Un capellà gens clerical, un polític poc polític, Josep Poca Gaya

Quan hom es decideix a escriure unes memòries, senyal que ha viscut molt i que té interès en compartir les seves experiències amb els altres; que considera que convé deixar constància d’allò que li ha succeït per a coneixement dels que han vingut després d’ell i dels que vindran més tard.

Un capellà gens clerical, un polític poc polític, Josep Poca GayaQue en Josep Poca Gaya ha viscut molt, que ho ha fet en llocs molt diversos i passant per tot un seguit de canvis que l’han dut de la Ceca a la Meca d’aquesta Catalunya nostra, convertint-lo en un espectador que té molt a explicar ens ho confirma Josep Massot i Muntaner al pròleg d’Un capellà gens clerical, un polític poc polític, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, març del 2015: “Gosaria dir que es tracta d’un llibre imprescindible per a entendre de prop les transformacions que s’han anat produint en l’Església catòlica del nostre país […] i per a penetrar ens els terrenys a vegades una mica misteriosos del món de l’edició i sobretot del món de la política de cada dia” (pàg. 6).

Amb la seva obra, l’autor ens duu des del seu naixement a l’Espluga Calba fins la seva ben merescuda jubilació a Bonastre, tot passant per la seva infància, per la seva estada als seminaris de Tarragona i Salamanca —tan diferents com ho són els caràcters català i castellà—, pels seus dies de capellà, pel seu encontre amb l’amor de parella —“havent reconegut que sentia estimació per una persona […] havíem determinat tirar endavant el nostre compromís d’amor sincer i veritable, encara que, naturalment, allò comportés haver-me d’allunyar de la meva missió sacerdotal” (pàg. 66)—, per les seves cada vegada més importants tasques editorials i per la seva feina política: “[sóc] un «home de país», el qual considera els partits només com a eines de treball convenients […] per dur a terme una determinada política” (pàg. 133).

Des d’un punt de vista que mescla a parts iguals el convenciment, la fe, la moralitat, la defensa incondicional de la justícia i de l’equitat, la fidelitat als principis, l’estima per la terra que el va veure néixer, l’amor per la llengua que el defineix i ens defineix —“Al meu país sempre em dirigeixo en català a tothom i només, quan l’altre m’ho sol·licita i veig que hi ha motius, li parlo en la seva llengua” (pàg. 103)—, Poca ens ofereix una visió polièdrica i molt autèntica d’un temps i un país que, mercès a les grans transformacions que ha sofert Catalunya d’un temps ençà, és tan llunyà com proper alhora: del país que hem estat i que, potser, ens durà molt més lluny, encara.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 10 de maig del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *