Les bones intencions, Amity Gaige

És necessari un gran talent narratiu per aconseguir que un personatge que pels seus actes ens hauria de resultat immediatament repulsiu no ho sigui; o, almenys, no ho sigui del tot. Molt més si, al damunt, el que fa el personatge és segrestar la seva filla i allunyar-la de la seva mare i acabem entenent-lo i, fins i tot, encara que ens faci una vergonya confessar-ho, sentint-hi una certa empatia.

Les bones intencions, Amity GaigeDes de la primera línia —“El que segueix és un registre d’on hem estat la Meadow i jo des que vam desaparèixer”— de la seva novel·la Les bones intencions (Schroeder), Amity Gaige opta per posar les cartes damunt de la taula, per mostrar-se tan clara com honesta. I, tot essent capaç de situar-se en el lloc del pare que s’ha endut la filla, ens explicarà aquesta “història trista”, dolorosa, impactant i punyent, mitjançant l’al·legat de defensa que, a petició del seu advocat, adreça a la seva dona com a darrer intent, desesperat, d’obtenir, amb aquesta apologia, “la teva clemència”.Amity Gaige

Per fer-ho, bussejar en el seu passat per anar detallant les raons que, baula a baula, l’han dut a la situació present. I l’inici de tot, l’acte generatiu primer, impensat, impremeditat i sense segones intencions, en teoria petit i poc important, aquell que donaria un tomb a la seva existència, que l’aniria condicionant més i més, fins a lligar-lo de mans i peus.

Un acte, que no cometre la insensatesa de desvetllar, que suposarà el començament “d’una història […] absolutament falsa […], una ficció fraudulenta, distorsionada, espúria, retorçada i desesperada” que el condicionarà per sempre més i que haurà d’arrossegar al seu darrere —de fet, al seu davant— com un llast per sempre més: “De debò […], si hagués pogut torçar el coll a totes les […] mentides i excentricitats, ho hauria fet”.

Les bones intencions, a banda d’una més que interessant anàlisi sobre un tema tan conflictiu com és el de la custòdia dels fills —“no ho podia suportar més: la manera com al món hi faltava aire quan la meva filla se n’anava, […] les coses deixaven de tenir vida”—, és una exploració de l’univers infantil, de la visió que tenen els nens del món; de “la manera deliciosa [que tenen] de veure les coses”, fins i tot en les circumstàncies més extremes.

I, per més que ens digui el contrari —“hi ha coses que no es poden explicar, simplement no es pot, per més simpàtica o commovedora que sigui l’oient”—, en aquest punt, d’alta literatura, on es troben els sentiments i les emocions amb el llenguatge, el mestratge de l’autora és indiscutible.

Només per la seva lloable capacitat de posar-se en la pell del pare i la filla, i, sobretot, de fer-los parlar amb tanta autenticitat —les converses entre tots dos són impagables—, ja pagaria la pena llegir aquesta novel·la, traduïda per Marta Pera Cucurell. Tanmateix, per fortuna, aquesta només és una de les raons…, les altres —la interrogació sobre la veritat i la mentida, sobre aparença i realitat, sobre qui som i qui podem ésser…— , les anireu descobrint quan decidiu a endinsar-vos-hi.

dimecres, 3 de juny del mmxv

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 29 de novembre del 2015

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *