Instrumental, James Rhodes

No crec gaire, per no dir gens, en llibres necessaris i, molt menys, imprescindibles. Amb prou feines si hi pot haver llibres recomanables que, segons el criteri propi, sempre subjectiu i, per tant fal·lible, destaquen per damunt dels altres. Tanmateix, si n’existeix algun de necessari segurament és Instrumental. Memorias de medicina y locura (Instrumental. A Memoir of Madness, Medication and Music), de James Rhodes, Blackie Books, novembre del 2015, traduït per Isamael Attrache.

Instrumental. Memorias de medicina y locura , James Rhodes, Blackie BooksI ho és no tan per raons estrictament literàries, tot i que la manera d’escriure del músic londinenc és atractiva, malgrat alguns excessos d’escabrositat que (potser) no serien imprescindibles, sinó socials o de coneixement.

Posar damunt de la taula el tema dels abusos sexuals infantils —i aquest, com adverteix l’autor, és un terme políticament correcte que en maquilla un altre de molt més atroç, el de les violacions d’infant— i les seves desastroses conseqüències sobre els innocents que els sofreixen no tan sols era molt i molt convenient sinó necessari —per no dir obligatori: “Las violaciones infantiles son el Everest de los traumas” (pàg. 26); “es como una mancha que nunca desaparece” (pàg. 38); “Los abusos te convierten en un superviviente de por vida” (pàg. 64).

Com acostuma a succeir amb la majoria dels actes humans que provoquen dolor, en el dels abusos a criatures el silenci ha estat la norma habitual: “La vergüenza es el motivo por el que no se lo contamos a nadie. Las amenazas funcionan cierto tiempo, pero no años. La vergüenza asegura el silencio” (pàg. 71).

En primer lloc, perquè els que els han patit se senten culpables del que els va passar; en segon, perquè de les coses que ens molesten o creen incomoditat preferim no sentir-ne a parlar; i en tercer, perquè per a que els afectats es decideixin a explicar-los es requereix la confluència de, com a mínim, tres factors que difícilment es reuneixen en una mateixa persona: haver aconseguit acceptar-los (atès que superar-los és impossible), un coratge i una sinceritat fora de mida i, sobretot, saber-los explicar en condicions.

I Rhodes, al cap de vint-i-sis anys de les primeres agressions, va decidir començar a parlar-ne. Primer a psiquiatres i professionals sanitaris, després al que li quedava de família, i, en darrer terme, al públic. El resultat final és aquesta obra, tan indispensable com aterridora, que comença amb una frase que és, alhora, una palesa advertència («Si això t’incomoda o et causa malestar, millor que no segueixis llegint, no és més que una mostra suau de la duresa que t’espera…») i, alhora, tota una declaració de principis («M’expressaré com em doni la gana, sense cap subterfugi o prevenció, si no t’agrada…») : “La música clásica me la pone dura” (pàg. 7).

James Rhodes

“James rhodes pianist” by © Zoe Caldwell – Own work.

I a partir d’aquest moment d’alliberament inicial, tot anirà in crescendo. Fins a tal punt d’esdevenir una obra no apta per a tots els públics, començant pels menors, als quals els farà molt bon servei si són els seus pares els que la llegeixen, però ben poc si ho fan ells mateixos, i seguint per qualsevol ànima sensible que segueixi creient que els reis mags d’orient existeixen i que les famílies (i el món que en sorgeix i en depèn) reals són com les que protagonitzen les pel·lícules de la factoria Disney.

Tant el llenguatge com el contingut no són severs, sinó severíssims; no difícils de pair, sinó (gairebé) impossibles; no angoixants, ans angoixadíssims; et provoquen no només una gran incomoditat, sinó la confirmació, ineludible i inassumible, dels extrems de crueltat que pot abastar  la societat humana. I, encara més, com es pot convertir en un infern la vida màgica de la infància; fins a tal punt és crua, insofrible la situació dels nens i nenes que pateixen agressions sexuals que, al seu costat, les criatures protagonistes de les novel·les de Charles Dickens semblen afortunats.

Però si llenguatge i contingut són tan severs és, i aquest, sens dubte constitueix el major valor i el més imperidor del llibre, perquè ho han d’ésser, perquè la història de l’autor —que dóna la veu a tantes veus callades que han passat pel mateix, que segueixen sentint-se’n culpables i que no gosen aixecar el cap (que, fins i tot, només contemplen una única sortida, el suïcidi)— ho exigeix; perquè el seu crit d’alliberament, que ho és al mateix temps d’esperança, implicava, necessàriament una sinceritat absoluta; perquè, per assolir la seva catarsi, li calia treure-(s’)ho tot de dins, fos com fos, escopint-ho, quan calia.

I per això, per més que, segons el meu parer, el llenguatge en alguns instants arriba a un nivell de brusquedat i de grolleria no (del tot) justificables, el llibre és com és. Perquè únicament amb aquesta sinceritat —aclaparadora, commovedora, feridora, insofrible, aclaridora, deslliuradora, tot alhora— total i completa, sense límits, fronteres ni prevencions, podia ésser el que ha acabat essent.

Perquè el llibre és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món (“Mi hijo fue y sigue siendo un milagro. No voy a experimentar nada en la vida que pueda equipararse a la incandescente bomba atómica de amor que estalló cuando nació” pàg. 96) i tracta mots temes, la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un magnífic al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones: “La música es la respuesta a aquello que no la tiene” (pàg. 9)

Si Dostoievski, mitjançant un dels personatges de L’idiota, afirmava que “la bellesa salvarà el món”, Rhodes ens recorda que la bellesa i la grandesa de la música és, també, incomparable: “La música puede llevar luz a sitios a los que nada más llega. El gran genio musical i lunático Schumann nos dijo. <<Mandar luz a la oscuridad del corazón de los hombres: ese es el deber del artista.» Creo que todos tenemos este deber” (pàg. 260).

dissabte, 26 de desembre del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Enllaço, pel seu gran interès, la sentència sobre la publicació d’aquest llibre de la Cort Suprema de la Gran Bretanya.
Si sabeu prou bé l’anglès, no dubteu de llegir-la: un Tribunal Suprem que entén sobre drets i llibertats.

Judgement

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *