El cantó de Guermantes II, Marcel Proust

Com més avanço en la lectura d’“A la recerca del temps perdut” més m’afermo en la meva convicció que l’obra mestra de Marcel Proust té molt més de desconeguda que no pas de difícil —per no dir, d’inaccessible; que només cal decidir-se a submergir-s’hi, amb els ulls i la resta dels sentits ben oberts (és sens dubte, una de les escriptures més directament sensuals de la literatura de tots els temps) per assaborir-la.

Això sí, en les condicions òptimes que requereix qualsevol obra artística de valor, dedicant-li l’atenció i el temps que es mereix: sense presses i amb (una bona) estona per endavant.

El cantó de Guermantes II, Marcel ProustUna lectura, doncs, ideal per als propers dies de festa que ens esperen. Faci sol o estigui ennuvolat —perquè, malgrat que, des d’un anys enrere, els escarmentats meteoròlegs sempre pronostiquin un sol enlluernador per als dies de setmana santa, acostumen a ésser més aviat rúfols…—, cerqueu un lloc tranquil, obriu El cantó de Guermantes II (Le Côté de Guermantes) —i no cal que ho feu per la primera pàgina, si no ho voleu; la seva prosa captivadora us acollirà igual de bé ho feu per la que ho feu: la seva obra és un tot sense principi ni final, un etern recomençar— i gaudiu-lo, en la tan magnífica com llegidora versió que ens ofereix Josep Maria Pinto (Viena Edicions, febrer del 2015).

I feu-ho sense cap mena de prevenció, al vostre albir, deixant-vos dur —i endur— per la vostra llibertat lectora, oblidant-vos de tot i de tots i, sobretot, de qualsevol parti pris que hàgiu sentit i llegit sobre la incommensurable obra proustiana que, en general, us farà més mal que bé; llegiu-la com si us hagués caigut a les mans i no sabéssiu qui l’ha escrita; com si fóssiu incontaminats pelegrins d’una aventura literària encara per descobrir.

Deixeu de banda —si més no, en una primera lectura: potser només hi ha un gaudi literari superior a llegir “La Recherche”, rellegir-la!— el neguit de voler esbrinar què (us sembla que) explica o deixa d’explicar l’autor francès; prescindiu, també, del dubte de si l’heu entès o no prou bé, de si no us n’esteu perdent alguna detall essencial: “Un artista no necessita expressar directament el seu pensament en la seva obra perquè aquesta en reflecteixi la qualitat” (pàg. 129). No intenteu, tampoc, tractar de situar el present volum en el corpus total de l’obra (no hi guanyareu gaire, i us distraureu més que no convé).

Per restar-ne envescats, no us cal per a res saber, per exemple, que, dins el bloc homogeni de l’obra magna, es pot considerar la novel·la frontissa en uns quants sentits; frontissa entre la infantesa i la maduresa, amb tot el que això comporta, entre els somni i la realitat —“La meva experiència més gran sobre la vida (sobre la vida menys uniforme, menys senzilla que no m’havia pensat d’entrada) desembocava provisionalment en l’agnosticisme” (pàg. 66), entre els desigs i la seva consecució: “No hi ha res com el desig per impedir que diem tinguin cap semblança amb el que tenim al pensament” (pàg. 57).Marcel Proust

Com ho és entre la il·lusió de la immortalitat —metàfora, al mateix temps, de la permanència, de la impossibilitat del canvi— i la mort. Sens dubte, no és pas casual que aquesta segona part del Guermantes s’iniciï amb la defunció de l’àvia; aquesta desaparició, crucial per al narrador, suposa un diàfan abans i un després en la seva vida, un canvi no ja quantitatiu, sinó qualitatiu: “Encara no estava morta, però jo ja estava sol” (pàg. 7); “el sofriment és una mena de necessitat de l’organisme de prendre consciència d’un estat nou que l’inquieta, de fer que la sensibilitat s’adeqüi a aquest estat” (pàg. 18).

I, last but not least, tampoc no cal saber —tot i que aquest és un element que pot ajudar-vos a començar a llegir Proust— que és el llibre on l’escriptor desplega amb major acuitat la seva ironia càustica, precisament per deixar en evidència la suposada preeminència i superioritat de l’aristocràcia que el jove narrador tant aspirava a tractar: “L’emperador és d’una intel·ligència inaudita […]; estima apassionadament les arts, té un gust d’alguna manera infal·lible sobre les obres d’art, no s’equivoca mai; si una cosa és bella, la reconeix de seguida, i comença a odiar-la; si detesta alguna cosa, no hi ha dubte a aquest respecte, és que és excel·lent” (pàg. 261).

Fruïu-la i prou; llegiu-la com qui escolta una simfonia, permetent que siguin les emocions i les sensacions —“el vent, com un jardiner curós, sacsejava els arbres, feia caure els fruits, escombrava les fulles mortes” (pàg. 97)— les que us guiïn, les que us transportin, amb ferma delicadesa, al món màgic de les paraules i els sentits, de la literatura, als “llocs on vivia la meva imaginació” (pàg. 95).

Deixeu-vos seduir per la seva prosa fantàstica, que copsa, aprehèn i recupera el teixit del temps tot deturant-lo —“havia sabut aturar immortalment el moviment de les hores en aquell instant lluminós” (pàg. 136)—, per fer-nos veure allò que, d’altra manera mai no hauríem vist, per fer-nos pensar sobre allò que mai no hauríem pensat, per fer-nos anar més enllà; molt i molt més enllà: “amb tu veien coses que no es veurien si no hi fossis, de qui mai no els havia parlat ningú, […] li havies ensenyat coses inaudites, i fins i tot en les coses conegudes, […] va poder comprendre detalls davant dels quals, sense tu, hauria passat vint vegades per davant sense remarcar-les mai” (pàg. 342).

dimarts, 31 de març del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:

Combray
Un amor d’en Swann
A l’ombra de les noies en flor I
♦ A l’ombra de les noies en flor II
El cantó de Guermantes I

I dels següents:

♣ Sodoma i Gomorra l


Versió original de les transcripcions textuals
:

Edicions Viena, pàg. 129; Folio Classique, pag. 296: “Un artiste n’a pas besoin d’exprimer directement sa pensée dans son ouvrage pour que celui-ci en reflète la qualité

Edicions Viena, pàg. 66; Folio Classique, pag. 351: “Mon surplus de science sur la vie (sur la vie moins unie, moins simple que je ne l’avais cru d’abord) aboutissait provisoirement à l’agnosticisme.

Edicions Viena, pàg. 57; Folio Classique, pag. 343: “Il n’y a rien comme le désir pour empêcher les choses qu’on dit d’avoir aucune ressemblance avec ce qu’on a dans la pensée.

Edicions Viena, pàg. 7; Folio Classique, pag. 303: “Elle n’était pas morte encore. J’étais déjà seul.

Edicions Viena, pàg. 18; Folio Classique, pag. 312: “la souffrance est une sorte de besoin de l’organisme de prendre conscience d’un état nouveau qui l’inquiète, de rendre la sensibilité adéquate à cet état.

Edicions Viena, pàg. 261; Folio Classique, pag. 510: “L’empereur est d’une intelligence inouïe […], il aime passionnément les arts ; il a sur les œuvres d’art un goût en quelque sorte infaillible, il ne se trompe jamais ; si quelque chose est beau, il le reconnaît tout de suite, il le prend en haine. S’il déteste quelque chose, il n’y a aucun doute à avoir, c’est que c’est excellent.

Edicions Viena, pàg. 97; Folio Classique, pag. 376: “le vent, comme un jardinier soigneux, secouait les arbres, faisait tomber les fruits, balayait les feuilles mortes

Edicions Viena, pàg. 95; Folio Classique, pag. 374: “pays dans lesquels mon imagination vivait

Edicions Viena, pàg. 136; Folio Classique, pag. 408: “avait su immortellement arrêter le mouvement des heures à cet instant lumineux

Edicions Viena, pàg. 342; Folio Classique, pag. 575: “avec vous on voyait des choses qu’on ne verrait jamais sans ça, dont personne n’a jamais parlé, que vous lui avez montré des choses inouïes, et même, dans les choses connues, qu’elle a pu comprendre des détails devant qui, sans vous, elle aurait passé vingt fois sans jamais les remarquer.

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *