Algú, Alice McDermott

Un títol tan senzill i neutre, gairebé vague, com Algú —fidel traducció de l’original, Someone— d’entrada pot fer enrere més d’un lector, acostumat com està a títols grandiloqüents que prometen molt. Si, al damunt, li avanço que en aquest nou llibre de l’Alice McDermontt, publicat per Editorial Minúscula, en traducció conjunta de Marta Hernández i Zahara Méndez, s’hi explica poc més que la història quotidiana de Marie, una dona gran que viu a Brooklyn, que mai n’ha volgut sortir, que no destaca gairebé en res ni duu a terme res d’extraordinari, tan discreta que si passés pel nostre costat ni tan sols ens n’adonaríem, segurament preferirà deixar-la estar.

Algú, Alice McDermott, Editorial Minúscula, 2015I s’erraria, perquè es perdria l’oportunitat de fer un tast d’una de les mil i una possibilitats que ofereix la literatura; en concret, una que se surt del corrent general i que, per tant, l’amplia i la dignifica. Perquè, per més que alguns s’ho creguin, no és l’argument —o, diguem-ho amb major precisió, no és només l’argument— el que crea una obra literària, sinó l’obra literària mateixa, la confluència de l’argument amb la forma que hom decideix de narrar-lo.

I una novel·la no és, necessàriament, millor perquè hi passin moltes coses, perquè hi apareguin una munió de personatges o perquè s’hi produeixin una bona acumulació de fets excepcionals; massa sovint, l’acció i la tensió amaguen la manca d’idees, la banalitat de l’argument; el no-res que cal que no s’aturi mai per no deixar en evidència la seva buidor.

Com tampoc no és millor perquè el seu autor la situï en un futur més o menys catastròfic, en un escenari exòtic, hi tracti un tema conflictiu o dolorós o, encara menys, perquè apliqui la recepta màgica (acció, sexe i un escenari ben conegut, amanit amb un xic de documentació històrica, molta intriga i un final trepidant; a punt per convertir-se —si no ho és ja…— en un guió cinematogràfic) que converteix la literatura en un prêt à lire que ben poc a veure amb la creació artística; que es llegeix tan aviat com s’oblida.

Una novel·la és, o hauria d’ésser, un què narrat a través d’un com; o, més exactament, encara, un com que narra un què. I el què és una vida, una experiència vivencial, que ha d’ésser interessant i atractiva per ella mateixa. I que ha d’oferir-nos una visió de la psicologia humana —de la condició humana, si preferim dir-ho en termes d’André Malraux. Això McDermott no ho pot tenir més clar: qualsevol vida es pot convertir en motiu d’una novel·la, fins i tot les d’aquelles persones que passarien pel nostre costat sense que ens n’adonèssim.

Entre d’altres raons, perquè la vida interior de qualsevol persona és riquíssima, i si som capaços de bussejar dins la seva ànima, i compartir-la amb el lector, el resultat no tan sols pagarà la pena, sinó que ens durà lluny: ens farà reflexionar i ens deixarà petja. I, sobretot, perquè qualsevol experiència particular, en el fons, és universal —o, si més no, universalitzable. Raó per la qual, si reeixim a descriure-la bé, a donar-li vida —en conseqüència, cos, però, per damunt de tot, ànima— ens hi sentirem identificats, en compartirem l’experiència.

Per donar cos a la vida de la Marie, l’autora, fent-la parlar en primera persona, partirà de la seva infantesa —“Als set anys, jo era una nena tímida i d’aspecte còmic, amb la cara rodona i xata i dues esquerdes negres per ulls, ulleres gruixudes, serrell negre, una boca recta i seriosa: la caricatura d’una nena petita” (pàg. 16)— per arribar a la vellesa —“Cinc anys vídua, vuit sense el Gabe, trenta sense la meva mare al món i seixanta-i-tants (seixanta-sis, podria ser), d’ençà que el pare va marxar” (pàg. 203)—, i ens anirà oferint petites pinzellades del seu passat; aïllades peces del trencaclosques molt més gran que és la seva vida però que, per menudes que siguin, dibuixen un retrat molt pregon del que ha estat la seva experiència vital.

En síntesi, una novel·la molt ben escrita, estructurada amb una precisió quirúrgica, que recorre la llarga existència d’una dona fent molt poques parades narratives, menys de les que semblen imprescindibles, però sublimment escollides, que diu molt més que no sembla dir —entre d’altres coses, que la vida, que qualsevol vida, és la major i la més increïble de les aventures.

dijous, 23 de juliol del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *