tant com nosaltres en llegir l’obra de Denis Diderot. Senyal que, tots plegats, haurem sabut convertir la necessitat en virtut.

Perquè, sabent com sabem que les llibreries no són el centre del món (i, menys, per als adolescents i joves: els lectors del demà) si —aplicant el principi, “Si Mahoma no va a la muntanya, caldrà que la muntanya vagi fins a Mahoma”— no som capaços de transformar-los en punts habituals de pas o de trobada, malament anirem.

Cal, per dir-ho en termes econòmics, conferir a les llibreries un valor afegit. Un valor afegit que, alhora, rebli i reforci la imprescindible complicitat entre editors independents, lectors i llibreries. I la millor manera d’aconseguir aquest objectiu és convertir les llibreries en espais oberts on s’hi celebrin, gairebé diàriament, activitats culturals i socials.

Activitats de tota mena i condició —com més ampli en sigui l’espectre, millor que millor—, arrelades tan com sigui possible al territori, promocionant l’exercici de disciplines artístico-creatives, que facin entrar a les llibreries tots aquells a qui no se’ls acudiria posar-hi els peus, en condicions normals.

Una vegada hi hagin entrat, tan aviat com descobreixin —i per fer-ho, caldrà que exerciteu l’inextingible poder de seducció que duu aparellada qualsevol passió— que no hi ha gent “a la què no li agrada llegir”, sinó gent que, per manca de pràctica, “(encara) no sap que li agrada(ria) llegir (si ho provés)”, ja els haurem guanyat per la nostra bella causa comuna.

Si comptessin amb més temps, podríem plantejar-nos —i espero que sigueu vosaltres qui ho feu en el debat posterior— quina mena d’activitats són les més adients per atreure al no lector a les llibreries: rapejar algun dels sonets de JV Foix?, musicar fragments del Tirant lo Blanc?, teatralitzar capítols de Solitud?, nomenar  Josep Pedrals bé d’interès general?,…

Per descomptat, sou vosaltres, companys i companyes, els que teniu la paraula. Jo —convidat substitut de darrera hora, que fins arribi a Vilafranca no estaré segur de tenir-hi plat a taula—, més que per parlar, he vingut a escoltar-vos…, i a aprendre.

Xavier Serrahima, Terrassa,  2 d’abril del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *