El vigilant, Peter Terrin

Segurament dir que vivim en un món que, malgrat l’indeturable creixement de les tecnologies de la informació, cada dia coneixem menys és dir ben poc: coneixem una part infinitesimal de tot el que podríem conèixer i para de comptar. Això, és clar, pel que es refereix a aspectes generals, perquè sobre aquells que tenen a veure amb els fets i decisions que realment importen, aquells que acabaran per determinar el nostre dia a dia, encara menys: tot just el que ens expliquen i, el que és més greu, tal i com ens ho volen explicar. No tant, doncs, segons el color del cristall a través del qual ens ho mirem, sinó d’aquell que no tan sols ens ha transmès unes notícies i no unes altres sinó de la manera que més li ha convingut —un cristall que és més opac que no pas translúcid.

El vigilant, de Peter Terrin, Raig Verd editorialRaig Verd editorial ens ofereix, mitjançant una molt acurada traducció de Maria Rosich, El vigilant (De Bewaker), de Peter Terrin, un llibre sorprenent i inquietant, molt ben escrit i estructurat que, sota l’empara d’un gènere tan en voga ara mateix com la distopia —d’una distopia tan propera com immediatament recognoscible: per desgràcia, les possibles tares del futur ja són presents en algunes parts del planeta—, ens ofereix una més que acoradora visió no de l’home del demà, sinó del d’avui; de l’home modern que ens ha fet companyia, almenys, des de la fi de la segona Guerra Mundial, des de la irrupció de l’amenaça de la destrucció atòmica.

L’argument, que fóra un pecat imperdonable desvetllar més del compte abans d’hora —l’autor l’ha sabut llaurar sàviament en un in cresccendo tan prometedor com magnífic, en capítols breus que, com una escala que ens duu des del soterrani fins a la terrassa de l’àtic, van alçant-se més i més, cadascun sostingut en l’anterior— parteix del moment en què en Michel i en Harry, un parell de vigilants que una desconeguda i innominada organització ha situat a l’aparcament d’un edifici per garantir a tot cost la seguretat dels seus residents adinerats, comencen a adonar-se, per petits detalls, quasi imperceptibles, que alguna cosa, no saben ben bé quina, està canviant en el món inhòspit on viuen sepultats.

Aïllats de tot i de tothom —“no podem imaginar-nos com estan realment les coses allà fora” (pàg. 11)—, amb la prohibició explícita de relacionar-se amb els residents, amb un únic contacte amb l’exterior, que és qui els aprovisiona, quan aquest comença a demorar-se, iniciaran la seva personal i irreversible davallada al cor de les tenebres que posarà a prova fins els límits més extrems la seva capacitat de resistència.

Per sortir-se’n, per alliberar-se d’aquesta seva fortalesa que s’ha convertit en presó, per no caure en mans de la follia que els amenaça —“Amb el temps, ja no veus les coses amb objectivitat” (pàg. 139)— els caldrà lluitar contra la monotonia —“La rutina és un enemic insidiós” (pàg. 11)—, contra la gana, contra la inflexibilitat de les ordres —“les normes són sagrades” (pàg. 20)—, contra l’isolament, el silenci —“Les paraules se m’escapen de la boca, reboten com bales de vidre al terra de formigó” (pàg. 211)— i la solitud —“L’extens soterrani desapareix en la seva pròpia buidor” (pàg. 26); “l’aire amb prou feines s’hi mou” (pàg. 33); i, per damunt de tot, contra ells mateixos, contra la seva percepció de la realitat.

Perquè, com qualsevol llibre de vàlua suficient, la història que ens explica Terrin és un mitjà per fer-nos reflexionar, o, si es vol, una metàfora de la societat actual, on l’obsessió per la seguretat, de fet, per una determinada seguretat, posa en risc la llibertat individual; una interrogació sobre el que sabem i el que no sabem i, sobretot, sobre el que creiem saber; sobre la realitat que ens envolta, o, més exactament, sobre la diferència entre aquesta i la concepció que ens en fem. Perquè, si ja des dels llunyans temps de Pirró d’Elis teníem clar que els sentits ens poden enganyar, cada vegada tenim més la certesa que el(s) somni(s) de la raó produeix(en) monstres —amb major raó quan el temor esdevé la més eficaç arma de control de la població possible.

Enmig d’aquesta asfixiant atmosfera de desesperança i desesperació, que li deu tant i tant a Kafka, que en algun moment dóna la sensació de déjà vu —el cinema, al qual sembla estar destinada la novel·la, ens ha presentat manta vegades situacions claustrofòbiques similars— o, més aviat, de déjà lu —penso, per exemple, i per circumscriure-ho al nostre món literari més proper, en alguna de les magnífiques obres existencials de l’injustament negligit Manuel de Pedrolo, entre d’altres, Cruma—, hi destaca l’innegable talent narratiu de Peter Terrin, que aconsegueix que, malgrat alguns alts i baixos, la novel·la no tan sols conservi intacte el seu interès i el seu atractiu sinó que el vagi augmentant fins al final. I, el que és més important, es deixa amb ganes de llegir més obres seves.

dijous, 28 d’agost del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *