Cartes d’una pionera, Elinore Pruitt Stewart

Oest real

La major part dels coneixements que tenim de la (re)població de l’Oest americà provenen dels Westerns cinematogràfics, com per exemple How the West Was Won, de les imatges que ens va deixar el gran John Ford, quan no de John Wayne i d’altres actors gairebé oblidats com Dana Andrews o Randolph Scott, però disposem, en canvi, de ben pocs documents que ens expliquin, de primera mà, com es vivia en aquells extensos territoris una vegada s’hi havia expulsat els indígenes.

Cartes d’una pionera, Elinore Pruitt StewartCartes d’una pionera (Letters of a Woman Homesteader), publicada per Edicions Viena en la seva nova col·lecció Inquiets, traduïda per MartaPera Cucurell, ens ofereix la possibilitat de conèixer com era l’oest durant els primers anys del segle XX. I ho fa, i aquest és un fet que el converteix en doblement interessant, des del punt de vista d’una dona, Elinore Pruitt Stewart, que l’any 1909 deixa la comoditat de la seva llar a la riba del Mississippí per traslladar-se, acompanyada de la seva filla petita, a Wyoming, al bell mig del no res, a fer de majordoma d’un ramader, en un espai de gel, fred i solitud: “Aquí només hi ha tres estacions: hivern, juliol i agost” (pàg. 13).

A través de les cartes que anirà escrivint a la senyora Coney —“Ja sé que aquesta carta és inexcusablement llarga, però neva de gust i ja sabeu com m’agrada parlar” (pàg. 19)—, una antiga patrona de Denver, anirà relatant les seves experiències en aquest lloc inhòspit i isolat: “La gent que viu aïllada com nosaltres compren provisions per a tot un any cada cop” (pàg. 91). Anirem veient com, a poc a poc, anirà adaptant-se a la nova situació, com demostra el valor de les dones, que són les que creen les condicions imprescindibles perquè els homes puguin subsistir en un ambient tan brutal, i com va entrant més i més en contacte amb la natura, fins a esdevenir-ne una part més, fins a agrair haver anat a raure en un lloc com aquell.

Un territori primitiu, agrest, rude, que exigeix molt i que situa a cada persona davant dels seus límits, però, al mateix temps, honest, on cadascú acaba per descobrir qui —i com— és: “no he entès mai de què serveix lamentar-se” (pàg. 33); “és veritat, voldria moltes coses que no tinc, però aquest desig no impedeix que estigui contenta i que aprofiti totes les coses bones que tinc” (pàg. 135); “no envejàvem res a ningú; teníem exactament el que volíem” (pàg. 165).Elinore Pruitt Stewart

A mesura que va trobant —o, més aviat, fent-se— el seu lloc al món, Elinore va afinant les seves dots literàries, brindant-nos algunes descripcions magnífiques, no tan sols en retratar la natura sinó, també, les persones: “És una dona baixa i grassoneta, amb un nas petit que sembla que ensumi les estrelles” (pàg. 59); “la cara era tan grassa que els ulls semblaven petits grans de vidre” (pàg. 111).

Com a mostra, acabo amb una transcripció llarga que crec que podria servir, al mateix temps, com a presentació del llibre i com a definició de l’objectiu que perseguia l’autora en escriure les cartes (transcripció que, —a manera de convit general a la lectura— n’estic cert, convencerà per ella sola de la conveniència de llegir el volum): “Per a mi és una satisfacció poder portar una mica d’aquest paisatge net i bell a l’interior del vostre pis perquè el pugueu aprofitar, i no hi ha res que em faci més feliç que portar l’Oest i la seva gent als que, si no fos per aquestes cartes, no en podrien gaudir. Voldria alliberar-los de qualsevol preocupació i oferir-los aquest aire vigoritzant de les muntanyes, visions del paisatge, olor dels avets i l’artemisa. Si pogués fer-los sentit l’hospitalitat i la simpatia lliures i sense traves d’aquesta gent de la frontera, estic convençuda que les seves preocupacions disminuirien i la meva felicitat seria completa*” (pàg. 155).

 dijous, 25 de febrer del mmxvi

* «I am so glad when I can bring a little of this big, clean, beautiful outdoors into your apartment for you to enjoy, and I can think of nothing that would give me more happiness than to bring the West and its people to others who could not otherwise enjoy them. If I could only take them from whatever is worrying them and give them this bracing mountain air, glimpses of the scenery, a smell of the pines and the sage,—if I could only make them feel the free, ready sympathy and hospitality of these frontier people, I am sure their worries would diminish and my happiness would be complete.»

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *