Trois poètes de leur vie, Stefan Zweig

Stefan Zweig no només és un dels millors escriptors europeu del darrer segle, almenys, com ho demostra la recent publicació de Petita crònica. Quatre narracions, sinó que és un fabulós coneixedor de la psicologia d’altres creadors. Les seves biografies ens acosten als personatges que retraten i, sobretot, ens permeten entendre’ls, i, per tant, assaborir-los en les condicions més òptimes; ens n’ofereix la seva imatge física, social i artística però, per damunt de tot, anímica o espiritual; les seves insòlites dots d’anàlisi ens permet veure’ls gairebé des de l’interior.

Trois poètes de leur vie, Stefan ZweigDesprés de presentar-nos la seva visió de Balzac, Dickens i DostoievskiTres mestres— i de Kleist, de Hölderlin i de NietzscheEl combat amb el dimoni— amb Trois poètes de leur vie —de la qual, si molt no m’erro, no n’existeix traducció catalana— ens narra la vida de dos grans mestres, Stendhal i Tolstoi, i d’un altre figura que a casa nostra és molt més coneguda per la seva fama (en realitat, per la seva llegenda) que no pas pel que va escriure, Casanova —les Memòries del qual tampoc no han estat traduïdes a la nostra llengua.

Al mateix temps, mentre duu a terme el diagnòstic sobre ells, segueix escrivint, essent-ne o no conscient, la biografia de Goethe que mai no es decidí a escriure en volum a part. Com succeïa amb els llibres anteriors, qualsevol ocasió és bona per comparar el genial poeta alemany amb els biografiats. De manera que, si tinguéssim la paciència d’anar recollint els esments que en va fent, obtindríem, com a generosa propina, una imatge precisa, incisiva i clara de l’autor de Poesia i veritat.

De la mateixa manera que podríem formar un gruixut i interessantíssim volum sobre literatura i sobre el fet literari en general, si anéssim extraient les constants reflexions i comentaris que va fent sobre l’art de l’escriptura. Un llibre, pràcticament indispensable, que bé podríem titular Que és la literatura. Matèria, de primera categoria, no ens en faltaria: “En art c’est précisément ce qui se trouve sous la main qui se relève toujours comme le plus difficile à atteindre, ce qui semble le plus aisé comme la tâche la plus rude”; “qu’y a-t-il de plus difficile à rendre que la vérité, de plus pénible que la clarté?”.

Pel que es refereix als tres creadors, crec que n’hi haurà ben bé prou amb unes breus pinzellades per prendre cons ciència de l’acuïtat i la pregonesa de la mirada de Zweig.

Stendhal: « Son mérite fut d’avoir fixé à tout jamais dans le cristal limpide de son intelligence égoïste et froide quelques-unes des plus précieuses découvertes de la psychologie et de les avoir conservées a la postérité. Sans ce prodigieux maître dans l’art de feindre nous connaitrons moins de vérités sur l’univers des sentiments et sur leur monde souterrain. »

Casanova : « On peut le mépriser […] pour son défaut de morale […] ; on peut le contredire comme historien et le désavouer comme artiste. […] [Mais], en dépit de tous les poètes et tous les penseurs, l’univers n’a depuis lors inventé aucun roman plus romanesque que sa vie, ni aucune figure plus fantastique et vivante que la sienne ».

Tolstoi —un retrat gegantesc, insuperable, que gairebé justificaria per ell sol la vida d’un escriptor—: « Ce génie épique, frère d’Homere, ce conteur naturel par excellence, limpide comme l’eau de roche et presque primitif à la manière du peuple, recèle en lui un artiste tourmenté et insatisfait. Cependant — et c’est là la grâce suprême — la difficulté de la genèse reste invisible dans la vie parfaite de l’ouvre. Cette prose, dans laquelle on ne sent plus l’art, apparait, au milieu de notre temps, et aussi par- delà tous les temps, en quelque sorte éternelle, sans origine et sans âge, comme la Nature ».

En definitiva, si fa massa temps que teniu oblidat Stendhal, si no sabíeu que Casanova era un magnífic narrador, o si crèieu que el temps de Tolstoi ja havia passat, no se us acudeixi llegir aquesta exquisida obra…, no fos cas que no tinguéssiu lloc suficient a la tauleta de nit per desar-li les lectures pendents.

diumenge, 3 de gener del mmxvi

(Proposta de) traducció dels fragments en francès:

En art, és precisament el que és més a tocar el que sempre es mostra com el més difícil a assolir, el que sembla més fàcil, com la tasca més dura”; “que hi ha de més difícil a atènyer que la veritat, de més laboriós que la claredat?”

 El seu mèrit fou el de fixar per sempre més en el cristall límpid de la seva intel·ligència egoista i freda algunes de les més precioses descobertes de la psicologia i haver-les conservades per a la posteritat. Sense aquest prodigiós mestre de l’art de fingir coneixeríem moltes menys veritats sobre l’univers dels sentiments i sobre el seu món subterrani.

Se’l pot menystenir […] per la seva manca de moral […] ; se’l pot contradir com a historiador i desautoritzar-lo com a artista. […] [Però], malgrat tots els poetes i tots els pensadors, des de llavors l’univers no ha inventat cap novel·la més novel·lesca que la seva vida, ni cap figura més fantàstica i viva que la seva.

Aquest geni èpic, germà d’Homer, aquest narrador natural per excel·lència, límpid com l’aigua de roca i gairebé primitiu a la manera del poble, encobreix dins seu un artista turmentat i insatisfet. Tanmateix —i heus ací la gràcia suprema— la dificultat de la creació resta invisible en la vida perfecta de l’obra. Aquesta prosa, en la qual no es percep gens l’art, apareix, enmig del nostre temps, i també més enllà de tots els temps, d’alguna manera eterna, sense origen i sense edat, com la Natura.

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *