La vida sense Sara Amat, Pep Puig

Guerra i pau a Ullastrell

Tal i com vaig indicar per Twitter al seu moment, una de les notícies literàries més esperançadores de l’any passat fou la concessió del premi Sant Jordi a Pep Puig, que no partia ni molt menys com a favorit ni comptava amb el reconeixement públic mediàtic que, dissortadament, acostuma a anar aparellat amb la concessió d’aquesta mena de guardons. Era una magnífica manera d’oxigenar amb aire nou el massa sovint enxiquit i endogàmic món literari de casa nostra; de tornar a valorar més l’obra que no pas el nom.

La vida sense Sara Amat, Pep PuigPoder llegir, finalment, La vida sense Sara Amat, Proa Edicions, febrer del 2016, m’ha suposat una gran satisfacció i, d’entrada, un gran gaudi. Ja des de les dues primeres ratlles —“Un calendari. Necessito un calendari del 1981 que m’ajudi a situar-me” (pàg. 13)—, queda patent que l’escriptor egarenc sap molt bé què vol explicar i com ho vol explicar, i, a més a més, que és un narrador excel·lent. En llegir aquesta novel·la, que té molt de rondalla, d’història per escoltar al bell mig de l’hivern, ben abrigats a la vora del foc, et fa la sensació que no la llegeixes pas, sinó que algú altre te l’està explicant: llisca, flueix amb una suavitat (i una naturalitat) admirable.

Pràcticament sense adonar-te’n, sense tenir-ne consciència, sense cap esforç visible, entres dins de la narració i ja no en surts —ni en vols sortir— fins al final. El narrador ha après de Xahrazad com n’arriba a ésser d’important que el lector sempre en vulgui saber més i més, que no la pugui deixar i, el que és més fonamental, encara, que se l’endugui amb ell un cop l’ha conclòs; que el segueixi acompanyant una vegada tancat el llibre.

Un narrador tan creïble i autèntic —fetes les excepcions que més endavant comentaré— que et sembla impossible que no hagi viscut aquesta història, que no sigui, tota ella, autobiogràfica. No només, doncs, que Sara Amat hagi existit, sinó que els fets s’haguessin produït exactament com els descriu; convertit, doncs, el Pep (Puig) adult en una mena de transcriptor o escriba del Pep infant. I aquesta —per més que alguns s’entestin en seguir creient que el més sempre és més, que la dificultat i /o el cripticisme (sovint forçat o inflat) és sinònim de qualitat— és, des del meu punt de vista, la major lloança que se li pot fer a un escriptor: transformar la ficció en tan real que resulti impossible (creure) que no ho sigui.

Potser és per això, per entrar en aquest delitós joc on la ficció i la realitat s’agermanen, es confonen, es dilueixen i esdevenen indiscernibles, que l’autor va sembrant, ça i lla, llavors de dubtes, no tant sobre l’existència de la Sara Amat —tan real, de carn i ossos que ben segur més d’un ha cercat el Diario de Terrassa de 5 de setembre de 1981, convençuts de trobar-hi la notícia de la seva desaparició que, a la manera del Cinema Veritat de Dziga Vertov, clou tan encertadament la novel·la— sinó sobre el fet que, en desaparèixer, es refugiés uns dies a casa del protagonista; que no ho hagués somniat, en comptes d’ésser realitat: “Asseguda als peus del llit hi havia la Sara o algú que s’hi assemblava molt” (pàg. 25); “De nou em va semblar impossible que la Sara pogués estar allí dins amagada” (pàg. 48); …Pep Puig

I potser és també per això que hi té tanta importància la lectura, i, sobretot, Guerra i Pau, perquè realitat i ficció, vida i literatura són u i el mateix, són indistingibles; perquè les (bones) lectures formen tant part de la vida com d’altres experiències realment viscudes.

Però no només per això, és clar. Igualment perquè és un dels símbols essencials de la novel·la. A banda d’ésser una (possible) metàfora sobre la infància (pau) i l’adultesa (guerra), per començar defineix els caràcters dels dos protagonistes: el  de la Sara, un xic més gran, i molt més adulta que ell, que està en guerra amb el poble, amb Ullastrell (“Ja feia molt de temps que no en volia saber res, del poble, no el suportava” pàg. 213), del qual n’ha de fugir, per sentir-se’n “alliberada” (pàg. 183); i el de Pep, que no tan sols hi està en pau, sinó que hi té el seu petit paradís estival; el seu darrer recer de la infantesa on jugar a “cuca amagar” (pàg. 16) amb la maduresa, amb el món dels grans.

L’una es fa (massa) gran abans d’hora; l’altre es nega a fer-se’n: “M’enamora el vell, m’horroritza el nou” (pàg. 200), reconeix el Pep narrador, adaptant al seu gust el conegut vers de JV Foix de Sol, i de dol. I —juntament amb els secrets— fer-se gran, l’esfereïdor vertigen que comporta la necessitat d’abocar-se a aquest abisme, és el tema principal de La vida sense Sara Amat. Ho posa de manifest, com a colofó, el darrer consell de la Sara —“no et facis gran” (pàg. 286)—, que té, com no, el seu paral·lelisme en el consell del Príncep Andreu a la magna obra de de Lev Tolstoi: “No et casis mai” (pàg. 109).

És per això que el protagonista ens remarca d’entrada, i ens ho anirà recordant al llarg de la narració, que “entre aquest període de quasi deu dies i onze nits es pot dir que em va passar la vida sencera” (pàg. 14), perquè aquell estiu marcà un definitiu, insalvable abans i després en la seva existència: “m’havia fet més gran en aquelles poques hores que en tota la meva vida anterior” (pàg. 110); “em vaig posar a mirar el carrer. Ja no com un home gran, sinó com un vell” (pàg. 167).

I és precisament en aquest eix generatiu i constitutiu de la novel·la on crec que s’hi filtren algunes incongruències que segurament hauria convingut polir. Algunes de les reflexions que, del terç final del llibre enllà, el Pep narrador adult atribueix al Pep protagonista infant no s’adiuen gaire a la seva edat, als seus dotze anys; i menys als dotze anys d’un infant de tres dècades i mig enrere, descrit com a especialment ingenu: “Jo era un nen d’abans, innocent, bon nen, una mica enze” (pàg. 103).

Talment com si aquest principi que l’autor ha tingut tan present en un inici per poder mantenir la imprescindible versemblança —“per un moment em vaig sentir moralment superior a ells, encara que llavors, amb dotze anys, no tenia ni idea de què volia dir això” (pàg. 40)— a partir que la història avança no s’hagués tractat amb la mateixa cura.

Així, tot d’una el Pep infant ens sorprèn amb consideracions impròpies de la seva edat: “Ho vaig veure claríssim. La marxa de la seva filla en el fons li havia tret un pes de sobre. Ja no hauria de conviure més amb el seu sofriment i les seves manies” (pàg. 216). Entre les quals, algunes que s’haurien d’inferir de la novel·la, no pas d’incloure: “vaig sentir que la Sara […] m’havia enviat a la guerra. […] A una guerra de nen petit, si voleu, però una guerra, al capdavall. Amb els seus enemics i els seus companys de trinxeres. Amb els seus perills i les seves recompenses” (pàg. 218).

En comptes d’haver anat sembrant al llarg de les pàgines precedents les llavors, reals i metafòriques que facilitin que sigui el lector, mitjançant la seva col·laboració (re)creativa, qui arribi —o no, segons la implicació i l’esforç que estigui disposat a dur a terme— a aquestes conclusions, Puig les explicita, ens les explica (com si dubtes d’haver-ho assolit prou amb la narració mateixa; amb les eines pròpies de l’escriptura): “Em vaig adonar que la Sara en realitat ja feia molt de temps que havia marxat del poble” (pàg. 242); “Sentia que ja no era el nen, sinó l’adolescent” (pàg. 291).

Aquesta ajuda al lector innecessària sembla encara més patent —per no dir, més flagrant— en, almenys, un parell de (massa) oportunes intervencions de personatges secundaris, que expliquen, encara més explícitament, allò que la pròpia novel·la hauria d’haver transmès; allò que diu (o hauria de dir) la novel·la sense dir-ho.

D’una tal ajuda innecessària n’hi ha, almenys, dos exemples. El primer, la conversa que té el protagonista amb la mare de la Sara: “La vida se’n va volant, fill. […] hi haurà un dia que miraràs enrere i et demanaràs on s’han ficat els anys” (pàg. 216). El segon, el del professor de l’Escola Pia, que, de tan perfectament escaient i clar com és, fa la sensació de servir com a mitjà per explicitar al lector distret o poc col·laboratiu el sentit i la raó —per no dir, la idea o el missatge— de la novel·la: “Esteu en una edat en què ja no sou nen, però encara no sou homes. […] L’adolescència pot ser una etapa molt bonica de les vostres vides; però també pot ser una època terrible” (pàg. 255).

I si és llàstima, perquè entenc que aquestes explicacions no calien en absolut. Perquè així com en d’altres llibres aquestes intervencions sobreres —literàriament injustificables, contraproduents— acaben per esdevenir, paradoxalment, necessàries, atès que l’autor, per manca de destresa narrativa, no ha estat capaç de fer la sembra a què em referia més amunt, en aquest l’autor que n’ha estat capaç; ha transmès perfectament, al llarg de les més de dues-centes primeres pàgines, el que volia transmetre, però (em) fa la impressió de dubtar-ne, al darrer moment; de voler-se assegurar (sense que hi hagi, entenc, cap necessitat) que el lector —i en primera instància, el seu fill, al qual el llibre va dedicat— entén el que li volia explicar.

I és una veritable llàstima, sobretot, perquè, si exceptuem aquestes mancances —que, segurament, a la major part dels lectors li passaran desapercebudes—, el Sant Jordi 2015 és una molt bona novel·la, que produeix molt de goig i un gran gaudi lector, escrita per un autor que domina molt bé el llenguatge i que —com ja he apuntat a l’inici— destaca pel seu innegable talent narratiu.

dijous, 3 de març del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *