Junts Pel Res: la culpa és (i l’infern són) dels altres

En política, la culpa sempre és dels altres, sempre! Si res no va com cal, són els altres els que s’han equivocat. Els que, per dir-ho en paraules de Mas, han posat pals a les rodes.

És per això que si algú, alliberat de fanatismes partidistes, vol saber per què no s’ha arribat —ni s’hi arribarà: les trobades de darrera hora no són més que la darrera pantomima o MAScarada!— a un acord per avançar cap a la independència, potser que diguem les coses pel seu nom, i col·loquem cadascú al seu lloc. TOTS han pensat primer (i, de fet, només) en els interessos de partit abans que en els del país. I TOTS estan pensant en les properes eleccions.

Convergència: Artur Mas vol ésser president per damunt de tot (i de tots). I ho ha vist clar: «Acceptar l’acord implica, necessàriament, que no ho sigui; en unes noves eleccions és quasi impossible que sumi els vots necessaris per a ésser-ho, però almenys tinc alguna possibilitat.» Però el líder messiànic oblida —o prefereix oblidar— que Moisés passà a la història, sobretot, perquè no va arribar a veure la terra promesa, perquè es va sacrificar  pel que realment volia. I que la seva formació era JuntsPelSí, no pas JuntsPelMas.

ERC: Oriol Junqueras també ho té clar: el que vol és arrabassar a Convergència la majoria nacionalista. Arribar a un acord significa que Mas segueixi encapçalant el procés; no facilitar-lo, anar a unes noves eleccions on esperen a ésser els més votats (i ell el candidat a predisident). Fidelitat a JuntsPelSí?; no, visió de partit!

CUP: els defensors a ultrança de l’independentisme, els que donaven lliçons a tothom, els que asseguraven estar contra qualsevol personalisme un cop han hagut de demostrar-ho, s’han enrocat en el no a Mas. Entre independència i revolució han cregut escollir revolució, oblidant que la independència és la gran revolució del segle XXI —de fet, l’única possible (i l’única que permet assolir els seus objectius socials: sense llibertat política no hi ha llibertat social).

I, per acabar, ANC, Òmnium, AMI, Súmate i altres independents, no han  volgut estripar la baralla, però s’han acabat autoimmolant. No han entès, encara, que els partits són, per sobre de qualsevol altra consideració (i interès), partits?, que pensen en ells i per ells?

No han entès, encara, que les successives Vies Catalanes no les representen ni CDC, ni ERC, ni CUP? Que la seva única opció és presentar-se sols, a les noves eleccions, sense fer el joc a cap dels partits? Que només així tindran la paella (si més no, una bona part) pel mànec? Que tan sols així evitaran que molts dels que vam votar (en un teòric plebiscit del qual ningú no sembla que se’n recordi) JuntsPelSí o CUP ens quedem a casa, fastiguejats?

Confiar en els partits de sempre (o en els nous que, arribat el moment, actuen com els de sempre)? Nunca Mais!

divendres, 8 de gener del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *