El cas d’Eduard Einstein, Laurent Seksik

El que tenen de bo les grans figures històriques —i no crec que hi hagi gaire dubte que Albert Einstein va posseir una de les ments més colossals del segle XX— és que no s’exhaureixen mai, que sempre ens poden reservar sorpreses. Més a més amb el pas dels anys, quan els arxius personals es van donant a conèixer i allò que van pretendre en vida mantenir ocult va sorgint a la llum.

El cas d’Eduard Einstein, Laurent SeksikSegurament una part de l’incontestable èxit que ha aconseguit aquesta novel·la al mercat francès es deu en gran part a l’interès un xic obscur que desvetllen els vessants més obscurs dels personatges cèlebres: per més que el fet que l’incommensurable científic en marxar als Estats Units deixés el fill petit del seu matrimoni internat en una clínica psiquiàtrica no sigui, pròpiament, un secret, no hi ha dubte que és una de les seves facetes més desconegudes.

 Partint d’aquesta circumstància, que descobrí en documentar-se per la biografia einsteniana, a El cas d’Eduard Einstein (Le cas Eduard Einstein), Angle Editorial, gener del 2015, traduït per Jordi Martín Lloret, Laurent Seksik ens explica no només la història de la difícil relació entre aquest pare i aquest fill sinó, d’alguna manera, entre tots els pares i  tots els fills; una relació que, per la teòrica obligatorietat d’estimació recíproca entre els uns i els altres, acostuma a ésser conflictiva —en un grau més elevat quan ambdós tenen un caràcter fort.

Amb major raó quan hom ha d’assumir, sense haver-ho demanat, la responsabilitat d’ésser el fill de: “El cognom Einstein és una càrrega per als mortals. Només hi ha una persona que tingui les espatlles prou amples per suportar un pes com aquest: el meu pare” (pàg. 21). En situacions com aquesta, no seria d’estranyar que algun dels fills sentís la temptació de dur a la pràctica, més literalment del que convindria, la metàfora freudiana de matar el pare.

A Eduard, el fill abandonat, per més que en la seva immaduresa mental tingui visions i senti veus, no li caldrà arribar a un tal extrem, però sí que li caldrà aprendre a viure sense pare; aprendre a viure com si ell, el fill d’una de les persones més reconegudes del planeta, fos orfe; i no com si s’hi hagués quedat una vegada, com li acaba succeint, més aviat o més tard, a tothom, sinó moltes: cada vegada que Albert Einstein no el va a veure: “Ja he dit que era un pare absent. Ara ja és l’home invisible” (pàg. 235); “La mort del pare no m’ha canviat gens. De fet, per a mi el pare ja feia temps que era mort” (pàg. 249).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 6 de març del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *