Amb la corda al coll, Joseph Conrad

Succeeix sovint que un autor és conegut sobretot per una obra, per dues a tot estirar, i és valorat i definit per ella, com si la resta de la seva creació gairebé no existís. En el cas de Joseph Conrad, a causa d’una adaptació cinematogràfica brillantíssima, l’Apocalypse now, de Francis Ford Coppola, des de fa un temps sembla com si els seus altres grans llibres (Lord Jim, Tifó, Nostromo, L’agent secret…) haguessin passat a un segon terme i únicament El cor de la tenebra l’hagi sobreviscut.

Amb la corda al coll, Joseph ConradPer fortuna, no ha estat així, com ens ho posa de manifest Viena Editorial, oferint-nos Amb la corda al coll (The End of the Tether), traduïda per Marta Pera Cucurell, que explica, amb la subtilesa, l’enginy i l’habitual mestratge narratiu de l’escriptor anglo-polonès, la història dels darrers temps de navegació del vell capità Henry Whalley, que “durant [els] dies del passat […] no havia perdut mai cap nau ni havia permès cap transacció tèrbola” (pàg. 11), a bord de l’atrotinat vapor Sofala. Una història d’una humanitat aclaparadora, d’una gran pregonesa psicològica que, tant per raons literàries com existencials, deixa una petja ben assenyalada.

Des de les seves primeres línies —“Molt de temps després que el vapor Sofala hagués canviat el curs en direcció a terra, la costa baixa i pantanosa encara retenia l’aparença d’una simple taca fosca més enllà d’una franja lluent.”—, et captiva i t’intriga. Tan aviat com apareix la figura de l’ancià capità i prens consciència de la seva situació, i et sents un tripulant més de la seva embarcació, comences a demanar-te: «On ha d’anar?», «Per què?» i, per damunt de tot, «Hi arribarà?».

Preguntes cabdals, que l’autor anirà responent amb una sàvia i molt ben mesurada dosificació; tan mesurada i precisa que, com més vas sabent, més dubtes van apareixent, més incertesa se’t crea; i més i més et cal —quasi t’urgeix— arribar al final per esbrinar com es resol tot, com acaba aquesta novel·la que et manté permanentment amb l’ai al cor, que et contagia la seva febre narrativa i t’impedeix deixar-la fins haver-la enllestida.

Joseph ConradFins que arribes a un final que, per més que és (venturosament) inesperat i imprevisible, no pot ésser més lògic, més natural, més adient, més exacte —si em permeteu el mot. Un final que, per descomptat, no desvetllaré, ni tan sols avançaré si és dur o benèvol, trist o alegre, si és esperançador o desesperançador, però sí afirmaré que és d’una perfecció —d’una ineludibilitat, em podríem dir— esbalaïdora. I, alhora, d’una intensitat poètica i humana meravellosa, equiparable a ben pocs finals; per exemple, a l’exquisit —i igualment inoblidable— acabament del Derzú uzalà de Vladímir Arséniev.

És per tot plegat que convé esperar —potser, confiar— que després de  la bona pensada de publicar aquesta esplèndida història “d’un home que havia durat massa” (pàg. 184), “d’aquell home que havia fet una vida centrada en l’acció” (pàg. 164), Viena es decideixi a editar, per cloure el cercle literari de les tres edats de Conrad, Joventut, per desgràcia, encara inèdit en la nostra llengua.      

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 19 de juliol del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *