La rasa, Andrei Platónov

Un do del cel?

Si parlem de poesia resulta ben obvi que la literatura és, per damunt de tot, llenguatge: és el com que transmet el que (“[La poesia ha d’assolir] aquell subtil equilibri entre el que es diu i la manera com es dit.”, afirma Miquel Martí i Pol en una de les cartes adreçades a Joan Vinyoli recollides a Barcelona / Roda de Ter). En la novel·la, per contra, aquesta evidència resulta cada vegada més qüestionada; massa sovint, l’argument sembla que compta molt més que no la forma que s’escull per fer-lo arribar al lector, talment com si narrativa i guió cinematogràfic fossin pràcticament el mateix.

La rasa (Котлован), Andrei Platónov, Edicions de 1984, 2014, traduït per Miquel Cabal GuarroPer fortuna, encara hi ha autors que tenen clar que en art escrita no hi ha fons sense forma, i alguns d’ells —quan no han quedat enxampats únicament en l’envescadora xarxa de la forma— han deixat una petja indeleble en la narrativa moderna: James Joyce, Marcel Proust, William Faulkner, Louis-Ferdinand CelineAndrei Platónov, tot no assolir el nivell dels esmentats, n’és un bon paradigma. Amb La rasa (Котлован), Edicions de 1984, 2014, traduït per Miquel Cabal Guarro, posa de manifest que el llenguatge no tan sols determina la novel·la, sinó tota la societat del seu temps.

Per explicar una història del període stalinista, entén que no n’hi ha prou amb servir-se d’una forma precisa, sinó que cal adaptar —si es vol, pervertir, en la mateixa accepció que el totalitarisme soviètic pervertia els conceptes comunistes)— el llenguatge a la situació que es viu. Així, en Vósxev, l’inadaptat a la uniformització, que “enyorava el futur” (pàg. 61), acomiadat perquè “s’aturava a rumiar enmig del ritme general de la feina” (pàg. 27), quan troba un ocell mort, no li queda a les mans un animaló, sinó “un ésser magre i penós, mort de la fatiga del treball” (pàg. 27). I els cavalls de les granges no es distingeixen per races, sinó entre socialitzats i no socialitzats.

Aquesta elecció converteix, no cal dir-ho, l’obra en estranya, diferent, poc accessible, en exigent; ras i curt, en una rara avis¸que, com a tal, es nega a admetre classificacions o qualificacions; per tant, en incòmoda, no ja pels dirigents soviètics, que castigaren l’escriptor severament per la seva improductivitat i per la seva desafecció al règim, sinó per a la majoria dels lectors, avesats a la literatura convencional, que sacrifica la personalitat a la comercialitat, la recepta a la creativitat personal.

Als altres, a la minoria que opina que la literatura és —o, més aviat, hauria d’ésserquelcom més, un com que narra un que, si s’atreveixen a acarar-s’hi, probablement es dividiran a parts iguals entre els que el rebutjaran amb fermesa i els que l’acolliran com un do del cel. Si vols saber a quina facció pertanys— a la platonoviana o l’antiplatoviana—, no et quedarà altre remei que llegir-lo.

Potser (i només potser) hi “trobar[às] més del que buscaves” (pàg. 188).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 14 de novembre del mmxiv

 

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *