El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos, Joanna Gruda

Hauria de resultar sobrer assenyalar que no tots els llibres neixen i es publiquen amb vocació d’obres mestres, però potser no ho és tant: si féssim cas de les lloances hiperbòliques de les cobertes de la majoria de les obres que inunden les llibreries, no ens restaria altre remei que concloure que hi ha, almenys, un mestre indiscutible a cada cantonada —i, en conseqüència, la història de la literatura esdevindria impossible.

El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos, Joanna Gruda, Blackie Books, Barcelona, 2014S’agraeix, doncs, que, de tard en tard, hi hagi editorials que siguin honestes i presentin les seves obres amb la màxima justesa possible, com succeeix amb Blackie Books i El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos (L’enfant qui savait parler la langue des chiens), de Joanna Gruda, traduïda per Isabel Obiols: un llibre amb una gran força, una gran empenta i un gran interès, però que no pretén assenyalar una fita literària insuperable; que, en síntesi, no vol ésser més que el que és: una història molt ben explicada, salpebrada d’humor i d’ironia, que et fa seva des del primer moment i que et fa assaborir amb delectació els temps perduts —i no sempre feliços— de la infància.

L’autora ens explica, a través dels ulls d’un nen —junt amb la ironia, sens dubte el més encertat de l’obra— la història de la primera meitat del segle XX a Europa. Un infant inoblidable, en Julek, el pare de l’autora, que, tot i tenir mare i pare, ens recorda l’Oliver Twist o altres joves personatges de Charles Dickens, que van de la Ceca a la Meca provant de descobrir qui són i on pertanyen, canviant de casa, de família (“Em porta a casa del Roman i la Genia —els primers d’una llarga llista de persones que m’acolliran durant la guerra”, pàg. 121) i de país com aquell qui canvia de mitjà de transport per fer un llarg viatge —en el seu cas, el de la seva atribolada i sorprenent existència: “He viscut tantes vides diferents, que la meva època polonesa em sembla gairebé irreal”, pàg. 189); “Des que vas néixer has viscut massa moments històrics” (pàg. 210); “Estic vivint, sens dubte l’última de les meves nombroses vides”, pàg. 235).

Com dic, és precisament la decisió de narrar des de la perspectiva infantil el que li atorga el seu major atractiu. A poc a poc, el nen va descobrint les misèries i les inconseqüències constants del món adult —“els adults són éssers incomprensibles” (pàg. 35)—, que massa sovint consideren que tenir poc anys és sinònim de taujaneria —“El Philippe no contesta, adopta l’aire d’«adult decebut pel comportament pueril d’un nen»” (pàg. 97)— però que sempre serà, d’una manera o altra, el paradís perdut: “Hi ha moltes vinyes al voltant, i no podem agafar-ne raïm. Per tant, és una de les nostres activitats preferides” (pàg. 129); “El que és bo de les anguiles és que te’n pots amagar una a l’esquena i fer-la aparèixer de sobte davant la cara d’una nena. Crits i xisclets assegurats” (pàg. 130).

Perspectiva sàviament mesclada amb l’arma de destrucció massiva més poderosa que es coneix, la ironia, el “sentit de l’humor lleugerament irreverent” (pàg. 217) que esquerda fins i tot els més sòlids i incontrovertibles dels fonaments: “El meu pare […] fa el que faria tot bon polonès en conèixer el naixement del seu fill: corre a anunciar la bona notícia a tots els amics, regant cada vegada l’esdeveniment amb un didalet de vodka” (pàg. 12); “El meu pare ha tingut la sort que el detinguessin en una època en què es limiten a la tortura psicològica” (pàg. 47).

En definitiva, aquells lectors i lectores que, sense renunciar a un mínumum de qualitat imprescindible, demanen al que llegeixen, sobretot, passar una bona estona, amb un somriure als llavis i oblidant-se dels neguits de cada dia, aquells que van fruir i riure a cor que vols, cor que desitges amb L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson —per esmentar únicament una novel·la prou coneguda, tot i els distàncies tan argumentals com formals que la distancien— faran bé d’endinsar-se en aquesta.

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 28 de novembre del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *