El nen perdut, Thomas Wolfe

El fill pròdig mai no se’n va anar

Si decideixes llegir literatura, literatura de veritat, aquella que es proposa anar més enllà d’un passatemps efímer, et trobes sovint amb llibres que, de bon començament, no saps com afrontar, que no saps on et volen dur —fins i tot, que no saps si estaràs disposat a deixar-te portar enlloc per ells— ja que no t’ofereixen cap escenari, forma o plantejament recognoscible, sinó que es despleguen al teu davant com un territori inexplorat que hauràs d’anar descobrint amb paciència i dedicació; que t’exigiran un esforç i una  complicitat —i el que és més important, un diàleg— amb l’autor que no sempre serà (prou) recompensat.

El nen perdut (The Lost Boy), de Thomas Wolfe, Viena Edicions, 2014En emprendre El nen perdut (The Lost Boy), de Thomas Wolfe, Viena Edicions, 2014, durant les primeres pàgines —i, potser, durant tota la primera part— és possible que no sapiguem ben bé com avenir-nos amb l’estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós de l’escriptor, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. No entendrem el seu interès en fer-nos sentir, tan intensament, que “allò era el Temps, que allò era la Plaça, que allò era el centre de l’univers, el nucli de granit de la immutabilitat” (pàg. 38).

Serà a partir de la segona part, i encara més a mesura que anem avançant en les següents, que començarem a comprendre —o, més exactament, a copsar, a sentir, car és un llibre més adreçats a les sensacions i als sentits que no pas a la ment, a la racionalitat— per quina raó el nen absent és per a la seva mare no ja només més present que els altres fills, sinó gairebé més important; sabrem que cap presència no podrà mai suplir la seva absència, que el buit del fill perdut ocupa més espai a la seva vida que cap dels altres; en definitiva, que la paràbola del fill pròdig no fou pas recollida al Nou Testament per casualitat, sinó com una ensenyança dels segles.

I no únicament per a la mare, que ens ofereix la seva visió en la segona part, el fill perdut constitueix el nucli de la seva existència —“Fill meu, fill meu, fa tant de temps, però quan torno a sentir el teu nom tot torna com si hagués passat ahir” (pàg. 59)—, sinó també de la dels seus germans, que ens exposaran, igualment en primera persona, a la tercera i quarta part, la força dels sentiments que, trenta anys després, encara desvetlla en ells el record, més viu i sentit que la majoria de les realitats que els envolten, del seu germà perdut.

Serà llavors, en cloure amb recança el llibre, que no només se’ns farà avinent que hauria estat una llàstima que l’estranyesa de la primera part ens hagués induït a deixar-lo de banda, sinó que (tot i que potser no les compartim del tot, poc partidaris com som de les asseveracions categòriques) podrem escatir algun dels motius fonamentats que expliquen que, tal i com ens remarca a l’Epíleg Marcel Riera, l’esplèndid curador i traductor del volum, William Faulkner considerés que “Wolfe fou […] l’escriptor amb més talent de la seva generació” (pàg. 101).

dilluns, 8 de desembre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

One thought on “El nen perdut, Thomas Wolfe

  1. En nom del nen perdut (que sempre torna), de Thomas Wolfe (que no ho sap), de Viena Edicions (que ho agraeix), del Cercle de Viena (que s’eixampla i s’estarrufa) i de qui signa, el nostre reconeixement perquè la teva ressenya demostra que a vegades els llibres troben el lector que buscaven. Cordialment, Marcel Riera (mitjancer;)).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *