En veurem allà dalt, Pierre Lemaitre

Per més que, en general, creure en la infal·libilitat dels premis literaris sovint sigui més una qüestió de fe que de raó —“els premis s’obliden i les novel·les queden”, deia Joan Sales a Mercè Rodoreda en una de les cartes que li adreçà—, no és gens aventurat afirmar que un dels premis europeus que gaudeix d’un major prestigi és el Goncourt. Per a les lletres franceses suposa un dels moments més importants de l’any, i una consagració del seu autor, que veu que el seu nom s’incorpora a una llista d’il·lustres genis de la ploma. Res més natural, doncs, que esperem amb ànsia poder-lo llegir.

Ens veurem allà dalt (Au revoir là-haut), de Pierre Lemaitre, Edicions Bromera, 2014, traduït per Albert PejóEl darrer publicat entre nosaltres, corresponent a l’edició del 2013, és Ens veurem allà dalt (Au revoir là-haut), de Pierre Lemaitre, Edicions Bromera, 2014, traduït per Albert Pejó, un extens retrat de la Primera Guerra Mundial que venia precedit per unes molt generoses vendes al país veí: més de 500.000 exemplars. Un llibre que, per tot plegat, et crema a les mans d’impaciència, així que l’agafes, que gairebé no pots esperar a arribar a casa per començar-lo, de tant com n’esperes.

Però que, així que t’endinses, se’t cau de les mans; que et decep, no ja per la qualitat del guardó que va rebre —que no és que li vagi gran, sinó grandíssim!—, sinó com a simple novel·la de mèrit. Des del punt de vista literari és, per dir-ho amb elegància, d’allò més discret, mancat totalment de força narrativa, com si en escriure-la l’autor, més que no en un obra literària, estigués pensant en la seva possible adaptació cinematogràfica, facilitant al màxim la feina de l’adaptador.

I el que és més greu —no em plau gens ésser tan destraler, però en ocasions no (em) queda altre remei—, en una pel·lícula d’aquestes de high concept¸que es poden resumir en poques paraules i on l’entreteniment i l’acció tenen molta més importància que no pas la (in)versemblança de l’argument.

No cometré l’error d’esmerçar el meu temps sintetitzant-lo, però sí remarcaré que té molt de serial sud-americà, on els protagonistes es van trobant i retrobant casualment any rere any a París, com si fos tan petit i endogàmic com un poble mig abandonat dels Pirineus, on tot és molt —massa, de fet— evident i previsible, i que conclou amb un final tan com cal que quasi fa envermellir de vergonya.

Els personatges, que haurien de conferir-li vigor i gruix, que haurien d’ésser el pilar damunt del qual se sostingués tota la trama, no tan sols són maniqueus sinó tan plans que esdevenen gairebé transparents —“Pradelle, esperit simple i sense matisos, se sortia fàcilment amb la seva perquè la seva tosquedat sovint desanimava la intel·ligència dels seus interlocutors” (pàg. 291).

Si a això hi afegim que els seus comportaments i alguns dels seus forçats canvis d’actitud es pretenen justificar d’una manera tan maldestra com insostenible—“D’origen rural, condemnat a la submissió davant els fenòmens naturals, havia acceptat aquesta subordinació civil [al Capità Pradelle] com la continuació lògica d’un estat de coses” (pàg. 190)— i que alguns dels esdeveniments narrats no és que facin grinyolar l’argument, sinó que l’encallen per la seva manca d’autenticitat i de credibilitat, segurament no cal dir-ne gaire més.

Potser que si els membres del jurat del Goncourt volien aprofitar l’avinentesa per homenatjar els 70 anys de l’inici de la primera guerra mundial haurien d’haver estat molt més exigents, literàriament.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 6 de febrer del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *