Els meus premis, Thomas Bernhard

Com més temps passa, més em fa la impressió que un dels grans, grans autors que quedaran del segle XX és Thomas Bernhard, un escriptor incòmode, que no encaixa gaire en els (limitadors i empobridors) cànons literaris, que va seguir el seu camí sense preocupar-se gaire d’on l’havia de dur, i, encara menys, de si algú l’havia de seguir; entre d’altres raons, perquè sabia que ell i només ell podia fer-ho: que la seva obra únicament seria la seva obra si no es fixava en l’exterior, sinó el seu interior; per dir-ho en paraules de Virginia Woolf (Una cambra pròpia), perquè no es limitava “a passar a frec de les coses, sinó [que era] capaç de mirar-ne el fons”.

Els meus premis, Thomas Bernhard, El Gall Editor, abril del 2014En Els meus premis (Meine Preise), El Gall Editor, abril del 2014, traduït per Clara Formosa, aquest caràcter inconformista i, sobretot, insubornable de l’autor de L’origen és posa, si es possible, més diàfanament de manifest que mai. Amb la seva habitual prosa contundent, sàvia i més que efectiva mescla de causticitat i d’humor, tan àcida com directa, ens parla de les experiències que visqué en els lliuraments d’alguns dels premis que va rebre; experiència que, al contrari del que hom podria esperar, va tenir molt més de negativa que no pas de positiva; que li va prendre o costar molt més que no li va donar.

Li va prendre, per damunt de tot, la poca confiança que li restava en les institucions públiques que els concedien i en els seus representants —“la ministra roncava, encara que molt suaument, roncava, roncava amb el ronc suau dels ministres, conegut al món sencer” (pàg. 20)— d’una incapacitat i d’una mediocritat —per no dir nul·litat— enfollidora, depriment, que l’exasperaven.

Amb major raó quan sabia que, malgrat la seva oposició frontal a aquest tipus de guardons i celebracions —“sempre he tingut una sensació de buit a l’estómac quan he hagut de rebre un premi, i el meu cap cada vegada s’hi ha resistit” (pàg. 106)—, no li restava altre remei que sotmetre-s’hi, ja que, segurament per la seva sinceritat i la seva integritat, per no claudicar davant les normes del mercat, no podia viure del que escrivia: “Tot era repugnant, però allò que més em repugnava era jo mateix. Odiava les cerimònies, però hi participava, odiava els que donaven els premis, però acceptava els diners” (pàg. 107).Thomas Bernhard

I, com que això entrava del tot en contradicció amb una persona com ell, que s’oposava a qualsevol circumstància o condició —“Tot el baf actual de les subvencions fa una pudor que clama el cel! Els poetes i escriptors no han d’estar subvencionats” (pàg. 136)— que pogués posar barreres a la seva llibertat creativa, a escriure allò que volgués escriure, la seva transigència feia que se sentís encara més aïllat, encara més fora del món, encara més torturat i incomprès.

Potser és precisament per aquesta raó, per l’hereclitana lluita de contraris que hagué de suportar al seu interior, entre el que creia —o, més aviat, sabia— que havia de fer (rebutjar els premis) i el que no podia sinó fer (acceptar els diners que li permetien seguir fent la seva obra), perquè era plenament conscient que aquell qui es traeix a ell mateix no pot definir-se com a creador ni bastir cap obra d’art perdurable, que ens va deixar el conjunt de reflexions íntimes que composen aquest llibre tan sorprenent com recomanable.

dijous, 19 de març del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *