Hi havia una vegada una noia…, Liudmila Petruixévskaia

Històries d’amor estavellades contra la vida quotidiana

El de la narrativa és un dels gèneres més difícils i exigents per a qualsevol autor que se’l prengui de manera seriosa, que vulgui fer una obra de veritat: l’esforç de contenció, de no escriure ni un sol mot que no sigui ineludible —com recomanava Anton Txékhov, un dels grans, grans mestres— comporta una capacitat de reescriptura quasi infinita; arribar a la versió final, definitiva, de cada conte suposa una tasca hercúlia.

Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre. Històries d’amor (Рассказы о любви), de Liudmila Petruixévskaia, Edicions del Periscopi, traduït per Miquel Cabal GuarroUna feinada que, massa sovint, no es veu degudament compensada per l’atenció dels lectors i lectores que, manta vegades, acaben de llegir una narració i, si no és tan explícita com estan (malauradament) acostumats, es queden amb la sensació d’haver-se perdut pel camí. És per això que el primer que crec que cal receptar a aquells que s’aventurin a immergir-se en Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre. Històries d’amor (Рассказы о любви), de Liudmila Petruixévskaia, Edicions del Periscopi, traduït per Miquel Cabal Guarro, és paciència; no pas molta, això potser seria demanar massa, però si prou.

Paciència per entendre que tant pel llenguatge com pel seu contingut, de tot intranscendent en aparença —“tenia un aspecte repulsivament vulgar” (pàg. 17)—, l’obra de l’autora russa requereix un imprescindible temps d’adaptació, d’agafar-li el to, el ritme i, en definitiva, el què.

Un què —una manera de veure, viure, escriure i descriure el món— que no ens deixarà indiferents, que, com succeeix, per exemple, amb un altre narrador de raça, George Saunders, ens podrà acabar agradant d’allò més o resultant indigerible (fins i tot ens pot semblar que està jugant amb la nostra credulitat lectora, fent-nos passar bou per bèstia grossa), però, tan si és per una opció com per l’altra, recordarem llarg temps la seva literatura.Liudmila Petruixévskaia

Atès que, considero, els cànons literaris no són més que una (fal·lible) guia per a incauts, tenim tot el dret a decantar-nos per una o altra opció. Això sí, primer ens caldrà llegir les narracions. Algunes d’elles —aquelles en les quals la voluntat d’innovar en el llenguatge, l’obsessió per la forma, desequilibra la balança entre continent i contingut que caracteritza la millor literatura (la literatura, de fet)—, discutibles, segons el meu parer. D’altres —en les quals l’autora s’oblida d’aquesta voluntat d’anar més enllà, d’épater; verbigràcia, “El fill de la Tamara” i “Baies verdes d’agrassó”—, magnífiques.

Unes històries d’amor —en realitat, de desamor, de marginació, de solitud, d’amors impossibles en una Rússia post-soviètica curulla de pobra gent, d’humiliats i ofesos— que mereixen, almenys, la nostra atenció.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el diumenge, 26 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *