Homes sense dones, Haruki Murakami

Desvetllant l’ànima dels homes (i les dones)

Quan duus un cert temps sense que cap obra de ficció que has llegit no t’hagi commogut de veritat, no t’hagi deixat petja, quan et fa la impressió que la majoria de les editorials han perdut de vista que la seva funció és la de servir-nos bona literatura i no pas garantits productes de màrqueting, quan la més absoluta discreció sembla haver-se convertit en el senyal d’identitat dels llibres que es publiquen, encara reps amb major alegria les obres que, gairebé des de la primera pàgina, et deixen sense respiració, que et retornen el veritable goig de llegir, de submergir-te en una creació artística.

Homes sense dones, Haruki MurakamiAmb Homes sense dones (Onna no inai otokotachi), Editorial Empúries, març del 2015, traduït a quatre mans per Albert Nolla i Jordi Mas López, el nou recull de contes d’Haruki Murakami, m’ha succeït exactament això: des de bell inici el seu vigor, la seva empenta i, sobretot, la seva màgia literària —aquell no-saps-ben-bé-què que et trasbalsa i et canvia (encara que només sigui una mica); que et facilita l’entrada en un món nou on la veritat és ficció i la ficció, veritat— m’ha seduït i no he pogut apartar els ulls de les seves pàgines; com li ocorre al protagonista de “Xharazad”, la quarta narració del recull, em calia saber què m’havia d’explicar l’autor japonès.

Saber què els passava, que havien d’explicar-me o dir-me, aquests homes sense dones: “Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N’hi ha prou d’estimar profundament una dona i que ella se’n vagi” (pàg. 264). O el que és el mateix, saber com veuen i com viuen el món.

Uns homes que, en aparença, no són gaire normals, que se situen un xic al marge d’allò que, encara que sigui per estricta aplicació de l’estadística, en diríem normalitat, però que, tan aviat com els anem coneixent millor —tan aviat com hi anem convivint literàriament (si se’m permet l’expressió)—, quan els escoltem i ens assabentem de les seves vides i de les seves raons, van convertint-se en més i més normals; en homes que, si ens els creuéssim pel carrer, ens passarien del tot desapercebuts. Potser perquè, d’una manera o altra, tots ho som, de no normals, d’especials.

I potser sigui aquest un dels majors secrets de l’art de Murakami, el responsable del miracle literari que únicament els grans, grans creadors estan facultats per dur a terme: convertir el que, en principi, és quotidià o poc destacat no ja en interessant, sinó en atractiu —per no dir, en excepcional.Haruki Murakami

En un principi, sembla que en els seus relats no tan sols no hi passi res, no s’hi expliqui (quasi) res, ni s’hi digui res, sinó, el que és mil vegades més greu, que no hi pugui ni passar, ni d’explicar-s’hi, ni de dir-s’hi res; però, per poc atent que estiguis, per poc que et deixis portar per la seva mà, prens consciència que hi passa, s’hi explica i s’hi diu… tot!

Tot, és clar, el que pot passar, el que es pot explicar i el que es pot dir, perquè: “vols dir que podem entendre mai ningú del tot?” (pàg. 42). I una tal pregonesa, una tal totalitat l’autor d’El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge l’assoleix prescindint tant d’artificiositats formals, de discursos proselitistes, com de llenguatges cultistes o elevats; o sigui, pel mitjà que, tot i semblar el més fàcil, és el més difícil; el de la senzillesa i naturalitat: “Feia servir paraules corrents però en cap cas suades. Al contrari, eren ben reals” (pàg. 115); raó per la qual “Jo l’escoltava en silenci” (Íd.).

I això només és possible, potser —“potser faig servir massa la paraula potser” (pàg. 264)— posseint un profund, connatural, coneixement de l’ànima humana, dels mecanismes (conscients i inconscients, cerebrals i emocionals, viscerals i sentimentals, reconeguts i oblidats, acceptats i ignorats) que ens duen a actuar com actuem, a decidir com decidim; a anar dibuixant, volens, nolens, el recorregut de la nostra existència damunt els infinits camins de la mar del món.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 27 de març del mmxv

Pàg. 1 / Pàg. 2

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *