Les nits blanques, Fiódor Dostoievski

Provar de descobrir Fiódor Dostoievski al lector és tan inútil com absurd: qui no conegui les seves grans, grans obres (Crim i càstig, L’idiota, Els germans Karàmazov), si té temps per endavant, ja pot deixar de llegir aquesta anàlisi literària i submergir-s’hi: en quedarà tan captivat i aclaparat que el més segur és que les col·loqui a la seva tauleta de nit i no les tregui mai més. El geni rus no tan sols el meravellarà amb la seva escriptura, sinó que el submergirà en les més recòndites profunditats de l’ànima humana.

Les nits blanques, Fiódor DostoievskiÉs per això que qualsevol llibre que s’afegeixi a les traduccions dostoievskianes en català cal rebre’l amb els braços oberts, per més que no formi part de les seves creacions fonamentals: perquè sempre hi trobarem traços, més o menys perfilats, més o menys destacats, de la seva literatura.

En Les nits blanques (Белые ночи, Bèlie notxi), Angle Editorial, setembre del 2015, traduït esplèndidament per Miquel Cabal Guarro, ens trobarem amb un personatge que té molt l’aroma de Nikolai Gogol o d’Anton Txèkhov: un pobre home perdut al bell mig de la ciutat, sense caràcter ni empenta de cap mena, a punt per ésser arrossegat per les circumstàncies com un fràgil vaixell de paper: “Ja fa gairebé vuit anys que visc a Sant Petersburg i amb prou feines he estat capaç de fer cap coneixença” (pàg. 10). Un idealista —“Sóc un somniador. Tinc tan poca vida real” (pàg. 24)— tot just sortit de l’ou que encara no sap que en la societat on viu l’home és un llop per a l’home.

Un home que voldria viure però ni en sap ni s’hi atreveix, que resta al marge de tot i de tothom, sospirant perquè li arribi el moment de sortir a escena, de participar en la vida, en comptes de contemplar-la, delerós: “«Què n’he fet dels anys? He enterrat els meus millors dies. He viscut o no?»” (pàg. 51). Fins que una nit es troba amb una noia, Nàstenka, que, amb la condició expressa que no s’enamori d’ella, li explica la seva història.

Una història, d’amor desesperat i desconsolat, que li canviarà la vida, que convertiran les quatre nits blanques que passarà amb la jove, en l’instant àlgid de la seva existència, en el record que mai no l’abandonarà; més encara, quasi en la justificació de la seva presència al món. Perquè, hagin acabat com hagin acabat les nits, al costat de la grisor habitual que l’havia acompanyat fins llavors, brillaran per sempre més al firmament del seu cor: “Que siguis beneïda pel minut de benaurança i felicitat que vas donar a un altre cor, solitari i agraït!” (pàg. 101).Fiódor Dostoievski

Dostoievski —i, per poc sensible que sigui, el lector segurament farà com ell—, que coneix, retrata i estima com ningú la pobra gent, haurà conclòs el seu llibre, però no abandonarà el seu personatge; havent agafat afecte per aquell malaurat no-ningú, que es conforma amb ben poc, perquè un xic sempre és millor que el no res que havia tingut fins llavors, es compadirà d’ell, s’asseurà al seu costat i li farà companyia.

I nosaltres, potser pensarem que les nits poden ésser blanques, llargues i fredes, desoladores fins i tot, però que mentre trobem una orella disposada a escoltar-nos quan ens cal parlar i algú que ens allarga la mà quan estem a punt de caure, mai no seran del tot.

I, sobretot, que potser l’autor nascut a Moscou no creia en déu o no hi podia creure, però en l’home, en l’ésser humà, segur que sí que hi creia —hi creia i, encara més important, se l’estimava.

Perquè, com comenta un dels personatges d’Humiliats i ofesos (novel·la que no compta, encara, inexplicablement, amb cap traducció al català) sobre el llibre que el protagonista principal li acaba de llegir en veu alta, Les nits blanques és “una historia simple i petita, però que t’arriba al cor, tot el que s’hi explica és fàcil d’entendre i de guardar en la memòria, i per ella es veu que fins el més fosc i humil dels homes segueix essent un home i mereix el nom de germà nostre”.

diumenge, 13 de desembre del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *