Adéu, nena, Raymond Chandler

(La meva contribució a Tiana Negra)

Els alts fons són els més baixos

Si encara existeix algú que cregui, erròniament, que la novel·la negra —vull dir, és clar, tota la novel·la negra— és un gènere o, pitjor, un subgènere, no ho pot tenir més fàcil per canviar de parer: només ha d’espolsar-se la son (i els prejudicis) de les orelles i llegir Raymond Chandler.

Si ho fa, gairebé des de la primera frase, entendrà per quina raó a una bona part d’aspirants a escriptors —i no tan sols de novel·la policíaca— se’ls passin les ganes d’intentar dedicar-se a la literatura quan el llegeixen. És un escriptor tan fantàstic que assajar d’igualar-ho no és que sigui difícil, dificilíssim, sinó que és, ras i curt, (gairebé) impossible. Del tot impossible.

Adéu, nena, Raymond ChandlerQue Adéu, nena (Farewell, My Lovelly), Rba La Magrana, gener del 2013, traduïda per Albert Fuentes, és una de les majors fites de l’especialitat i una mostra de mestratge literari captivadora queda patent des de la primera pàgina —“Es mirava les finestres polsegoses amb una mena d’expressió de fixesa extàtica, com un immigrant descamisat que veu al lluny, per primera vegada, l’Estàtua de la Llibertat” (pàg. 5)— i no fa més que anar-se confirmant, en un in crescendo constant, a mesura que avança: “Una mentida amb un assentiment de cap no deixa de ser-ho, però és més fàcil mentir així” (pàg. 297).

Deixant a banda la trama —una investigació que comença per causalitat amb la mort d’un negre que ningú no té cap interès en aclarir (“Segueix sent l’assassinat d’un negrot”, pàg. 13) i que anirà complicant-se més i més, enxampant Philip Marlowe en la seva espessa teranyina, que el durà dels baixos fons físics als baixos als alts cims econòmics (i baixos fons morals)— Chandler ens ofereix un retrat d’un món asfixiant, irrespirable, on els grans criminals s’han fet els amos de la ciutat i on la policia no només fa la vista grossa sinó que els fa el joc: “Semblava prou pobre per ser honrat” (pàg. 19); “La policia no volen que els ajudi. […] No  volen que es destapi tot” (pàg. 149).

I al bell mig d’aquest pantà llotós de corrupció, el detectiu, tot i convertit en l’ase dels cops —“Em sentia com si m’haguessin fet passar per una màquina de picar carn” (pàg. 114)—, s’entestarà en mantenir incòlume la seva integritat, defensant-se més amb la sagaç causticitat de la seva conversa, amb els seus cops de puny i mastegots dialèctics, que reparteix a tort i a dret i que no admeten rèplica per manca de pràctica de l’esport intel·lectual dels seus contrincants, que no pas amb la seva arma de foc o amb els seus muscles.Raymond Chandler

L’humor, sardònic, irresistible, que l’autor ens serveix amanit amb un domini del llenguatge magnífic, és el mitjà que ens permet submergir-nos per complet en aquesta àcida i pertorbadora visió d’una societat malalta, que supura injustícia, dolor i indignitat per totes bandes i sortir-ne (més o menys) indemnes: “Vaig dur-li mig litret de bourbon. És una senyoreta de mitjana edat la mar d’encisadora. Té una cara bonica com una bola de gelat de xocolata i, si és cert que s’ha rentat alguna vegada d’ençà de la segona presidència de Coolidge, et prometo que em menjo la roda de recanvi del meu cotxe, amb llanta i tot” (pàg. 42).

Perquè sense la ironia, tampoc Marlowe, aquest paladí de la integritat que sap que si mostra la seva feblesa —“Creus que ets un home dur” (pàg. 100); “Ets un sentimental” (pàg. 313)— està acabat, no podria sobreviure: “En aquest negoci, pots trobar-te tota mena de coses, però […] ja començava a tenir basques” (pàg. 37); “—No deu estar malalt, oi? / —Només estic brut […]. Molt i molt brut” (pàg. 44); “Em sentia brut com si hagués furgat les butxaques d’algun pobre” (pàg. 147). Un ironia que, tot fent-nos somriure, ens presenta la crua realitat en carn viva: “Això és el que fa que sigui divertit, tràgicodivertit” (pàg. 301); “És un conte fosc i ple de sang” (pàg. 305).

En definitiva, per dir-ho ras i curt: què feu, llegint encara la meva modesta anàlisi literària, en comptes d’adreçar-vos a la vostra llibreria de guàrdia per comprar i començar a llegir ara mateix aquesta obra mestra?

dissabte, 23 de gener del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *