Que tot sigui com no ha estat mai, Joachim Meyerhoff

(A)normalitat quotidiana

En aquest temps nostre en que tot sembla exactament idèntic —on quan viatges no saps ben bé on et trobes perquè arreu tot és tan igual que els llocs es confonen els uns amb els altres—, fa la impressió que també la literatura s’hagi encomanat de l’uniformisme adotzenador: la recepta literària acaba convertint gairebé totes les novel·les en similars, sobretot formalment, despersonalitzant-se l’autoria i fent-nos perdre a tots.

Que tot sigui com no ha estat mai, Joachim MeyerhoffÉs per això que llegir Que tot sigui com no ha estat mai, (Wann wird es endlich wieder so, wie es nie war), Joachim Meyerhoff, Edicions 62, gener del 2015, amb traducció de Joan Ferrarons i Carlota Gurt, suposa una bona alenada d’aire nou. Per començar, per la seva sorprenent i arrauxada història familiar, centrada en un psiquiàtric —“vaig créixer […] enmig de mil cinc-cents malalts mentals i disminuïts físics i psíquics” (pàg. 23)— situat a Slesvig-Holstein, el més septentrional (fred i inhospit, poc conegut) dels estats alemanys.

Un psiquiàtric on el món s’ha capgirat, on l’excepció esdevé regla, on l’excepcional és quotidià, on viu aïllada una família amb un pare i una mare del més impensable. Sobretot ell, tan extravagant que arribes a dubtar si, en comptes d’ésser el director del psiquiàtric, no sigui més que un pacients que es  pensa que ho és. Un matrimoni incompatible que viu junt no se sap ben bé per què, que tenen fills com si tinguessin animals de companyia i que protagonitzen un bon grapat d’escenes hilarants; escenes que —tot i que ni són tan freqüents ni assoleixen la seva intensitat— ens duen, immediatament, a la memòria  les fabuloses i rocambolesques que explicà Gerald Durrell a la trilogia que encapçala La meva família i altres animals.Joachim Meyerhoff

En primera persona, bussejant en els seus records autobiogràfics —“M’havia intentat una cosa que era veritat, […] . Inventar vol dir recordar” (pàg. 21); “Per a mi no hi havia cap diferència entre viure una cosa i explicar-la” (pàg. 91), reconeix explícitament— Meyerhoff ens ofereix un molt exacte i fidel retrat de la seva vida, des del moment que deixa enrere el paradís —atès que, encara que inusual i forasenyat, no deixa d’ésser-ho— de la seva infància fins a la seva definitiva emancipació.

Una obra clarament dividida en dues parts —la primera, divertida i plena d’humor; trista i emotiva, la segona— que posa en evidència, per un costat, que l’alegria i el sofriment no són més que dues cares de la mateixa moneda —que només patim si hem sabut (i pogut estimar); que només perdem si hem tingut; i, per un altre, que la realitat no tan sols sovint supera la ficció, sinó que és molt inesperada, interessant i —mentre és possible— divertida.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 27 de febrer del mmxv

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *