Pensar en el país, no en el partit

Sóc conscient que, a hores d’ara, tractar d’analitzar la situació del procés és no tan sols complicat, sinó arriscat: si, ja des de fa temps, els partidaris de cada formació política s’han anat assemblant més i més als fanàtics dels equips de futbol —que, des de les vísceres, defensen els seus colors encara que s’equivoquin i ataquen els rivals encara que l’encertin—, provar de posar-hi un xic de seny és més aviat follia.

A la corda fluixa

© @repbananera_cat 2014

Cal començar afirmant, amb modèstia però amb contundència, que Artur Mas s’ha equivocat. I molt. En primer lloc, perquè des del 12 de desembre de l’any passat sempre havia assegurat que per a qualsevol canvi que calgués fer en la consulta “parlaria abans” amb tots els partits sobiranistes que havien pactat pregunta i data. I, és clar, parlar no vol dir comunicar una decisió presa unilateralment, sinó acordar, de manera conjunta, una alternativa.

En segon lloc, perquè si creia, amb, almenys, una certa raó, entenc jo, que la suspensió cautelar del Tribunal Constitucional —escollit teleològicament per convertir el règim autonòmic en paper mullat— impedia fer la consulta en condicions legalment homologables, convertir-la en un succedani (que és, per més bons ulls amb que ens ho mirem, el que és) esdevé un error majúscul: la comunitat internacional —l’única carta realment vàlida amb que podem comptar— mai no li atorgarà no ja cap validesa, sinó gairebé cap significació.

Tanmateix, tant com ell, segurament, més i tot, s’erraran ERC, ICV i les CUP si, malgrat tots els malgrats, no donen suport a aquesta iniciativa del President: és cert que no podem permetre’ns relliscades com la de Mas —condicionat més que no voldria reconèixer per aquell que es preocupa més de la seva suite al Majéstic que no pas del país que diu representar—, però encara ens podem permetre menys posar en perill el bé més preuat que tenim —allò que, de veritat, fa por, molta por, a l’adversari real: al govern espanyol— la unitat de les forces sobiranistes. Com han posat de manifest els dos darrers Onze de Setembre, només junts ens en sortirem.

Per això, tot i saber que aquesta semi-consulta proposada per CiU ha demostrat que David —sobretot, quan no ha demanat abans el parer dels seus companys de lluita— no sempre és més astut que Goliat, que hauria estat preferible apostar directament per la “consulta definitiva”, per les eleccions plebiscitàries amb programa comú, trobant-nos on els trobem, pel bé del procés, el millor que poden fer, tots plegats, és pensar en el país i no en el partit; pensar que aquesta nova consulta del 9N —la pitjor de les possibles, excloses totes les altres?—, per més limitacions i mancances que tingui, suposa una oportunitat per fer sentir la nostra veu que cap formació política amb sentit d’estat no es pot permetre de malbaratar.

dimecres, 15 d’octubre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *