Lady Susan i Emma, Jane Austen

No crec que hi hagi gaires dubtes que Jane Austen posseeix un gran nombre d’admiradors, tant arreu del món com a casa nostra, que llegeixen les seves obres amb passió i interès. Tanmateix, pels motius que sigui —per la connotació negativa que tenen les novel·les romàntiques, pel seu ambient ociós i semiaristocràtic, oblomovià, per la seva accessibilitat (no vull pensar que pel simple fet d’ésser dona…)—, potser no se l’acaba de considerar del tot una autora de primera línia, quan, des del meu modest punt de vista, bé ho mereixeria.

Escassos són els autors o autores com ella que ens permeten el luxe d’escollir, a ulls clucs, qualsevol de les seves obres amb el convenciment que passarem una estona deliciosa llegint-les. Al llarg de l’agost teniu, benvolguts i benvolgudes lectores, la possibilitat de fer passar la prova de la validació a aquesta afirmació meva mercès a la benaurada coincidència de la publicació, els darrers mesos, de dues de les seves novel·les, que restaven inèdites en català.

Lady Susan, Jane Austen, NørdicalibrosEn primer lloc, Nørdicalibros, editorial madrilenya a la qual donem la més cordial benvinguda a la nostra llengua, presentà el maig Lady Susan (Íd.), amb traducció d’Alba Dedeu i il·lustracions de Javier Olivares, una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja: la figura de la seva protagonista et perseguirà, un cert temps, dins del teu cervell, recomponent contínuament la xarxa de les seves intrigues i contra-intrigues i, per poca atenció que li hagis prestat, prendrà el relleu i la força d’una figura mítica, d’un paradigma d’un caràcter vital.

El d’un arter i glacial esperit femení —“inexcusablement calculadora i egoista” (pàg. 17)— inamovible que,valent-se de les seves “habilitats perverses”, (pàg. 130), i de tot el conjunt d’estratagemes que coneix a la perfecció —“els ardits d’aquesta dona sense principis m’exasperen” (pàg. 32)—, no s’aturarà davant de res —“el meu desig de domini potser no havia estat mai tan ferm”, (pàg. 38)—fins a aconseguir els seus objectius: “la innocència mai no resulta, en afers amorosos” (pàg. 68).

Les seves víctimes propiciatòries seran, no cal dir-ho, aquelles bestioletes, altrament anomenades homes —segons Austen,connaturalment ingènues, si no ximples del tot (només cal pensar en l’inoblidable Mr. Bennet d’Orgull i prejudici)— que tant i tant s’adeqüen a la seva necessitat de control i submissió: “li tinc afecte: és tan senzill fer-li fer el que una vol” (pàg. 22); “hi ha alguna cosa agradable en uns sentiments que es deixen modelar amb tanta facilitat. […] resulten molt convenients quan hom vol influenciar les passions d’altri” (pàg. 102).

Una novel·la senzilla en aparença, que llisca amb suavitat (en gran part, mercès al gran encert en la traducció, com comentaré més endavant), però d’una enorme complexitat tècnica —tant Lady Susan com la senyora Vernon, una rival molt més temible del que mai hauria arribat a imaginar, com felines Penèlopes defensant-se de panxa enlaire, es veuran obligades a anar teixint i desteixintuna vegada rere l’altra els seus plans, per evitar el triomf de l’oponent—, i explicar una trama tan intricada i en canvi constant exclusivament mitjançant cartes, sense que en resulti una madeixa formal indesxifrable, requereix un mestratge lingüístic i literari formidable, i la creadora de Seny i sentiment se’n surt excel·lentment.

Emma, Jane Austen, Adesiara EditorialSi ja resulta prou sorprenent —per no dir preocupant— per a la nostra salut cultural que no hagi existit fins ara una traducció catalana de Lady Susan, que tot i ésser una obra de joventut demostra una maduresa gens insospitada, ho és, almenys doblement,que succeís el mateix amb la que és considerada una de les seves grans obres: Emma, de la qual tan sols comptàvem amb una versió abreujada publicada per Editorial 3 i 4.

Venturosament i benaurada, una editorial amb tant de criteri literari com amb consciència de país anomenada Adesiara, que s’ha proposat anar omplint amb paciència el munt d’imperdonables llacunes literàries que tenim, la qual cosa mai no li podrem agrair prou, haver-la posada en mans de la mateixa traductora, la va fer arribar a les llibreries el mes de juny.

I ens n’hem de felicitar —a banda de perquè cal fer via també en aquests terrenys, si no ens conformem amb un país nou, sinó amb un de millor (que és, crec,del que es tracta)— perquè aquesta crucial història de “L’Emma Woodhouse, bonica, intel·ligent i rica, […] [que] havia viscut gairebé vint-i-un anys al món amb ben poques coses que l’angoixessin o la irritessin”, com exposa el seu premonitori primer paràgraf, “la més encantadora i la millor de totes les criatures, perfecta malgrat totes les seves imperfeccions” (pàg. 534), no és únicament una novel·la de pes per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines, sense comptar-hi les notes— sinó pel seu valor literari.

Tant és així que, malgrat que el seu argument resulta un xic més previsible del que hom desitjaria, sobretot si ha tingut l’exquisit plaer de degustar les altres obres de l’autora, i que el seu final és potser fins i tot massa feliç —“allò que havia de passar i que calia que passés” (pàg. 597)—,és un d’aquells clàssics que podria recomanar amb els ulls tancats a totes aquelles persones que no poden desenganxar-se del televisor quan s’hi emet un serial i, en canvi, mai no se’ls acudirà dedicar una estona similar a llegir.

I els ho recomanaria perquè no podria estar més convençut que hi sortirien guanyant, si ho provessin, perquè Emma té, sens dubte, molt de serial, no hem d’oblidar que es publicà inicialment en tres volums, però d’un nivell, d’una qualitat i, el que és bàsic, en aquesta mena de llibres, un interès molt,  però que molt major que no pas els plumbífers, poc imaginatius i reiteratius que ens acostuma a servir la televisió.

Atès que, al contrari d’alguns guionistes de serials, Austen no tan sols sabia escriure, i magníficament, sinó bastir una història mil·limètricament pautada, que et roba el cor així que l’emprens, que va esdevenint més i més addictiva a mesura que avances, poblar-la amb personatges de gran força i caràcter —alguns d’ells, teòricament secundaris, com la senyoreta Bates (el seu diàleg, o més aviat monòleg, que gairebé gosaria qualificar com a prejoycià, de les pàgines 289 i ss. és tan enlluernador que ja valdria per ell sol tot el llibre: llegiu-lo, i fruïu-lo, almenys un parell de vegades)— inoblidables, d’aquells que deixen petja, que segueixes assaborint, com una amorosida reminiscència proustiana, una vegada has clos el llibre.

I aconseguir això —o, més aviat, seguir aconseguint-ho dos-cents anys després— explicant una història protagonitzada per persones amb “una vida dedicada a l’ociositat i el plaer” (pàg. 184), que tenen “cinc fills i un nombre adequat de mainaderes” (pàg. 114), capaces de “declarar que organitzar un ball a porta tancada, si no es podia seure a menjar, era una violació infame dels drets dels homes i les dones” (pàg. 102) —i en aquest punt, la capacitat d’Austen per a l’apunt càustic, un dels seus dots més punyents i agraïts, es palesa de nou—, que passa la seva existència aïllada en una població com Hartfield, caracteritzada per “la rutina dels dies” (pàg. 319), té un mèrit incalculable.

El d’una autora de primer rang, que s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria, fins i tot d’intel·lectuals tan exigents com Virgina Woolf, que, en Una cambra pròpia, asseverava: “Potser, el miracle major de tots [és que] al voltant de l’any 1800 hi hagué una dona que escrivia sense odi, sense amargor, sense por, sense protestes, sense prèdiques […], tal com escrigué Shakespeare […];les ments d’ambdós superaren tots els obstacles; […] i per aquesta raó Jane Austen impregnà cada paraula que va escriure, com ho féu Shakespeare.”*

No voldria enllestir l’anàlisi fent un esment especial a la tan acurada, flexible, fluida i, per tant, llegidora traducció d’Alba Dedeu, indubtablement un dels aspectes més destacables de les dues novel·les. Alliberant-se —i alliberant-nos: gràcies, Alba!— d’arcaismes i encarcaraments no ja innecessaris, sinó contraproduents —d’àdhucs, llurs i similars; tan del gust d’un dels seus il·lustres predecessors (verbigràcia, Jordi Arbonés)—, però, i és ací on la seva perícia es posa diàfanament de manifest, mantenint el sabor i l’aroma dels anys en què transcorren —“em va llevar la capacitat de parlar amb claredat” (Lady Susan, pàg. 114)—, ens fa, si això és possible, encara més plaent i deliciosa la lectura.

divendres, 1 d’agost del mmxiv

 © Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

* “Perhaps, the chief miracle [it’s] here was a woman about the year 1800 writing without hate, without bitterness, without fear, without protest, without preaching. That was how Shakespeare wrote, […]; the minds of both had consumed all impediments; […] and for that reason Jane Austen pervades every word that she wrote, and so does Shakespeare.

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Lady Susan
Fes “clic” aquí.

Emma
Fes “clic” aquí.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

One thought on “Lady Susan i Emma, Jane Austen

  1. L'Espolsada says:

    Emma m’espera aquest estiu! Quina sort que l’Alba tradueixi… però mentre tradueix no ens escriu!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *